ENTREVISTA

Enric Vila: «Mas vol la independència com jo vull una casa a l'Empordà»

L'escriptor i periodista, autor d'"Un estiu a les trinxeres", creu que amb el 9-N "es va perdre una oportunitat de tallar en sec amb l'estat espanyol, psicològicament" | Afirma que Junqueras i ERC tenen por de "fracassar" i "d'acabar com Alfons López Tena" | Assenyala que en el cas de Jordi Pujol s'ha actuat amb "covardia" perquè no s'ha sabut llegir el context de tenir un estat en contra

per Pere Gendrau , Barcelona, 9 d'octubre de 2015 a les 22:00 |
Enric Vila, autor d'«Un estiu a les trinxeres» | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vaig quedar per fer l'entrevista amb l'Enric Vila a la Laie, un lloc on es combinen muntanyes de cultura amb un bon servei per fer un cafè matinal. Enmig d'aquelles parets històriques, i trepitjant les rajoles d'un Eixample barceloní centenari, vam prendre posicions i la conversa va fluir com qui no vol la cosa. L'entorn era l'adequat, precisament perquè la gràcia d'Un estiu a les trinxeres (Ed. Pòrtic), el darrer llibre d'aquest escriptor i articulista, es basa en això, en el país, en les tradicions, en una manera genuïna d'entendre la identitat catalana i en els quatre mesos que van precedir la consulta del 9 de novembre. Hi desfilen la família Pujol, Artur Mas, Oriol Junqueras i l'independentisme en general. Abans de començar l'entrevista, em van trucar per explicar-me que una gestió domèstica no s'havia pogut fer perquè els professionals no portaven el material adequat per resoldre-ho tot i haver-ho ajornat respecte el dia que estava previst. Les coses s'han de fer ben fetes o no cal fer-les, li vaig comentar. I em va sortir amb què no només a Catalunya es fan les coses malament, i que la nostra és la primera generació alliberada del pòsit de la dictadura espanyola.

- Som la primera generació que no ha estat educada en el franquisme, la primera generació universitària.


- Però això, que un professional faci bé la seva feina, no depèn de formació universitària sinó d'educació...

- Això té a veure amb tenir consciència de comunitat, tenir una idea del passat, projectar cap al futur... coses que et donen estructura... I el que ha fet Espanya és carregar-se les estructures morals i imaginàries, i simbòliques, per no haver d'afrontar el tema de Catalunya. Han fet una mena de present continu. Perquè no hi hagi qüestionament de l'ordre, el que es fa és un present continu de manera que tot és relatiu. Tu no et deus a ningú, ni a res.


- Però, abans, em deies que això també passa a Europa...

- No ho sé. No veig que França estigui molt bé. Ni Itàlia. I a Londres... tampoc els veig en el seu millor moment. Tinc la sensació que arran del nazisme a Europa i del franquisme a Espanya, i de l'esgotament dels estats nació, el poder, el que fa per mantenir una hegemonia sobre la gent és esborrar les traces de comunitat que et donen una estructura més enllà de tu mateix. Ho esborren, o ho relativitzen, o ho caricaturitzen per tenir accés directe a tu. Ciutadans és la manifestació d'això. Són una gent que no tenen passat, ni futur. Viuen en el present continu i són la manifestació pura de l'estat. És igual d'on siguis, tot és possible, pots saber tres llengües i no té cap importància on hagis nascut, ni qui siguin els teus pares... Rivera diu que el franquisme se li'n fot perquè no el va viure. Sembla que l'hagués portat una cigonya en lloc de la seva mare.


- Al llibre parles de molts actors polítics, i Jordi Pujol hi surt bastant. Pujol ens ajuda a recuperar aquesta tradició i valors, nostres?

- Pujol és la connexió que té la Catalunya política amb la que hi havia abans de la guerra. La connexió que sobreviu. Heribert Barrera no sobreviu, queda com una mòmia i no aconsegueix representar res excepte adoptar un cert numantisme. La tradició política dinàmica, la continuació política de la Catalunya de sempre l'encarna Pujol, amb tots els seus defectes i les seves caricatures. Per això l'ataquen. Si tu et carregues Pujol, et carregues el passat del país. Crec que amb Pujol s'ha actuat amb una covardia espantosa.

- Amb covardia?

