entrevista

Sebastià Alzamora: «Avui, els linxaments encara són més bèsties que fa dos segles»

L'autor mallorquí acaba de publicar "La malcontenta" (Proa), una novel·la situada a la Mallorca rural del segle XIX | La història explica la revenja d'una dona contra les autoritats que han executat Joan Durí, el seu company | Al llibre, l'escriptor intenta demostrar que el món que envolta el bandoler Durí "no és pas gaire millor que ell"

per Esteve Plantada , 24 de setembre de 2015 a les 17:29 |
Sebastia Alzamora ha escrit una novel·la sobre bandolers a Mallorca | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) torna a l’actualitat literària amb La malcontenta (Proa, 2015), una novel·la apassionant –i apassionada– que se'ns presenta com un cop de puny, breu i directa, amb l'acció situada a la Mallorca de principis del segle XIX, quan hi havia bandolers als camins rals i aquests eren cruels i despietats. O almenys això expliquen els mites. Justament, agafant el mite d'un d'ells, de Joan Durí, la història és una successió d’escenes, presentades de manera no cronològica, que van construint un personatge cruel i carismàtic, com si aquesta conjunció fos realment possible. Una història que mostra, també i en essència, el cor d’un gran amor, personificat en la fidelitat d’Antònia Suau, "la Malcontenta". A partir de la mort del seu company, un “dimoni” per a molts, ella serà la protagonista d'una revenja plena de girs, de justificacions i d'inferns, amb ressons al "western" clàssic, a mites de l’antigor –com Orfeu i Eurídice– i a un món ple de grans figures de la gran pantalla.
 

- Des del primer capítol del llibre, que tinc la sensació de ser en una pel·lícula de Tarantino. Frenètica, crua i amb espais per a bons diàlegs –o bé pausats o bé fets de rèpliques intel·ligents–. Ja a l'escena inicial, la presentació dels personatges ens atrapa i ens remet a aquestes pel·lícules. Hi havia una intenció volguda en establir aquesta connexió amb referents tan cinèfils?
 

- El cinema m’agrada molt, i també les pel·lícules de Tarantino. Ara bé, no m’atreviria a dir que sóc un cinèfil, no em considero un erudit del tema. Però em podria passar la vida mirant pel·lícules. En aquest cas, Tarantino té una personalitat tan forta que és inevitable establir connexions amb les seves obres. Però, més que referències al seu cinema en concret, m’agrada pensar que compartim uns mateixos referents. Ell [Tarantino] beu de moltíssimes fonts, i he tingut en compte moltes d’aquestes fonts per escriure la novel·la.
 

- Per exemple, i de manera evident, els clixés del “western” clàssic. La Malcontenta té l’esperit d’un “western”, però ambientat a la Mallorca dels bandolers del segle XIX.
 
- Sí, i tant. En podria dir moltes, les pel·lícules de Sam Peckinpah, com Grupo salvaje (1969), o les de Sergio Leone i Clint Eastwood, que va fer Sin perdón (1992) que, per a mi, és absolutament magistral. Crec que, a la fi, tot això crea un món de referències que les connecten i que remeten, inevitablement, les unes a les altres.
 
 

Sebastià Alzamora. Foto: Adrià Costa

- Vist aquest marc referencial, i llegida la novel·la, s’ha plantejat vendre els drets a una productora per a què en facin una adaptació a la gran pantalla?
 
- (riu) Altres vegades m’ho han dit, que tinc una escriptura molt cinematogràfica. La qual cosa no sé si és un elogi, o al contrari... Però no em cau cap anell per dir que el cinema ha influït molt en la meva manera d’entendre l’escriptura narrativa. Una altra cosa és quan escric poesia, que funciona amb uns altres paràmetres. Però, a l’hora de contar una història, el cinema t’ensenya “economia narrativa”, és a dir, intentar explicar el màxim amb el mínim d’espai.
 
- Intentar que la tensió sempre estigui al seu punt àlgid.
 
- Sí. De fet, és un altre gran director americà, en Sam Fuller, que deia que “una pel·lícula per ser bona, ha de començar amb un terratrèmol i, a partir d’aquí, ha d’anar pujant”. És una manera gairebé còmica de dir-ho, però força real. La idea és atrapar el lector des del primer moment i ja no deixar-lo escapar fins al final.
 
- Malgrat aquesta narrativitat tan visual i de ritme constant, tan plàstic, La Malcontenta també té un gran treball pel que fa al llenguatge, que, malgrat això, aconsegueix no crear una barrera amb el lector. Hi ha personatges que parlen tal com es parlava a l’època, amb expressions i un lèxic molt precís. Com ha estat aquesta feina de documentació, tan específica?
 
