Roger Mas: «'Irredempt' és un exercici d’essencialisme artístic»

Sol, nu, amb l’única defensa de la veu i una guitarra. Així torna Roger Mas amb Irredempt, el seu novè disc, després de cinc anys de la publicació d’A la casa d’enlloc i després del gran espectacle amb la Cobla Sant Jordi, que va moure durant tres anys amb una quinzena de músics dalt de l’escenari. El nou àlbum, però, és un contrast amb tot el que ha anat fent darrerament i vol arribar a l'essència de la paraula, de la música dita amb els mínims elements. Irredempt s'estrena el 16 d'octubre a la Fira Mediterrània de Manresa, amb una escenografia de Lluís Danés i la il·lusió de mostrar un univers que s’ha anat expandint a base d’anys, de bons discos, de reconeixements i amb cançons úniques cantades per una de les veus més singulars del país.
 
- Després d'una gira amb quinze músics i de la posterior gira electrificada “Roger Mas torna pel camí de les serps”, ara mostrarà les noves cançons tot sol, en acústic. De fet, però, aquest és un format on ja l’hem pogut veure abans, en petits teatres, en bars, en sales o en biblioteques.
 
- Un cop acabada la gira amb la Cobla Sant Jordi, que és l’espectacle més gran que he fet, trobava que s’havia de fer alguna cosa diferent i, sobretot, que m’estimulés. També volia donar alguna cosa diferent al públic, que fins aleshores havia rebut molts colors tímbrics en escena. Ara em ve de gust oferir la cruesa d’una interpretació personal, en la qual no t’hagis d’entendre amb altres músics, una cosa que permet més espai per l’expressivitat del moment.
 
- El disc m’ha transportat al record que tenia del Casafont, per la sonoritat i la inquietud, tot i que allà hi havia una altra atmosfera i comptava amb altres músics i, sobretot, amb unes lletres molt diferents.
 
- Sí, a aquell disc tot tenia un punt més psicodèlic, hi havia més paisatge sonor, altres instruments i més colors. Hi havia més jocs amb les reverberacions, amb els efectes. Aquí, però, el que volíem transmetre era l’experiència de ser en una habitació amb algú que està cantant i tocant la guitarra a la vegada.

 - L’experiència es podrà sentir també en directe?
 
- Sí, en el directe també volem aconseguir l’efecte del disc. Sempre he tocat amb una guitarra de niló que transmet en bona mesura el timbre de la corda, però que es pot endollar i està pensada per tocar en bons volums i per competir amb altres instruments a l’escenari, com per exemple una bateria. Amb una guitarra espanyola, que és com hem gravat el disc, era impossible fer-ho en directe. Per això vaig anar a buscar en Jordi Rotés, el tècnic de directe de Jordi Savall o Toti Soler, la persona més indicada per això.
 
- ... amb la intenció de transmetre un “so de cambra”.
 
- Sí, un so sense farcir. Necessitava un tècnic que intervingués poc i que transmetés molt bé allò que està passant a l’escenari.
 
- Ara que has volgut despullar del tot les cançons, em ve al cap quan va fer la versió de la Paulina Rubio (Ni una sola paraula), que fins i tot semblava una cançó bona...
 
- ... És que és una cançó bona!
 
- ... amb això vull dir que és l’intèrpret qui dóna credibilitat a les cançons. Quan la cantava vostè era creïble. Amb Irredempt ha fet aquest pas de despullar-se per donar una credibilitat total al que són les cançons?
 
- Sempre he mirat de donar sortida a totes les coses que volia fer. Fa un any, per exemple, vaig treure la guitarra elèctrica per fer “Roger Mas torna pel camí de les serps”. I fa uns anys que tinc la sensació que el públic em diu que sí, que molt bé tot el que faci, però que com més em decanti cap el que seria un cantautor clàssic, més seran en número i més entusiasme mostraran (riu).
 
- Per què “irredempt”? Què vol alliberar?
 
- És per un exercici d’essencialisme artístic, pel fet d’anar sol amb la guitarra. I pel fet de gravar el disc i mantenir tota la dinàmica. Fer les coses d’una manera perquè tu creus que les vols fer d’aquella manera, malgrat que els inputs que rebis no vagin en aquesta línia. L’irredemptisme és mantenir la teva personalitat i identitat malgrat siguis inferior en número.

 - Lligant el concepte amb la coberta del disc, per què apareix la pluja?
 
- Hi ha un punt d’homenatge a la portada del disc del Paco Ibáñez a l’Olympia, les lletres en blanc i en vermell, la foto en blanc i negre, molt contrastada, com si fos Sin City. I la pluja és perquè vam fer la sessió de fotos quan vam enregistrar el videoclip d’Ella té un cel als ulls, que necessitava pluja. I perquè la pluja també és un fenomen que pot ben acompanyar tot el disc.
 
- Una altra cosa que mostra Irredempt són unes lletres són molt menys críptiques que en els primers discos. El primer (Les flors del somni), el segon (Casafont) i el tercer (En el camí...) eren gairebé un assumpte lisèrgic, però en aquest darrer, totes tenen una lectura ràpida a la primera escolta, tot i que a sota hi ha d’altres capes. Què pretenia amb un nou enfocament?
 
- El que buscava, intencionadament, era acabar amb la sequera creativa i tornar a composar. Duia molts anys amb dificultats. No em sortien les cançons, especialment per les lletres. Sempre pensava que, o bé allò ja ho havia dit, o em sonava cursi, o em sonava adolescent, o es podria dir millor, o el públic esperaria una altra cosa... I, de cop i volta, un dia em vaig treure la vergonya i vaig dir: “si surten així, és que era això”. L’important és que et sentis còmode i t’agradin a tu.
 
- I se sent còmode?
 
- Estic encantat de la vida. Una cançó com Ella té un cel als ulls no l’hauria publicada mai, abans. Tot i que al Dp ja hi ha Canterbury, una cançó d’amor molt en la línia d'aquesta.
 
- A Irredempt agafa una tradició del cantautor clàssic per on fins ara no havia transitat. Sempre havia anat per altres camins. És una marca de la casa que cada disc seu tingui un paisatge, una sonoritat molt diferent, molt contrastada amb l’anterior. Potser ara tocava recollir-se de nou.
 
- Tocava fer una mica com el que vam fer amb el Ball de l’àliga de les Cançons Tel·lúriques, que era despullar la cançó del tot. Després de vuit discos, per a mi té molt interès veure si funciona només l’esquelet de la cançó.
 - Ara que anomena les Cançons tel·lúriques, al nou disc inclou una nova versió de Jacint Verdaguer, el Comte Arnau, així com també una cançó de bressol tradicional de Salvador de Bahía i un poema de Goethe del 1782, El rei dels verns.
 
- ...que és la meva preferida!
 
- Per què aquesta connexió amb el romanticisme alemany?

- És tot casualitat. És el disc on hi ha un esforç menor per a què hi hagi un contínuum de discurs o estètic, més enllà de la sonoritat. Fa un temps, però, que començava a tenir interès en el lied alemany. I, per entrar-hi, vaig demanar consell a amics. Un d’ells, en Raül Garrigasait, que és una bèstia, un homenot que quan siguem grans se’n sentirà a parlar i serà important. De fet, ara ja ho és, però la gent no ho sap. I li vaig demanar per on començar. Al cap d’uns dies, em va enviar un correu amb la traducció que Miquel Desclot havia fet d’El rei dels verms, també la versió cantada per Dietrich Fischer-Dieskau, el baríton fetitxe del lied alemany, en una composició meravellosa d’Schubert. 

- I ho agafa amb la idea de fer-ne una nova adaptació.
 
- Sí, també vaig fer servir una altra traducció. De fet, aquella lectura em va estremir, i vaig estar pensant durant un any que ho havia de fer. Em va costar molt, però després de donar-hi tombs durant tant de temps, pràcticament amb un minut em va sortir.
 
- És curiós, però aquesta connexió el posa en relació amb un altre compositor català del pop, David Carabén, que va fer servir Rilke a L’amor feliç. No troba curiosa aquesta tirada cap a poetes alemanys?
 
- Amb en Carabén tenim universos molt diferents, però sempre que l’escolto i sempre que ens trobem noto una estranya sintonia. Em sento molt còmode, amb ell.
 
- Després de nou discos, com veu aquesta evolució des que va emergir amb Les flors del somni, tota una alenada d’aire fresc? En aquell moment, feia temps que no sortia cap nou cantautor que es consolidés, i la proposta que presentaves era molt mística, situada en uns ambients molt concrets i diferents al què es feia aleshores.
 
- Crec que, llavors, era presa dels maximalismes de l’absolut. I això em va marcar, perquè, després, tota la meva vida ha consistit en com entendre tot plegat. També entendre com evolucionar, com mantenir la màgia, el misticisme i l’èpica –el que a mi em genera emocions– i, a la vegada, conjuminar-ho amb el fet d’adonar-se que la realitat és una cosa inefable, que no la podem conèixer ni explicar.
 
- Des del principi, i llegint l’evolució de Roger Mas disc a disc, es nota aquesta preocupació.
 
- Les idees i tot això són articulacions, estructures, eines, que ens ajuden, als humans, a l’hora d’establir un sistema de coordenades que serveixi per explicar-nos les coses entre nosaltres. Però això no és la realitat. La realitat no sabem el que és. I cal assumir-ho sense convertir-se en un cínic.
 
- Quan va sortir el seu primer àlbum, era impensable pensar en una cançó com Les obagues de l’eixample, o en un disc com Mística domèstica o A la Casa d’enlloc. Però ha tingut una capacitat de sorpresa enorme, i ha aconseguit arribar a llocs on no l’esperàvem.
 
- No ha estat buscat. L’únic que m’ha mogut és donar sortida en cada moment al meu estat d’ànim. Al final, el que pretenc en aquesta vida és ser feliç, que és molt més important que fer cançons maques o que et vagin bé les coses en un sentit artístic. Si no t’ho passes bé, no pots arribar a estimular a ningú més. A mi m’interessa la gent que s’hi deixa l’ànima, on vegis que hi ha veritat, en el sobreentès que la veritat és, com et deia abans, inefable.
 
- Seguint aquesta trajectòria, arribem a la presentació d’aquest 16 d’octubre al Kursaal de Manresa. Com és que tria la Fira Mediterrània per fer l’estrena mundial de l’espectacle, amb una escenografia del Lluís Danés tan especial?
 
- Se’m va proposar i em va semblar molt bé. Jo sóc molt “fan” del David Ibàñez [el director de Fira Mediterrània], és un músic que té un talent difícil de trobar en els músics, més enllà de la tècnica: té bon gust. I això m’interessa força més que la resta de coses. I pel que fa a Manresa, des de fa molts anys, crec que exerceix de capital de la Catalunya central. Com a solsoní fa una funció que penso que abans no la feia. I fer de capital vol dir oferir coses i acollir. Com a cantautor, no hi ha lloc que em senti com a casa com em passa a Manresa.
 
- Al principi, a banda d’una carrera musical, Roger Mas tenia una carrera d’escriptor. No hi pensa tornar?
 
- Per què? Allò van ser pecats de joventut. Ara mateix no em veig capaç de fer una cosa que valgui la pena, però el futur dirà. Ara sóc en els quaranta i és un moment per plantejar-se què fer amb l’escriptura, per exemple. En Josep Maria Uyà em deia que un escriptor als vint ja ho ha dit tot, però fins als quaranta no aprèn a dir-ho bé.