El Barri de La Marina de la Zona Franca | Adrià Costa
REPORTATGE

La Zona Franca: la perifèria que segueix esperant el metro

El futur trasllat de la presó Model i dependències de la Generalitat podrien accelerar les obres del suburbà | Malgrat el sòl industrial, la Marina del Prat Vermell és el barri amb més atur de la ciutat | Als balcons s’hi veuen poques pancartes de "Metro ja!" i estelades però molta roba estesa

El Barri de La Marina de la Zona Franca | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Zona Franca, ara dividida en la Marina del Port i la Marina del Prat Vermell, és l’única zona de Barcelona on l’especulació encara té camí per recórrer, i per on el metro passa però no s’hi atura. En una ciutat comtal moderna i abocada al turisme, aquí hi reviu l’esperit industrial que Barcelona ha intentat oblidar a base d’enderrocaments. Pere Picorelli, politòleg especialista en planificació urbana, recorda a NacióDigital que temps enrere el centre era ple de sòl industrial, però que s’ha anat desplaçant perquè entrava en conflicte amb el model de ciutat.

En les últimes dècades, la Zona Franca ha vist desaparèixer les últimes barraques que quedaven a la part sud de la muntanya de Montjuïc, les cases barates i el barri de can Tunis, conegut també com el “gran supermercat de la droga”. La Maria Rosa, que regenta des del 1984 una perfumeria i merceria al barri, ha viscut cadascuna d’aquestes etapes. Ella va ser una de les que va haver d’abandonar casa seva perquè havien decidit tirar-la a terra.  Ara, 31 anys després d’inaugurar l’establiment, el continua obrint mig buit i en liquidació total. Ha arribat el moment de jubilar-se, però una dona soferta no abandona l’optimisme: “El barri ha millorat, hi ha bona gent i comerços que aguanten. Només ens falta el metro”. Les millores són carrers asfaltats, alguna zona enjardinada i veïns que ja no es troben xeringues a les escales, però encara hi ha famílies en risc de desnonament per estafa. El nom de la presumpta culpable, falsa prestadora, es llegeix en esprai en bona part del mobiliari urbà.


En tot aquest temps, s’ha instal·lat al barri una narcosala mòbil, un Centre d’Internament d’Estrangers i una deixalleria al polígon. Segons les previsions, en un futur pròxim, la Zona Franca acollirà un nou centre esportiu, més blocs de pisos, una presó de nova construcció que ha de substituir la Model i dependències de la Generalitat que implicaran el trasllat de fins a 3.000 funcionaris. Una transformació constant que des de les institucions s’ha venut com una promesa eterna de prosperitat, però que mai ha acabat revertint en els veïns. Amb un atur del 18%, la Marina del Prat Vermell segueix sent el barri amb més desocupació de Barcelona, molt per davant de Canyelles (12,9%), a Nou Barris, on el metro va arribar el 2001.
 

Local de l'Ateneu Popular l'engranatge. Foto: Adrià Costa



L’atur, així com el procés de precarització laboral són alguns aspectes que tracta l’assemblea de barri. Es reuneix cada dijous a la tarda. Normalment ho fa a l’Ateneu Engranatge, un local que va obrir fa una mica més d’un any per satisfer “la necessitat dels veïns de tenir un espai on trobar-se”. Ho explica en Xavi, un estudiant d’Enginyeria de la Construcció. Fins llavors, des del 15-M, s’aplegaven a la plaça de la Marina de Sants i, per no perdre la tradició, ho segueixen fent un cop al mes. Les causes a defensar són moltes: en Walter ha estat acomiadat per denunciar l’abús d’una empresa de missatgeria que obligava els treballadors a fer hores extres sense cobrar; l’Anita està en risc de ser desnonada i li ha estat denegat un advocat d’ofici perquè té en propietat un petit comerç; en José Miguel va en cadira de rodes i fa tres anys que no viu al barri, però ara hi torna i vol lluitar per recuperar les urgències de nit.

Tothom espera el metro


No hi ha un sol veí que no segueixi esperant amb delit l’arribada del metro. La protesta, després de trenta anys, ha anat prenent un perfil més baix. Als balcons s’hi veuen poques pancartes de "Metro ja!", poques estelades i molta roba estesa. I amb tot, les persones consultades per NacióDigital coincideixen a apuntar la reivindicació del metro com la força vertebradora de la protesta veïnal. En un article a eldiario.es publicat fa un any, el periodista i escriptor Xavier Febrés s’hi referia així: “El metro no és una infraestructura més. És la que garanteix la mobilitat viable dels ciutadans a les grans aglomeracions urbanes, una base del dinamisme d’aquestes ciutats”. Potser per això, lluny de rendir-se, l’assemblea estableix un calendari per recomençar l’agitació. Alguns veïns ni són conscients que els trens ja els passen per sota els peus per anar a cotxeres. El que els falta són estacions perquè els vagons s’hi aturin i els obrin les portes.

Una qüestió de model de ciutat, diuen els veïns, que acaba afectant fins i tot l’esperança de vida. “Si aquí és menor és per alguna cosa i no perquè la gent sigui de menys qualitat”, diu la Teresa, una mestra de seixanta anys en excedència. El seu diagnòstic és que l’atur porta sedentarisme i aquest condueix a les addiccions. Tot i que les dades de l’Agència de Salut Pública mostren una esperança de vida en néixer a la Marina del Port de 83,31 anys, un pèl per sobre de la mitjana de la ciutat (83,09), a Pedralbes s’enfila fins als 85,51.

 

Una pancarta penjada en un balcó del carrer dels Alts Forns demana l'arribada del metro. Foto: Adrià Costa



“Oi que no la posaran pas a Pedralbes la Model? Oi que no? Doncs apa, pels pobres”, deixa anar en Xavi, en un argument que no comparteix Picorelli, encara que entén el sentiment. D’una banda, el politòleg detalla que l’última paraula sobre els equipaments que es fan a Barcelona és de l’Ajuntament, i defensa que cal tancar les presons urbanes. De l’altra, considera que si els jutjats penals són a la ciutat, “té sentit” que almenys un centre penitenciari també hi sigui. Des d’aquesta perspectiva, argumenta que Barcelona disposa de poc marge per créixer, i que per la seva condició de perifèria, la Zona Franca ofereix un espai que permet una instal·lació com aquesta. Una presó, diu Picorelli, conviu de manera més òptima en sòl industrial que en ciutat habitada. “És millor que hi hagi aquest tipus d’equipaments com argument de més perquè el metro no s’endarrereixi”, conclou.

Les males comunicacions són també un dels aspectes que més preocupen tant als treballadors de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) que seran traslladats a la Zona Franca, com als funcionaris de presons de la Model. Però un representant d’aquests últims, en conversa telefònica amb NacióDigital, dubta que el trasllat s’acabi produint. “Fa molts anys que se’n parla, i la presó encara aguanta, amb problemes de pressupost i amb un nombre d'interns que s’ha reduït moltíssim. Amb reformes, podria mantenir-se”.

Tota una remor que no serveix de res al barri. A l’assemblea, un jove explota indignat i titlla de “vergonyós” que la Generalitat oblidi 30.000 veïns mentre pretén enllestir el tram de metro que va fins l’aeroport de cara a la celebració del Mobile World Congress. Només per satisfer executius i turistes, etziba. A més, el jove critica la nova data de possible obertura del metro, fixada el 2019, quan està previst que siguin traslladats a la Zona Franca els funcionaris.
 

Barri de La Marina. Foto: Adrià Costa


Fins ara, la proximitat amb el recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona tampoc hi ha ajudat. Felipe Mayoral, de l’associació de veïns d’Estrelles Altes, lamenta que no hi hagi cap pla d’ocupació perquè joves del barri puguin treballar en empreses vinculades a la fira. “I en canvi, sí que ens foten cada vegada que hi ha un d’aquests esdeveniments”. Durant els dies del Mobile World Congress, diu, les cues de cotxes van de plaça Espanya fins a Ildefons Cerdà. “Hi ha dues hores a la matinada que són la rehòstia”, amb autobusos aturats i caravanes que costen de desfer. Un dia normal, del carrer del Cisell fins a la plaça Espanya, a tres quilòmetres de distància, es pot arribar a tardar gairebé mitja hora.

 “La sensació és que no som prioritaris”, admet Esther Pérez, l’actual consellera del barri i membre del nou equip de govern municipal liderat per Barcelona en Comú. “No som un barri marginal”, però sí que ho és en qüestió de transport, rebla la consellera. Barcelona en Comú i la CUP també utilitzen l’Ateneu Engranatge com a espai de reunió, però en Xavi i la seva parella, l’Anabel, s’afanyen a aclarir que, com a organització, no es posicionen a favor ni en contra de cap de les dues.



L'inici del conflicte

Mayoral situa l’inici del conflicte del metro l’any 1992, quan el projecte va quedar paralitzat per primera vegada, tot i que amb “molt bones perspectives” per part de la Generalitat. Llavors, diu, per alguna raó es va prioritzar l’arribada a altres zones de l’àrea metropolitana com Badalona i Santa Coloma. Deu anys més tard, el 2002, el Govern col·locava una caseta a la plaça de la Marina per informar els veïns de l’evolució de les obres. El compromís era que el metro hi arribaria, a molt estirar, el 2012. “Si el metro encara no és aquí és perquè no hi ha hagut voluntat política de cap dels colors”, sentencia Mayoral.

Al passeig de la Zona Franca, per on passen sarcàsticament camions carregats amb vagons de metro, quatre carrils s’estenen en direcció mar, però una filera de palmeres esgrogueïdes és l’únic indici de proximitat d’aigua salada. Dues gasolineres, algun concessionari, una impremta pública, una escola de secundària i edificis a mig construir fan saber que s’està deixant enrere la Marina del Port. Aquí, el caliu humà ja comença a enyorar-se. I de sobte sorprèn, just a l’altra banda de la vorera del carrer Cisell, un edifici destinat a oficines de luxe que s’alça amb un aspecte modern, diàfan i envidriat. És un dels fruits de la bombolla immobiliària que gestionava el fons de Bankia i que durant quatre anys no va aconseguir llogar ni un sol dels espais disponibles. És on la Generalitat té previst traslladar-hi l’ATC, una de les estructures d’estat suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional. L’envolta el no-res, però la institució afirma que comportarà “un impacte positiu evident sobre els comerços, restauració i altres serveis de la zona”. Just a sota, s’hi va obrir fa dos anys un Mercadona que havia de donar feina a gent del barri. Un dels treballadors calcula que els veïns de la Marina, d’una plantilla de seixanta, no arriben ni a deu.
 

Carrer de l'Aviador Ruiz de Alda. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació