07
d'octubre
del
2015
Actualitzat
el
08
d'octubre
a les
18:46h
El resultat electoral del 27-S ha generat una forta sacsejada al PP d'àmbit estatal. Però també la formació popular a Catalunya viu un fort rebombori. A les espanyoles del 2011, va obtenir 11 diputats. Ciutadans no era aleshores un rival. Ara sí. I hi ha una pugna oberta arran de qui ha de ser el cap de llista per Barcelona el proper 20 de desembre. Es mantindrà el ministre de l’Interior, Jorge Fernández, com a cap de cartell? Serà Jorge Moragas? La jove Dolors Montserrat? Quin paper li quedarà a Alicia Sánchez-Camacho? Però la crisi interna va molt més enllà de qui és el candidat. La radiografia de la situació que travessa el PP català mostra diversos enfrontaments, i quadres que van tant l'alça com a la baixa.
Jorge Moragas, sense amics
Si hi ha un nom sobre el qual recauen totes les ires en aquest instant, aquest no és altre que Jorge Moragas. El diputat per Barcelona i cap de gabinet de Mariano Rajoy a La Moncloa ha volgut ser el gran ideòleg de l’estratègia del PP a Catalunya, però els resultats han estat descriptibles. La seva manera d’actuar, que alguns titllen d’altiva, ha generat un malestar profund contra ell. Al partit hi ha qui assegura que quan hagi passat l’etapa Rajoy, Moragas serà un home sense amics. I és que Moragas gaudeix ara de la protecció que li dóna ser el cap de gabinet del president espanyol, després d'anys de mostrar-li fidelitat.
A Moragas se li retreu, sobretot, que havent estat qui ha teixit el discurs del PP de Catalunya, no ha volgut aparèixer així que es van conèixer els magres resultats del seu partit. No només ha dirigit “l’estratègia catalana” de La Moncloa, sinó que ha maniobrat a l’hora de confegir les llistes. Ell va fer que el fins ara diputat al Congrés Antonio Gallego passés a la llista de Barcelona al Parlament, i ha estat elegit.
El clan de Barcelona, qüestionat
Al PP hi ha el que alguns anomenen “el clan de Barcelona”. Es tracta d’un grup sorgit de l’entorn de Jorge i Alberto Fernández, però que ha cobrat vida pròpia. El dirigeix Jordi Cornet, secretari general del PP català i qui ha dirigit la campanya de cara al 27-S. Cornet va anar pujant esglaons al PP des que Aleix Vidal-Quadras s’hi va fixar quan era el gerent del partit, i el va dur al grup municipal a l’Ajuntament de Barcelona. Després, va saber també fer-se amic de Jorge Fernández, amb qui comparteix, diuen, més que proximitat amb l’Opus Dei.
A les ordres directes de Cornet hi ha el diputat Alberto Villagrasa, que és el president provincial del PP a Barcelona. Dolors Montserrat, diputada i vicepresidenta del Congrés, forma part també d’aquest nucli, molt contestat entre la militància de Barcelona després dels mals resultats.
Com es va obrir pas Andrea Levy
Enmig d’aquests grups, una jove estrella s’ha obert camí: Andrea Levy, vicesecretària general d’Estudis i Programes del PP espanyol. Semblava “inofensiva” en les seves primeres passes pels passadissos del partit. Fa temps, quan Moragas va començar a organitzar l’equip dedicat a seguir la política catalana des de Madrid, era Enric Millo qui hi anava, un cop per setmana. El diputat gironí, però, va cometre un “error”: en alguna de les seves absències, va enviar Andrea Levy en lloc seu. Poc després, qui no hi anava era Millo, que va deixar de ser convocat i va ser Levy la incorporada al nucli més proper a Moragas.
Alejandro Fernández, estrella ascendent
Una figura a seguir en els moviments futurs del PP a Catalunya és el tarragoní Alejandro Fernández. Diputat fins ara al Congrés, acaba de ser elegit per Tarragona en les eleccions del 27-S. Dirigent carismàtic, Alejandro Fernández és vist en sectors del partit com un dels noms d’una operació de renovació interna que es plantejarà més aviat que tard, després de les eleccions generals.
D’Alejandro Fernández diuen els qui el coneixen que només té un handicap: a diferència d’altres diputats del PP a Madrid, no ha esmerçat molt de temps fent relacions públiques i no sempre és diplomàtic en el tracte personal. Sí que manté una bona entrada amb José Luis Ayllón, el número dos de Soraya Sáenz de Santamaría i diputat també al Congrés. Fernández ha defensat en més d’una ocasió un model de partit més participatiu, en què algunes decisions es prenguin pel sistema d’un militant, un vot.
Els sectors que voldrien una renovació de l’estructura i dels rostres del partit veuen amb simpatia un possible eix Xavier García Albiol-Alejandro Fernández. De García Albiol s’afirma que té la capacitat de ser acceptat per Alberto Fernández i pels més crítics amb el clan de Barcelona. I que és ben vist també a Génova. A més, són molts dins del partit els qui consideren del tot esgotada l’etapa d’Alicia Sánchez-Camacho.
Jorge Moragas, sense amics
Si hi ha un nom sobre el qual recauen totes les ires en aquest instant, aquest no és altre que Jorge Moragas. El diputat per Barcelona i cap de gabinet de Mariano Rajoy a La Moncloa ha volgut ser el gran ideòleg de l’estratègia del PP a Catalunya, però els resultats han estat descriptibles. La seva manera d’actuar, que alguns titllen d’altiva, ha generat un malestar profund contra ell. Al partit hi ha qui assegura que quan hagi passat l’etapa Rajoy, Moragas serà un home sense amics. I és que Moragas gaudeix ara de la protecció que li dóna ser el cap de gabinet del president espanyol, després d'anys de mostrar-li fidelitat.
A Moragas se li retreu, sobretot, que havent estat qui ha teixit el discurs del PP de Catalunya, no ha volgut aparèixer així que es van conèixer els magres resultats del seu partit. No només ha dirigit “l’estratègia catalana” de La Moncloa, sinó que ha maniobrat a l’hora de confegir les llistes. Ell va fer que el fins ara diputat al Congrés Antonio Gallego passés a la llista de Barcelona al Parlament, i ha estat elegit.
El clan de Barcelona, qüestionat
Al PP hi ha el que alguns anomenen “el clan de Barcelona”. Es tracta d’un grup sorgit de l’entorn de Jorge i Alberto Fernández, però que ha cobrat vida pròpia. El dirigeix Jordi Cornet, secretari general del PP català i qui ha dirigit la campanya de cara al 27-S. Cornet va anar pujant esglaons al PP des que Aleix Vidal-Quadras s’hi va fixar quan era el gerent del partit, i el va dur al grup municipal a l’Ajuntament de Barcelona. Després, va saber també fer-se amic de Jorge Fernández, amb qui comparteix, diuen, més que proximitat amb l’Opus Dei.
A les ordres directes de Cornet hi ha el diputat Alberto Villagrasa, que és el president provincial del PP a Barcelona. Dolors Montserrat, diputada i vicepresidenta del Congrés, forma part també d’aquest nucli, molt contestat entre la militància de Barcelona després dels mals resultats.
Com es va obrir pas Andrea Levy
Enmig d’aquests grups, una jove estrella s’ha obert camí: Andrea Levy, vicesecretària general d’Estudis i Programes del PP espanyol. Semblava “inofensiva” en les seves primeres passes pels passadissos del partit. Fa temps, quan Moragas va començar a organitzar l’equip dedicat a seguir la política catalana des de Madrid, era Enric Millo qui hi anava, un cop per setmana. El diputat gironí, però, va cometre un “error”: en alguna de les seves absències, va enviar Andrea Levy en lloc seu. Poc després, qui no hi anava era Millo, que va deixar de ser convocat i va ser Levy la incorporada al nucli més proper a Moragas.
Alejandro Fernández, estrella ascendent
Una figura a seguir en els moviments futurs del PP a Catalunya és el tarragoní Alejandro Fernández. Diputat fins ara al Congrés, acaba de ser elegit per Tarragona en les eleccions del 27-S. Dirigent carismàtic, Alejandro Fernández és vist en sectors del partit com un dels noms d’una operació de renovació interna que es plantejarà més aviat que tard, després de les eleccions generals.
D’Alejandro Fernández diuen els qui el coneixen que només té un handicap: a diferència d’altres diputats del PP a Madrid, no ha esmerçat molt de temps fent relacions públiques i no sempre és diplomàtic en el tracte personal. Sí que manté una bona entrada amb José Luis Ayllón, el número dos de Soraya Sáenz de Santamaría i diputat també al Congrés. Fernández ha defensat en més d’una ocasió un model de partit més participatiu, en què algunes decisions es prenguin pel sistema d’un militant, un vot.
Els sectors que voldrien una renovació de l’estructura i dels rostres del partit veuen amb simpatia un possible eix Xavier García Albiol-Alejandro Fernández. De García Albiol s’afirma que té la capacitat de ser acceptat per Alberto Fernández i pels més crítics amb el clan de Barcelona. I que és ben vist també a Génova. A més, són molts dins del partit els qui consideren del tot esgotada l’etapa d’Alicia Sánchez-Camacho.