- Agraeixo que ho subratllis, perquè hi ha una feina molt conscient i buscada de recrear el que podia ser la parla rural de la Mallorca antiga. I volia recrear-la d’una manera que fos fidel a aquesta parla. Però, de l’altra banda, que fos també accessible a qualsevol lector en català d’avui en dia. Aquest equilibri és el que vaig estar buscant tota l’estona. Hi ha una veu en tercera persona, el típic narrador omniscient que s’expressa en català estàndard. Però els personatges parlen el dialecte, i vaig intentar que aquesta parla no creés una distància, sinó ben al contrari: que fos un al·licient més de la lectura.
 
- I com arriba a aquesta història, amb un personatge real –i tan mitificat– del segle XIX?
 
- L’havia sentida explicar al meu voltant des que era un nen. No la història en si, sinó totes les històries que giraven al voltant d’en Durí, el típic personatge que es mou entre la realitat i la llegenda. Sobre ell circulen mil i una aventures, moltes d’elles ja fabulades.
 
- Tothom coincideix a dir que va ser un bandoler molt temut i cruel...
 
- ...i amb raó, perquè tenia una capacitat de violència notable. Durí es va acabar convertint en una mena “d’home del sac” que servia, fins i tot, per espantar els nens. “O fas això, o vindrà el Durí i se t’emportarà”, deien. Amb el temps, però, això s’ha perdut.
 
- I quin fil va agafar per reconstruir la història d’en Durí?
 
- D'una banda, la memòria oral, a través d’entrevistes a persones, òbviament ja d’una edat molt avançada. I de l’altra, gràcies a l’oportunitat que vaig tenir d’accedir a les actes judicials que hi ha contra ell i contra el personatge del Fullaní, “el dolent de la pel·lícula”. Contrastant una cosa amb l’altra, vaig poder fer-me una idea de quines coses eren certes i quines no tant. Tot i així, encara vaig suavitzar el personatge, perquè realment era esfereïdor. Si hagués reproduït literalment la seva història delictiva m’haguessin dit que m’havia passat.
 

Sebastià Alzamora. Foto: Adrià Costa

 
- El personatge d’en Durí és fort, d’instint animal, però també molt llest. Gairebé sembla un superheroi de còmic. Pràcticament al principi, en l’escena on coneix "La Malcontenta", el veiem aturant una pedra que li va al cap amb una mà, amb uns reflexos pràcticament felins. Calia que fos un personatge fora del comú?
 
- En Durí és molt fred, no perd mai el nord. Totes aquestes escenes i fets són maneres de donar-li un punt d’empatia envers el lector. Si no, en Durí corria el perill de convertir-se en un personatge detestable i jo volia que el lector pogués comprendre quines motivacions tenia per actuar així, malgrat que no les compartissin.
 
- Ell és un personatge dur, sense esquerdes. Però el personatge fort de la història és ella, l’Antònia.
 
- I ell també és molt llest, però ella és intel·ligent. Són coses molt diferents. Quan es coneixen ja estableixen una connexió immediata, són dos personatges que viuen en un món de misèria, de marginalitat, de brutalitat. I volen escapar d’aquest món. Ell ho fa a través de la ràbia i de la violència, i ella ho fa d’una manera completament diferent, que té molt més a veure amb les emocions i amb la intel·ligència.
 
- Però, malgrat que siguin dues maneres diferents d’afrontar-ho, els dos fan un camí paral·lel. Per què no aconsegueixen escapar dels marges?
 

- Hi ha una diferència entre ells dos: en Durí és un criminal, però l'Antònia no. Però, ella, tot i no ser-ho, està enamorada d’un criminal i l’acompanya... i l’entén. I aquest és el conflicte i espero que sigui, també, el gran interès de la relació que s'estableix entre els dos personatges.
 

«La malcontenta» de Sebastià Alzamora. Foto: Adrià Costa


- En el fons, és una novel·la d’amor, una mena d’amor molt potent i lluny del tòpic ensucrat: un amor “postmortem”. Que ella continuï buscant la revenja, més enllà de la vida del seu estimat, és una situació d’amor molt extrema.
 
- A mi no em molesta gens definir La Malcontenta com a una història d’amor. Molt sovint confonem “història d’amor” amb “història cursi”, i espero que el lector s’adoni que aquesta no ho és. Al capdavall, és una història sobre un amor que se sobreposa a tot. Ella fa el sacrifici de dur a terme una venjança, que és una cosa que no va gens amb ella, perquè la seva manera d’actuar i d’entendre les coses no és aquesta. Però considera que ho ha de fer, precisament per amor. Això li costarà la vida, però la recompensa és reunir-se amb el seu estimat, encara que sigui a l'Infern.
 
- Tal com cita al principi de la novel·la, la història vindria a ser el mite d’Orfeu, però a l’inrevés.
 
- Exacte. Aquí no és Orfeu qui baixa a buscar Eurídice, sinó que és Eurídice qui es fa una “patejada” tremenda per tornar a reunir-se amb Orfeu.
 
- Em comentava que havia intentat “suavitzar” el personatge d’en Durí per tal de crear empatia. Però la novel·la conté un episodi molt delicat en el qual mata un nen. En llegir-lo, però, ens recorre un dubte. Sense explicar més del què caldria als lectors, a la vida real aquest sentiment seria menyspreable, però aquí volem que la mort tingui un component humanitzador. Pot ser-ho, en algun cas?
 

- En primer lloc, haig de dir que l’episodi del nen és real. En Durí ho va fer. I ho va fer en unes circumstàncies molt semblants a les explicades al llibre. En el fons, encara que sigui una escena molt forta, d’alguna manera està intentant ajudar la criatura. Com a narrador, això era el que em preocupava més, que quedés clar que no es tractava d’un monstre capaç d’anar pel món matant nens, sinó que, si ho fa, és perquè veu el món d’aquesta manera.

 

Sebastià Alzamora i Esteve Plantada durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa

- L’episodi culmina amb un diàleg posterior amb l’Antònia, on ell li pregunta: “tens alguna cosa a dir-me?”, i ella li respon: “sí, que t’estimo”. És la redempció, malgrat tot?
 

- Aquí queda clara la naturalesa de la relació entre ells. Després hi ha la qüestió de la violència, de la qual, evidentment, jo no en sóc gens partidari. Però a dins d’una ficció com aquesta, considero que té un efecte redemptor, efectivament. Vull que s’entenguin les raons per les quals aquest home arriba a comportar-se així. I demostrar que el món que l’envolta no és pas gaire millor que ell.
 
- De fet, això ho constatem des de la primera escena, on veiem l’absurditat de la "massa" de gent, la ràbia que té la gent i les reaccions brutals contra els reus que havien de ser assassinats.
 
- Has de pensar que les execucions públiques eren un espectacle i la gent anava a passar-s’ho bomba! Quan els reus desfilaven fins a la forca eren insultats, vexats, pegats, massacrats. Després, un cop morts, es creava un gran silenci i cadascú anava a casa seva amb la consciència tranquil·la. Per això en Durí, a la novel·la, just abans que el matin, diu “us veuré a tots a l’Infern”. Pot semblar una bravata d’algú desesperat, però no. És un pronòstic literal que s’acabarà fent realitat.
 
- A La Malcontenta hi ha el primer protagonista femení que apareix a les novel·les de Sebastià Alzamora. Què el va portar al personatge i a fer-lo central?
 

- Va néixer sol. D’en Durí n’havia sentit a parlar sempre, i era un personatge que el trobava interessant. Però no volia fer una novel·la de bandolers i prou. De sobte, se’m va acudir convertir la història d’en Durí en una història d’amor. I, és clar, necessitava un personatge femení. A mesura que anava treballant i escrivint, em va passar una cosa curiosa: que el Joan Durí –que va existir en realitat– se m’anava difuminant i, en canvi, l’Antònia –que era un invenció meva–, se m’anava fent cada vegada més sòlida i real. Em vaig enamorar d’ella... És un personatge que m’ha permès oferir un punt de vista que no tenia previst.
 
- No temia caure en els tòpics que encara es troben en algunes veus femenines de la literatura?
 
- N’era conscient i he volgut defugir-los. Quan s’escriu sobre dones, encara ara, s’incorren en molts tòpics, fins i tot quan són dones qui escriuen sobre dones. És molt curiós... I jo tenia clar que no volia ni fer un àngel, ni una femme fatale, ni cap d’aquests mites que pesen sobre les dones. Volia fer una persona que es troba en un món d’homes, i no d’uns homes qualsevol, sinó més aviat feroços. En aquesta realitat, ella s’havia d’acabar imposant.
 
- Han passat dos segles de tot el què explica el llibre, però seguim fent judicis sumaríssims en públic. Abans feia referència a la “massa”, i sembla que hem avançat poc en el fons de la qüestió. Tinc la sensació que la novel·la posa en primer pla la complexitat de tot plegat, i que la reivindica. No hem canviat gaire, oi?
 
- Si ens pot interessar una cosa que va passar fa dos cents anys és perquè ens dóna un eco, un mirall, del què passa avui en dia. És més, avui, els linxaments encara són més bèsties, perquè, si cal, són retransmesos en directe arreu del món, o des d’un plató. No vull justificar allò que fa en Durí, que és totalment condemnable, però sí que m'interessa explicar-lo. D’on surt aquesta ràbia? Crec que moltes vegades no ens aturem a mirar qui tenim al davant. Òbviament, a mi no m’agradaria trobar-me amb en Joan Durí en un camí ral! Però el que fa "la Malcontenta" és provar d’entendre’l. Senzillament, ella acaba entenent com és i per què es comporta d’aquella manera.
 

Sebastià Alzamora. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació