26
de setembre
del
2015
L'obertura de la Rambla del Raval de Barcelona, de la que actualment se celebra el quinzè aniversari, va suposar la realització d'una gran obra de sanejament urbanístic, l'anomenat Pla Central del Raval, que al seu torn emanava del Pla especial de reforma interior (PERI) del Raval, redactat per l'ajuntament a principis dels anys vuitanta.
Aquest PERI era, en certa manera, una rectificació dels objectius fixats al Pla de Reforma Interior elaborat per Àngel Baixeras el 1879 i altres plans posteriors, que desenvolupaven el pla Cerdà a Ciutat Vella, amb el projecte de creació de tres avingudes rectilínies, la Via A –actual Via Laietana- la via B en paral·lel a Laietana però a l'altra banda de la Rambla, que aproximadament enllaçaria el carrer Muntaner amb el port, i la C, transversal a les altres dues, sobre el traçat de les actuals avingudes Catedral i Cambó i enllaçant amb els carrers Buenaventura Muñoz i Marquès de Campo Sagrado.
En aquest sentit, la Rambla del Raval correspon en certa manera amb un tram de la via B, si bé amb criteris més moderns, ja que es van abandonar els plans previs per adaptar-se al recorregut dels carrers Cadena i Sant Jeroni i substituint el que havia de ser una avinguda per al trànsit rodat amb un passeig arbrat d'ús preferent per a vianants.
Ara bé, per sota de la Rambla del Raval, entre el carrer Nou de la Rambla i el Portal de La Pau, s'obre l'avinguda Drassanes, una via que sí que responia al concepte inicial, pensat d'una banda per esponjar el barri, però sobretot per facilitar la connexió del trànsit entre el port i l'Eixample, i també per satisfer les necessitats militars del moment, atès que allà hi havia i continua havent-hi diverses instal·lacions de les forces armades espanyoles. El projecte, doncs, passava per alt altres plans urbanístics com el pla Macià, desenvolupat pel GATCPAC durant els anys de la Segona República i que oferia solucions racionals més enllà de l'enderroc d'edificis i l'obertura d'avingudes rectilínies.
Els bombardejos obren camí
En tot cas, els orígens d'aquesta via cal trobar-los –com els de l'avinguda de la Catedral-, just acabada Guerra Civil, quan les noves autoritats franquistes decideixen aprofitar els estralls provocats per la guerra –és a dir, pels bombardejos de la seva pròpia aviació-, per acabar d'enderrocar les cases destruïdes. Amb certa ironia tràgica, a aquell projecte se'l va batejar com a Avenida García Morato, en honor a un as de l'aviació franquista.
Malgrat les intencions inicials, no seria fins a mitjans anys cinquanta que es començaria a treballar en el projecte, amb l'obertura d'un primer tram fins al carrer de l'Arc del Teatre, per ampliar-se ja ben entrats els anys seixanta fins al carrer Nou de la Rambla -en aquella època anomenat Conde del Asalto-, on s'aturaria definitivament, en part per la gran oposició dels veïns, que s'oposaven a un projecte que, en la seva totalitat, hauria desplaçat a un nombre de residents que oscil·lava entre els 30.000 i els 70.000, en alguns casos amb la intenció de reubicar-los a l'extraradi.
El que és cert és que en aquell moment, principis dels anys seixanta, el projecte no passava per l'aturada a Nou de la Rambla ni en deixar com a únics els aproximadament dos-cents metres del tram que ha quedat com a definitiu, sinó que durant molt de temps es considerava con una primera fase de l'avinguda que havia d'arribar fins al carrer de Muntaner.
L'obertura de l'avinguda va comportar també la remodelació de les Drassanes, convertides en l'actual Museu Marítim, així com la construcció de nous edificis, entre els quals la Torre Colom, construïda el 1970, que amb els seus 110 metres d'alçada va ser en aquell moment el gratacels més alt de Barcelona. El 20 de desembre del 1979, el primer ajuntament democràtic amb Narcís Serra com a alcalde, va aprovar el canvi de nom per l'actual d'avinguda Drassanes, una via que, a dia d'avui, ja està plenament inserida en la xarxa urbanística de la ciutat.
Aquest PERI era, en certa manera, una rectificació dels objectius fixats al Pla de Reforma Interior elaborat per Àngel Baixeras el 1879 i altres plans posteriors, que desenvolupaven el pla Cerdà a Ciutat Vella, amb el projecte de creació de tres avingudes rectilínies, la Via A –actual Via Laietana- la via B en paral·lel a Laietana però a l'altra banda de la Rambla, que aproximadament enllaçaria el carrer Muntaner amb el port, i la C, transversal a les altres dues, sobre el traçat de les actuals avingudes Catedral i Cambó i enllaçant amb els carrers Buenaventura Muñoz i Marquès de Campo Sagrado.
En aquest sentit, la Rambla del Raval correspon en certa manera amb un tram de la via B, si bé amb criteris més moderns, ja que es van abandonar els plans previs per adaptar-se al recorregut dels carrers Cadena i Sant Jeroni i substituint el que havia de ser una avinguda per al trànsit rodat amb un passeig arbrat d'ús preferent per a vianants.
Ara bé, per sota de la Rambla del Raval, entre el carrer Nou de la Rambla i el Portal de La Pau, s'obre l'avinguda Drassanes, una via que sí que responia al concepte inicial, pensat d'una banda per esponjar el barri, però sobretot per facilitar la connexió del trànsit entre el port i l'Eixample, i també per satisfer les necessitats militars del moment, atès que allà hi havia i continua havent-hi diverses instal·lacions de les forces armades espanyoles. El projecte, doncs, passava per alt altres plans urbanístics com el pla Macià, desenvolupat pel GATCPAC durant els anys de la Segona República i que oferia solucions racionals més enllà de l'enderroc d'edificis i l'obertura d'avingudes rectilínies.
Els bombardejos obren camí
En tot cas, els orígens d'aquesta via cal trobar-los –com els de l'avinguda de la Catedral-, just acabada Guerra Civil, quan les noves autoritats franquistes decideixen aprofitar els estralls provocats per la guerra –és a dir, pels bombardejos de la seva pròpia aviació-, per acabar d'enderrocar les cases destruïdes. Amb certa ironia tràgica, a aquell projecte se'l va batejar com a Avenida García Morato, en honor a un as de l'aviació franquista.
Malgrat les intencions inicials, no seria fins a mitjans anys cinquanta que es començaria a treballar en el projecte, amb l'obertura d'un primer tram fins al carrer de l'Arc del Teatre, per ampliar-se ja ben entrats els anys seixanta fins al carrer Nou de la Rambla -en aquella època anomenat Conde del Asalto-, on s'aturaria definitivament, en part per la gran oposició dels veïns, que s'oposaven a un projecte que, en la seva totalitat, hauria desplaçat a un nombre de residents que oscil·lava entre els 30.000 i els 70.000, en alguns casos amb la intenció de reubicar-los a l'extraradi.
Comparativa de fotografies dels anys 1946-47, 1955-56 i actual extretes del web «Com era Catalunya?» de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya que constaten els canvis produïts per l'obertura de l'avinguda Drassanes Foto: ICGC
L'obertura de l'avinguda va comportar també la remodelació de les Drassanes, convertides en l'actual Museu Marítim, així com la construcció de nous edificis, entre els quals la Torre Colom, construïda el 1970, que amb els seus 110 metres d'alçada va ser en aquell moment el gratacels més alt de Barcelona. El 20 de desembre del 1979, el primer ajuntament democràtic amb Narcís Serra com a alcalde, va aprovar el canvi de nom per l'actual d'avinguda Drassanes, una via que, a dia d'avui, ja està plenament inserida en la xarxa urbanística de la ciutat.
Façanes de les cases del carrer de l'Est vistes des de l'avinguda de les Drassanes. Foto: Adrià Costa