Sàhara, quaranta anys d'una entrega (I)

Espanya va lliurar el Sàhara al Marroc incomplint els seus compromisos

El 16 d’octubre d’ara fa quaranta anys, Hassan II va anunciar la Marxa Verda per apoderar-se del territori sahrauí | La fins llavors colònia va passar de ser considerada una província espanyola a ser lliurada al Marroc i Mauritània | El règim espanyol, que havia promès un referèndum d’autodeterminació, va incomplir la seva paraula

per Pep Martí , 11 d'octubre de 2015 a les 22:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Manifestants marroquins, a la Marxa Verda. Foto: Cedida.


Fa quaranta anys, Espanya va protagonitzar un dels ridículs més considerables que es recorden en política internacional. Tota la retòrica franquista de l’Espanya imperial es va enrunar davant el fet que el règim espanyol, espantat davant l’agonia de Franco i acorralat per les pressions de Rabat, es va rendir i va lliurar el Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània. Les víctimes del tracte van ser els sahrauís, que no volien ser marroquins i als quals Madrid havia promès un referèndum d’autodeterminació.

 
El Sàhara espanyol era format pels antics territoris de Saguia el Hamra i Riu d’Or, entre el Marroc i Mauritània, uns 280.000 quilòmetres quadrats i prop de 70.000 habitants el 1974. Va ser el botí que va obtenir Espanya a inicis del segle XX del repartiment d’Àfrica entre les potències europees. Era un territori amb pocs recursos naturals, fins que els anys quaranta es van descobrir reserves de fosfats. Quan el Marroc va assolir la independència de França, el règim franquista va voler consolidar la seva autoritat a la colònia i va convertir el Sàhara en província espanyola, amb un estatus similar a Sòria i Badajoz.  


 
Els processos de descolonització africana van començar a dibuixar un nou paisatge sobre la sorra del desert. Diverses ombres amenaçadores pel poder espanyol es van anar perfilant. Entre la població sahrauí, els corrents nacionalistes es van estendre. El 1970, les forces armades espanyoles van reprimir a sang i foc una manifestació a la capital, El Aaiun. Grups armats favorables al dret d’autodeterminació es van organitzar i el 10 de maig de 1973 naixia el Front Polisario (Front Popular per l’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or). Les accions armades del Polisario van augmentar.
 
Però el principal enemic d’Espanya al Sàhara era el Marroc. El rei Hassan II va convertir la colònia en objectiu primordial i va proclamar suposats lligams històrics del seu país amb el Sàhara. Hi havia un factor decisiu que jugaria a favor del monarca marroquí: la Guerra Freda. El Polisario no amagava les seves simpaties revolucionàries i era protegit per Algèria, aliat de la Unió Soviètica. Els Estats Units no estaven disposats a permetre que un nou estat situat en l’òrbita socialista s’instaurés al desert saharià. Washington jugaria a favor dels interessos marroquins.   
 

Les coses es van accelerar entre 1974 i 1975. Davant la pressió internacional, el govern espanyol va anunciar que la situació al Sàhara seria decidida en un referèndum d’autodeterminació. Una sentència del Tribunal Internacional de l’Haia –depenent de les Nacions Unides– va dictaminar contra les pretensions de Rabat i va negar que el Marroc tingués dret de sobirania sobre la colònia espanyola. Aleshores, Hassan II opta per llançar una gran operació propagandística: anuncia el mes d’octubre la Marxa Verda. A finals de mes, centenars de milers de marroquins creuarien pacíficament la frontera amb el Sàhara per ocupar civilment el territori. S’atreviria el règim franquista a impedir-ho?
 

Celebració del 32è aniversari del Front Polisario el maig del 2005 Foto: Saharauiak - Flickr


Espanya traeix els sahrauís

Franco no en volia ni sentir a parlar de cedir la colònia. Veia venir el problema de lluny. Però la dictadura espanyola vivia moments de descrèdit internacional, agreujat per la protesta que van aixecar els darrers afusellaments del mes de setembre. Franco cau malalt a mitjan d’octubre i a partir d’aquí, els esdeveniments s’acceleren.
 
El 16 d’octubre, Hassan II anuncia la Marxa Verda. L’endemà, Franco, que acaba de patir un infart, presideix el seu darrer consell de ministres i mostra la voluntat d’enfrontar-se al Marroc. S’ordenen preparatius de defensa militar en el territori africà. Però pocs dies després, el dictador pateix un segon infart. El 21 d’octubre, a la matinada, el ministre secretari general del Movimiento, José Solís Ruiz, és despertat per Carlos Arias. Aquest és en aquells moments un president del govern del tot superat pels esdeveniments, i ordena a Solís que voli a Rabat per negociar amb el rei Hassan II del Marroc una sortida a la crisi del Sàhara. Que el ministre d'Afers Exteriors, Pedro Cortina, restés inicialment al marge d'aquest gir brusc en la política espanyola ja és un indici del desgavell que es vivia a Madrid.

És l’inici d’una operació que conclourà amb la rendició d’Espanya als interessos marroquins. Amb el dictador moribund i amb el regnat de Joan Carles a les portes, el règim franquista no es veu amb cor d'anar a un enfrontament armat amb el Marroc.
 
Són dies de molta tensió diplomàtica i un estat absolut de confusió a la colònia, on l’exèrcit encara creu que plantaran cara a l’agressor marroquí. El 2 de novembre, el príncep Joan Carles, en funcions de cap d’Estat, vola a El Aaiun per escenificar un acte de comèdia bufa. Es presenta com a "primer soldado de España", assegura que "España cumplirá sus compromisos" i es refereix a "los legítimos derechos de la población civil saharaui".
 
El 6 de novembre, la Marxa Verda penetra en un primer tram del territori saharià. En aquell moment, les negociacions entre el govern espanyol i Rabat ja estan molt avançades. El 14 de novembre, amb Franco en agonia, se signen els Acords de Madrid entre Espanya, el Marroc i Mauritània, els dos països als quals se cedeix l’administració del territori. Mauritània aviat abandonarà i cedirà la seva part a Rabat. Els Acords de Madrid són, a la pràctica, una annexió. Més que un abandonament, és una fugida la que protagonitza el règim espanyol al Sàhara. Amb la retirada del general Gómez de Salazar, el 12 de gener de 1976 finalitza la presència espanyola al Sàhara. Els sahrauís, enredats i sorpresos, només havien canviat de colonitzadors.

Quaranta anys després, encara esperen –molts d’ells en camps de refugiats- el referèndum d’autodeterminació. Les darreres paraules de l’ocupant espanyol, el governador general Gómez de Salazar, "Sí, nos marchamos, pero con honor", ressonen com una ganyota.  Les promeses de les autoritats espanyoles ("España cumplirá sus compromisos") se les van endur les dunes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació