22
de setembre
del
2015
Actualitzat
el
23
de setembre
a les
11:04h
El recent tancament del popArb va ser un presagi o, més ben dit, el símptoma que alguna cosa, més enllà d’un festival icònic, acabava. Després de deu anys en actiu, i amb un paper fonamental per a la creació d’una escena “pop” que deixés enrere els postulats de l'anomenat “rock català”, el festival sentia la necessitat de tancar una etapa. Mesos més tard, Andreu Gomila i Marta Salicrú escriuen a Putos himnes generacionals (Empúries, 2015) el llegat d’aquella època on l’escena catalana va tenir el públic entregat i bona part de la crítica a favor.
“Això no és una biografia autoritzada”, ens alerten només començar la lectura. Potser no ho sigui, però sí que és un retrat força fidel de les motivacions d’onze artistes que van teixir una escena amb moltes coses a dir. No busqueu, però, només el retrat d’Antònia Font, Mishima, Hidrogenesse, Sílvia Pérez Cruz, Guille Milkyway, Standstill, Joan Colomo, Roger Mas, Love of Lesbian, Manel o El Petit de Cal Eril, els noms indexats. El llibre és tot això i molt més, un fresc intergeneracional per on passa Bankrobber, BCore, Martí Sales, els Surfing Sirles, Astrud, Refree, Mates Mates o Mau Boada, entre d'altres.
Tots aquests noms, protagonistes d'una escena tan rica i tan hiperactiva, no permetien una tria fàcil, ni de bon tros. Per fer-la, Gomila i Salicrú van seguir tres criteris. El primer, que els artistes seleccionats “fossin importants per un cert percentatge de públic”. El segon, “que “fossin populars i amb un cert poder de convocatòria”. I el tercer, “que reflectissin la diversitat del pop que es fa a Catalunya”. En bona mesura, la missió és totalment complerta, feta a través d'un dinàmic exercici de radiografia, anant a l’autenticitat de cada artista, de la seva creativitat, dels seus neguits i del seu funcionament.
Testament d'un temps, d'un país
El resultat és un document en forma de testament, reforçat per l’apèndix final en forma de glossari (“Tots els noms”), que esdevé una modesta enciclopèdia d’un temps, d’un país. Sempre, però, des d’un apropament personal, gairebé íntim, que intentarà respondre preguntes com: per què es van separar els Antònia Font? Quin va ser el dia en què Love of Lesbian es van adonar que havien de canviar d'idioma? Què va fer que Standstill deixés el hardcore per començar a crear espectacles impressionants? Com va formar-se Hidrogenesse?
Ara, tota aquella escena, que va viure el seu gran moment entre el 2008 (any de publicació del primer disc de Manel) i el 2013 (any en què Antònia Font es separen), viu moments de readaptació. I Putos himnes generacionals apareix en el moment de valorar allò que hem viscut i allò que ha fet d’aquell “boom” una obertura cap a nous referents musicals, tant externs (bàsicament anglosaxons), com interns (tot reivindicant Sisa, Pau Riba o l'Ona Laietana). Un moment que Gomila i Salicrú han viscut amb tots els ets i uts, sent-ne partícips, fent-se “fans”, exercint de periodistes i, sobretot, compartint amb nosaltres la crònica que tanca una etapa brillant de la cultura popular del país.
“Això no és una biografia autoritzada”, ens alerten només començar la lectura. Potser no ho sigui, però sí que és un retrat força fidel de les motivacions d’onze artistes que van teixir una escena amb moltes coses a dir. No busqueu, però, només el retrat d’Antònia Font, Mishima, Hidrogenesse, Sílvia Pérez Cruz, Guille Milkyway, Standstill, Joan Colomo, Roger Mas, Love of Lesbian, Manel o El Petit de Cal Eril, els noms indexats. El llibre és tot això i molt més, un fresc intergeneracional per on passa Bankrobber, BCore, Martí Sales, els Surfing Sirles, Astrud, Refree, Mates Mates o Mau Boada, entre d'altres.
Tots aquests noms, protagonistes d'una escena tan rica i tan hiperactiva, no permetien una tria fàcil, ni de bon tros. Per fer-la, Gomila i Salicrú van seguir tres criteris. El primer, que els artistes seleccionats “fossin importants per un cert percentatge de públic”. El segon, “que “fossin populars i amb un cert poder de convocatòria”. I el tercer, “que reflectissin la diversitat del pop que es fa a Catalunya”. En bona mesura, la missió és totalment complerta, feta a través d'un dinàmic exercici de radiografia, anant a l’autenticitat de cada artista, de la seva creativitat, dels seus neguits i del seu funcionament.
Testament d'un temps, d'un país
Coberta «Putos himnes generacionals», d'Andreu Gomila i Marta Salicrú Foto: Empúries
El resultat és un document en forma de testament, reforçat per l’apèndix final en forma de glossari (“Tots els noms”), que esdevé una modesta enciclopèdia d’un temps, d’un país. Sempre, però, des d’un apropament personal, gairebé íntim, que intentarà respondre preguntes com: per què es van separar els Antònia Font? Quin va ser el dia en què Love of Lesbian es van adonar que havien de canviar d'idioma? Què va fer que Standstill deixés el hardcore per començar a crear espectacles impressionants? Com va formar-se Hidrogenesse?
Ara, tota aquella escena, que va viure el seu gran moment entre el 2008 (any de publicació del primer disc de Manel) i el 2013 (any en què Antònia Font es separen), viu moments de readaptació. I Putos himnes generacionals apareix en el moment de valorar allò que hem viscut i allò que ha fet d’aquell “boom” una obertura cap a nous referents musicals, tant externs (bàsicament anglosaxons), com interns (tot reivindicant Sisa, Pau Riba o l'Ona Laietana). Un moment que Gomila i Salicrú han viscut amb tots els ets i uts, sent-ne partícips, fent-se “fans”, exercint de periodistes i, sobretot, compartint amb nosaltres la crònica que tanca una etapa brillant de la cultura popular del país.