- Jo penso que sí. L'Estat l'ha utilitzat, ha anat a buscar els tabús catalans i els ha atacat tots, i nosaltres ens hem deixat que ens ataquessin per aquí. Els jutges són el que eren els capellans a la postguerra, el que havien estat els militars al segle XIX. L'element de virtut que justifica l'Estat. Però resulta que la justícia espanyola no ens representa a nosaltres perquè no és una justícia universal, sinó que està delimitada en un territori. Si nosaltres ens considerem una societat diferent, la justícia espanyola és invasora per naturalesa.

 

- Hauríem d'haver defensat més Pujol?

- Defensat, no. Pujol servia per explicar que Catalunya és un país ocupat i què passa quan tu intentes mantenir-te dins Espanya sense conflicte. Si tu pagues que hi hagi pau, al final s'acaben els diners. L'error de Pujol va ser no entendre que no podria prolongar això fins a l'infinit. Això es podia explicar amb exemples molt concrets. I no es va fer. Jo aquí, en el meu llibre, ho intento fer amb elements concrets, amb alguns diàlegs.

- Pujol té virtuts i defectes. Al llibre dius que Pujol es va envoltar de gent de segona fila per protegir el seu fill Oriol. Això contextualitza la figura d'Oriol Pujol però també il·lustra els defectes d'algú que s'envolta de mediocritat.

- Ja, el que passa és que això és molt fàcil de dir i més difícil de no fer. És a dir, primer has d'acceptar que ets un país ocupat. La inseguretat genera l'avarícia. L'avarícia i la mediocritat són una conseqüència de la sensació d'inseguretat. El problema de Pujol és que és un senyor que ho vol controlar tot. Igual que molts empresaris no creixen perquè també ho volen controlar tot. Hi ha aquest hipercontrol perquè no estem actuant en un marc que ens sigui favorable. Per protegir-se d'això i perquè és humà, Pujol vol prolongar la seva nissaga. Li surt el Machbeth i fa això. Però s'envolta de mediocres per estar protegit en un entorn en què qualsevol pot utilitzar l'Estat per fer-li mal.

- Pujol, en un estat català, no hauria caigut en aquests vicis?

- Potser Pujol, en un estat català, hauria sigut metge. El problema és que si no s'accepta la premissa de base i a partir d'aquí es treballa... no ho dic per justificar res. S'ha d'explicar el cas, però s'ha d'explicar en el context. Ho has d'explicar tot. El que no val és explicar només una part, perquè llavors és quan ens fem mal.

Enric Vila. Foto: Adrià Costa



- És una cosa que sempre m'he interrogat, com som i com seríem en un altre estat. Per això m'agradava el que expliques d'una amiga de l'ANC que et diu que amb el procés no ens en sortirem perquè a Catalunya manen els barruts i els mediocres.

- Sí, jo li deia: és que tu vens de Nova York, què et penses? Que arribaries aquí i et trobaries la mateixa gent que a Nova York? No. La ciutat i el país en què està Nova York permet unes coses que aquí no es permeten. Aquí, la catalanitat es paga i ho dic seriosament. La catalanitat autèntica es paga. L'altre dia, Antonio Baños va dir que era un català autèntic perquè tenia vuit cognoms estrangers. Tu t'imagines que jo digués que sóc un català autèntic perquè tinc setze cognoms catalans de soca-arrel? Que se'n vagi a la merda. Quan venen aquesta gent a dir aquestes coses és que no han entès res del que està passant.

- En aquest sentit, també trobo interessant el que expliques d'un amic teu de Sant Boi de Llobregat que ho passa malament perquè el municipi on va néixer ha canviat tant amb l'onada d'immigració espanyola que ja no el pot reconèixer. No ens hem dedicat a explicar el que ha pogut sentir la gent d'aquí que en un moment va veure capgirat el seu entorn. I això els és un trauma.

- Mira, en el cas dels alemanys, encara hi ha famílies traumatitzades. Ho vaig llegir en un llibre que es diu Wild Continent de Keith Lowe, en què explica que després de la Segona Guerra Mundial, onze milions d'alemanys van ser traslladats de punts d'Alemanya que van quedar en mans de països de l'est, de Polònia o altres, a altres punts d'Alemanya. Administrativament, no van ser moguts del seu país però el viatge va ser una salvatjada, amb violacions, etc... I encara hi ha el trauma d'això. Els han canviat el paisatge. Aquí et canvien el paisatge i sembla que si et queixes encara ets... em sembla molt bé que es fes La Mari i tot això. La immigració va venir aquí, i va fer-ho amb dos collons. Res a dir-los. Però sí que tinc algunes coses a dir sobre els que vivien aquí i van veure el seu paisatge absolutament alterat i destrossat. I això no s'ha dit i s'hauria de dir. També tinc alguna cosa a dir sobre el fet que això passés en una època en què els moviments de població es feien servir amb objectius molt determinats.

- Montserrat Carulla, per exemple, ho va plantejar, i també se la van menjar.

- Se't mengen si la gent deixa que se't mengin. Campanyes, me n'han fet, de dir-me nazi. Vaig dir que això era un Vietnam i em van dir de tot. I l'endemà, García Albiol va dir que volia diputats guerrillers i ningú no li va dir res. Se suposa que un escriptor pot fer servir metàfores i un polític, en principi, les metàfores les ha de vigilar perquè té una funció diferent. Un escriptor ha de sacsejar i un polític ha de posar ordre.

- He començat per la idiosincràcia o pel país en general perquè la conversa ha sorgit així, però entenc que la idea principal del llibre és tot el que gira al voltant del 9-N. El llibre té de marc temporal els quatre mesos que precedeixen la consulta. La conclusió que n'extreus, llegint el llibre, és que el 9-N va ser un fracàs.

- Bé, no és que fos un fracàs, va ser un engany. Va ser folklore. Va ser un autoengany o... No sabria com qualificar-ho. Alguna vegada havia dit que havia estat una festa noucentista. En el sentit que va donar la impressió que havíem avançat i en realitat crec que donem voltes a la peixera i ja està. I l'únic que tenim és la sensació que ens movem però no anem enlloc perquè evitem el conflicte. I cada vegada que evitem el conflicte generem un element de compensació que banalitza i caricaturitza el procés. Amb Pujol, tot va començar a derivar cap a l'esquerra i cap al socialisme, i cap a la cosa hippie. Després del 9-N, encara més. I de fet, ara s'ha vist. A l'última fotografia de Junts pel Sí, van sense corbata tots. Ara, desapareixeran les corbates del Parlament. No ho entenc. I jo no n'he portat mai, eh. Mas està desgastat com no ho havia estat mai, quan abans del 9-N estava fort com una roca. Podem va servir per espantar-nos una temporada i per donar temps a Ciutadans i als espanyols de generar un nou discurs. Tota aquesta mena d'Operación Triunfo que vivim ara de nois guapos que es dediquen a la política...

 

Enric Vila. Foto: Adrià Costa

- Ho dius per Ciutadans només, o també per Podem?

- Per tots, estan a tot arreu. La idea del noi o noia guapos que es dediquen a la política. L'erotisme del poder s'ha exterioritzat perquè, en el fons, ja no n'hi ha de poder. L'única cosa que ha fet el 9-N ha estat complicar la situació amb nosaltres a dins. Complicar la situació espanyola amb nosaltres a dins.

- I no et compensa la gent que va viure aquell dia amb il·lusió, que almenys en aquelles condicions podien votar? Aquelles cares de gent gran que ho esperaven des de sempre?

- Jo crec que el 9-N es va perdre una oportunitat de tallar en sec amb l'estat espanyol psicològicament, i que es veiés en quin lloc estava realment cadascú. Perquè si s'hagués fet seriosament, l'Estat hauria d'haver respost seriosament. I la gent que vivia a Catalunya hauria d'haver-se pres el conflicte seriosament. I jo conec molta gent, alguna gent que defensa posicions unionistes, que no sé si hauria estat amb l'unionisme si s'hagués fet el que s'havia de fer. Per una senzilla raó: no hagués pogut avalar la resposta. L'únic que dic és que allà es podia traçar una línia clara. No dic que el 9-N hagués portat a la independència, no ho sé. Hi ha gent que diu que sí, en el sentit que si s'hagués fet utilitzant la gent com un exèrcit, ocupant espais... Hi havia la possibilitat d'agafar l'Estat a contrapeu. I l'Estat no tenia marge de maniobra, no podia respondre. I després hi ha una altra cosa, Mariano Rajoy necessitava, i necessita, per cedir, que es vegi molt clarament que surt massa car reprimir Catalunya. Rajoy pot dir: què voleu ara? Que enviï l'exèrcit i retrocedim trenta anys? Qui vol això a Espanya? Segurament, la majoria no ho vol.

- És a dir, s'havia d'haver desobeït.

- Sí, dient que era un referèndum vinculant, portant observadors internacionals, anant pel món dient que ho faríem seriosament, i que no ho pararíem i que cadascú s'atengués a les conseqüències. Portant-ho fins al final. Perquè, en aquell moment, hauria sortit més barat del que ens pot acabar sortint a la llarga. I perquè ara estem en una situació que l'únic que aconseguirem serà incendiar el conjunt d'Espanya. I quan haguem incendiat el conjunt d'Espanya, Espanya ens caurà a sobre com ens ha passat sempre.

- Llavors, aniríem cap al que també dius: Mas espera que La Caixa li doni permís com qui espera un semàfor que es posi verd. Des del teu punt de vista, qui podia decidir que el referèndum fos vinculant amb totes les de la llei no ho va fer.

- D'aquest llibre, gent que se l'ha llegit i que havia treballat allà dins m'ha dit que no tenien la intenció i mai no van tenir-la. No ho sé. El que veig és que, a Mas, el que li interessa més són el prestigi i els diners. No els diners personals, però ell la vida la veu a través d'aquests dos elements. Catalunya no és una prioritat. La prioritat són el prestigi i els diners. No està ni estava preparat per fer el que hauria estat bé de fer.


- Per què Mas, a partir del 2012, diu que s'ha de decidir i inicia un procés que el porta fins a declarar-se independentista?

- Perquè, si no, quedava fora de joc. Un partit polític està ple de gent que té interessos econòmics, que té família, que té fills, que viu bé, que té cotxes, que té hipoteques. Crec que el que estava fent és protegir això.

- Mas està fent d'aturador del procés?

- No, no em faràs dir que està fent d'aturador del procés perquè em sembla injust carregar la responsabilitat sobre una persona, perquè la gent el va votar i no entraré en això. Jo, el que dic, és que Mas, des del meu punt de vista, no té... les prioritats de Mas no són les que caldrien per fer la independència. Mas vol la independència com jo vull una casa a l'Empordà. És a dir, tinc fills? No. Els voldria? Sí. Per què no els tinc? Perquè la vida que porto fa impossible tenir fills. Jo em puc passar tota la vida dient que vull fills o una casa a l'Empordà. Però si no faig res... Si quan acabo aquesta entrevista vaig a buscar feina a La Caixa o a un ministeri, potser podré tenir el que et dic. Però llavors hauré de deixar d'escriure i deixar de fer coses. Potser algun dia ho faré. De Mas, veig això: la seva prioritat és repartir els diners, no la independència de Catalunya.

- Qui sí que ho voldria o estaria en condicions seria Junqueras, perquè igual que dius que Mas espera que La Caixa li doni permís, al teu llibre dius que el president d'ERC plora perquè veu que estem perdent una oportunitat. Per tant, ell actua...

- Però no s'hi veu amb cor. Jo crec que no. Bé, perquè el país dóna pel que dóna. El que no vull que sembli és que estic jutjant la gent perquè no és just. És una cosa de tots. No és una cosa d'un.

Enric Vila. Foto: Adrià Costa


- T'entenc, però els líders polítics tenen una responsabilitat.

- Sí, és clar. Però el que explico al llibre és que aquesta gent està educada en el franquisme i actuen amb els estigmes del passat. El que dic és que el paradigma ha canviat, les relacions Catalunya-Espanya no són iguals que les d'abans. Una cosa que explica el llibre és que les relacions de poder han canviat. Ja no hi ha violència si no un altre tipus de coses. En lloc de destruir edificis o persones, es destrueix el talent i l'esperança. Relacions socials, relacions afectives. La relació entre els territoris. Tot això és el que ara està en joc. I això estem més preparats nosaltres per gestionar-ho que no pas els líders que tenim al davant. Que són gent de la guerra freda per dir-ho així. I Junqueras crec que no s'hi veu amb cor, va veure les orelles al llop abans del 9-N i es va espantar. És el que a mi em sembla. Dit amb tota la humilitat, i si poses aquesta frase afegeix que ho dic amb tota la humilitat perquè és el que penso.

- Sí, però també es va fer la lectura que ERC i Junqueras actuaven amb tacticisme perquè anaven a la baixa davant d'un Mas que estava recuperant enters i s'havien de sumar a l'estratègia.

- Sí, però això té a veure amb la por. Potser sóc molt ingenu, però és com ho veig. Crec que Mas sí que intenta preservar uns interessos. Crec que Junqueras no tant, sinó que té por, i amb ell tot el món d'Esquerra. Por de ser aïllat socialment, por que el vegin com un fracassat, por d'acabar com Alfons López Tena, si vols que t'ho digui així de clar. Que li fotin la fàtua. Potser m'equivoco, però és la meva impressió.

- A vegades també em sento ingenu però d'altres em surt la vena de mal pensat. I dubto si es tracta de por al desprestigi o el que passa és que tot partit ha de mantenir una estructura i una colla de sous.

- Clar, clar, tot això també compta. Però per això et dic que si vas a una guerra, hi has d'anar. I CDC ha fet un cert esforç, però també l'ha fet perquè no hi havia més remei. Què puc retreure a Convergència? Ho han fet tot sempre... mai s'han avançat a la situació. Tot el que està passant es veia a venir. Començant pel que li va passar a l'Oriol Pujol. Tot estava escrit, era de calaix. I no s'han avançat mai a les circumstàncies. Perquè quan tu tens una cosa, costa molt arriscar-te a perdre-la abans que te la prenguin. És humà.

- Fins ara hem mirat enrere, però crec que el llibre també serveix per projectar cap al futur. A partir d'ara, què? Si ha passat el 9-N i no s'ha fet el referèndum que tu voldries, quina és la recepta?

- Jo no tinc recepta. El que faria jo és un referèndum unilateral. Si jo fos Mas, li hauria dit a la CUP que m'investeixin i en sis mesos fem un referèndum unilateral. I si l'Estat s'hi vol afegir, perfecte, però nosaltres fem un referèndum peti qui peti perquè la política catalana ha entrat en un moment d'estancament i d'enfangament, de col·lapse, del qual no en sortirem i cada cop en sortirem més malparats, i només hi guanyarà la demagògia. Fem un referèndum i decidim, aviam què passa. Ni que sigui per moure la situació de veritat. Posats a fer un acte de sobirania, fem aquest. Per a aquest acte de sobirania jo crec que la Generalitat i el Parlament estan legitimats. Perquè els resultats ho legitimen. Els resultats no legitimen una DUI ipso facto, no hem guanyat per...

- Per un 60%...

- Sí, no tenim cent diputats, però els resultats legitimen perfectament el Parlament per organitzar un referèndum vinculant unilateral o pactat amb l'Estat però no demanant permís a l'Estat sinó, senzillament, fent-lo. I si l'Estat vol, que s'hi afegeixi.

- Podria ser investint Mas aquest pacte?

- Sí, és igual qui ho faci. Però tota aquesta discussió que tenen ara de si Mas és imprescindible o no, tota aquesta història, que és folklore, una manera de solucionar-la seria aquesta: fes un referèndum i això ho presideixes tu. Perquè tu ets qui has donat la cara al món, tu ets a qui es coneix, per tant encarrega-te'n. També pot ser que alguns no se'n refiïn, però això és una altra cosa.

- Entenc que ho veus com folklore, qui presideix. Però com que és una idea d'actualitat, et recordo una cosa que dius al llibre, que res no ens convindria més que estar governats per una dona, perquè les dones tenen un plus o un valor afegit pel paper que han tingut en la política, perquè costa més de combatre-les. Quan llegia això, pensava en Carme Forcadell.

- A mi em deprimeix bastant l'ús que es fa de les dones a la política perquè les dones tenen una cosa: es donen per dominar les coses. Quan tenen una responsabilitat, treballen més que ningú, es donen a la causa. Perquè com que es donen més que ningú, així controlen. Facin el que facin. Són les que en saben més d'allò que fan. I això tant serveix quan estan amb un home com quan fan una activitat professional. I en la política les utilitzen de burro de càrrega. L'Albert Rivera així ho ha fet i trobaríem altres exemples. Estem en un moment tan carnavalesc, tan fals i tan perillós... A tots els nivells, mentre aquí fem l'idiota, l'Estat recentralitza. Però mentre l'Estat recentralitza i fot l'idiota, a Espanya cal treballar tres vegades més per cobrar el mateix que fa uns anys. I ens anem tercermunditzant. I mentrestant, Europa va quedant desplaçada. Hem arribat a un punt en què els únics que se senten segurs són els polítics. I això és terrorífic.

- Ja per acabar. El llibre són totes aquestes reflexions i personatges, però també amb uns punts personals o genuïns. I em va fer molta gràcia una escena de quan et truca el Salvador Sostres perquè està amb el cantant de Mishima. I l'arribada al lloc on t'esperen la descrius així: m'esperava un gintònic fred, carbònic, una mica homosexual com els que fan ara. Em va fer gràcia la imatge.

- És això, la tonteria, que fins i tot els gintònics ja no són el que eren. També lliga amb el meu llibre anterior, en què explico com els gais han passat de ser víctimes a convertir-se en el símbol de la llibertat i de l'occident contemporani, amb tot el que això té de bo i de dolent. Com totes les idees, té una cara fosca i una cara brillant. És per il·lustrar la banalitat de tot això.
 

Un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació