11
de setembre
del
2015
Actualitzat
a les
22:22h
Des d’un terrat de la Meridiana, Manel Seguer, veí de Sant Andreu de Palomar de tota la vida, no amaga la seva alegria al contemplar l’avinguda atapeïda. “Això no ho atura ningú. N’he vist de mobilitzacions, però això ho trobo molt fort. Això és una meravella”, assegura. Avui, una colla de veïns s’ha aplegat per veure la història des de dalt.
La vista aèria que s’obté és espectacular i l’indret esdevé una reduïda plaça de poble, on tothom diu la seva. La simpatia pel procés, però, és evident. Josep Tomàs, un altre veí, castellanoparlant, treu el cap i diu: “Ara ja veureu, la Guàrdia Urbana ho rebaixarà al màxim”. Veïns d’escala d’ideologies diferents, nascuts aquí o d’altres orígens, parlants del català o del castellà, fan via junts. Una dona de mitjana edat fa la seva anàlisi: “Amb tanta gent d’aquí a la Ciutadella, és possible que hi hagi una majoria superior que voti no el dia 27?”. A ella no li surten els números.
Manel Seguer assenyala cap a l’altre costat de l’avinguda, on es veu El Corte Inglés: “La Meridiana fa en certa manera de frontera. Això és Sant Andreu, allò és Nou Barris. Són mons diferents. Allí les forces polítiques contràries al procés tenen força. Ahir mateix, a Can Dragó van fer el míting els del PP”. Sobre l’ambient que es viu al seu barri, creu que els darrers temps les coses han canviat i detecta més complicitats amb el procés sobiranista.
Creuem l’avinguda, avui guanyada pel que, en paraules de Jordi Sánchez, és el moviment democràtic més fort d’Europa. Si penetrem un moment a “l’altre costat” i anem just a la zona on en Manel assenyalava amb el dit, ens trobarem amb un rètol de la Casa de Melilla. Potser sí que tot dependrà de la Meridiana i de l’àrea metropolitana, com diu Xavier Garcia Albiol. Però la realitat és una fotografia de molts colors. Avui, davant l’escut de la ciutat conquerida a finals del segle XV hi passaven grups de persones amb pas apressat i estelada al vent.
Des del terrat, els veïns aplaudeixen els parlaments al final de la concentració, que no s’escolten gaire bé. En un edifici del costat, un veí llança uns coets. Molts balcons propers estan plens de gent. D’altres, però, resten muts, deixant marge als interrogants. L’avinguda assaboreix la seva victòria civil i balla la rumba. Catalunya té poder. Sobretot, quan els terrats saben ser un sol poble.
La vista aèria que s’obté és espectacular i l’indret esdevé una reduïda plaça de poble, on tothom diu la seva. La simpatia pel procés, però, és evident. Josep Tomàs, un altre veí, castellanoparlant, treu el cap i diu: “Ara ja veureu, la Guàrdia Urbana ho rebaixarà al màxim”. Veïns d’escala d’ideologies diferents, nascuts aquí o d’altres orígens, parlants del català o del castellà, fan via junts. Una dona de mitjana edat fa la seva anàlisi: “Amb tanta gent d’aquí a la Ciutadella, és possible que hi hagi una majoria superior que voti no el dia 27?”. A ella no li surten els números.
Manel Seguer al seu terrat. Foto: Pep Martí
Manel Seguer assenyala cap a l’altre costat de l’avinguda, on es veu El Corte Inglés: “La Meridiana fa en certa manera de frontera. Això és Sant Andreu, allò és Nou Barris. Són mons diferents. Allí les forces polítiques contràries al procés tenen força. Ahir mateix, a Can Dragó van fer el míting els del PP”. Sobre l’ambient que es viu al seu barri, creu que els darrers temps les coses han canviat i detecta més complicitats amb el procés sobiranista.
Creuem l’avinguda, avui guanyada pel que, en paraules de Jordi Sánchez, és el moviment democràtic més fort d’Europa. Si penetrem un moment a “l’altre costat” i anem just a la zona on en Manel assenyalava amb el dit, ens trobarem amb un rètol de la Casa de Melilla. Potser sí que tot dependrà de la Meridiana i de l’àrea metropolitana, com diu Xavier Garcia Albiol. Però la realitat és una fotografia de molts colors. Avui, davant l’escut de la ciutat conquerida a finals del segle XV hi passaven grups de persones amb pas apressat i estelada al vent.
Des del terrat, els veïns aplaudeixen els parlaments al final de la concentració, que no s’escolten gaire bé. En un edifici del costat, un veí llança uns coets. Molts balcons propers estan plens de gent. D’altres, però, resten muts, deixant marge als interrogants. L’avinguda assaboreix la seva victòria civil i balla la rumba. Catalunya té poder. Sobretot, quan els terrats saben ser un sol poble.
La Casa de Melilla. Foto: Pep Martí
Els vídeos més espectaculars de la Via Lliure a la República Catalana
El ressò de la Diada Nacional, a la premsa internacional
Totes les notícies de la Via Lliure a la República Catalana
FOTOS Les impressionants imatges aèries de la Via Lliure a la Meridiana
Totes les galeries de fotos de la Via Lliure a la República Catalana
Totes les galeries de fotos de la Diada Nacional arreu del territori