entrevista

Najat El Hachmi: «Catalunya s'hauria de reivindicar com a país d'immigrants»

Entrevista a la guanyadora del premi Sant Joan BBVA 2015 per la novel·la "La filla estrangera" | L'autora explica que va optar "per arrelar al lloc on visc, i no estar pensant en aquell país que vam deixar" | "Com a escriptora, per a mi és important fer visible aquest vincle amb la llengua materna"

per Esteve Plantada , 13 de setembre de 2015 a les 00:10 |
L'escriptora Najat El Hachmi | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Najat El Hachmi acaba de publicar La filla estrangera (Edicions 62), la novel·la guanyadora del premi Sant Joan BBVA de Literatura 2015. El guardó, lliurat el dia 8 de setembre dins del marc de la Setmana del Llibre en Català, referma la trajectòria de l'escriptora, després de l’èxit de L’últim patriarca (premi Ramon Llull 2008, Planeta), per mitjà d'una història escrita amb vigor i amb atmosferes que endinsen el lector a un esclat de sentits.

La protagonista és una noia nascuda al Marroc que entra a la vida adulta en el context d’un municipi de l’interior de Catalunya, amb el focus posat en com es va allunyant de la seva mare i d'allò que representa. Vida, literatura i identitat, tres divises que marquen una obra i que consoliden la personalitat d’una veu a tenir en compte en la literatura catalana.

 
- A La filla estrangera enganxa molt la sensualitat i la visceralitat del llenguatge, ple d’imatges contundents, d’escorxaments sensorials. És una decisió que interpel·la volgudament als sentits?

 
- Explorar els sentits és una cosa molt meva, que em dóna molt de joc a l’hora d’escriure. Tenir en compte tots aquests elements, des de la perspectiva olfactiva, del tacte, la vista, etc., em permet dotar de contingut la narració.

 
- La novel·la resulta, realment, una experiència molt de pell, molt física. És evident des de la primera línia, justa quan la protagonista es lleva i tot agafa una dimensió física, de sensacions més que d’accions.

 

Najat El Hachmi. Foto: Adrià Costa

- M’agrada provar la capacitat que tinc de posar-me en un moment concret en la pell d’algú, crear una atmosfera, i anar més enllà del fet d’explicar què passa i què no. És una mica la necessitat de ser-hi, de ser a dins. I ho puc arribar a fer de manera tan intensa que les olors, per dir un exemple, se’m fan presents a mesura que vaig imaginant-les i escrivint-les.
 
- Al llibre, hi ha un moment on el personatge descriu la sensació que produeix el contacte del ferment amb el tou dels dits (“les sensacions se me’n van a alguna part del cervell, concreta i particular, que després les irradia pertot arreu”). Sembla que l’escriptura sigui com aquesta acció de sentir quan es toca, un moment màgic, gairebé al·lucinogen.

- Sí! (riu). Però, per arribar-hi, has de fer un descens cap a una part molt fosca, i desfer-te de moltes capes de contenció, de control sobre tot aquest material que és en algun lloc del cervell, però que tu no saps ben bé on.
 
- El llibre té aquesta part de viure molt les sensacions que s’hi exposen. Però, també, hi ha molta part de tu mateixa dins el llibre, molta vivència real enmig de la creació d’un personatge i un món imaginari.
 
- Volia posar-me en aquest moment concret del que està passant aquesta noia, en com ho vaig viure jo mateixa, però, sobretot, en com ho viuen moltes altres noies. És evident que, tenint en compte elements externs, aquesta no és la meva història. Però sí que hi ha la voluntat de voler plasmar un instant i un espai, quan et dius “sóc aquí, però no acabo d’entendre què sóc exactament... Ni com m’haig de pensar ni com m’haig de definir en relació al què m’envolta”.
 
- El que es viu és una cosa molt concreta i molt localitzada, però també és molt universal, en el sentit que tots hem passat per l’etapa de formació de la personalitat i hi ha hagut un moment en què hem hagut de dir: “sóc això”.
 
- I has de fer un pas tan dolorós com el de separar-te dels teus pares, especialment de la mare. És un moment molt difícil per les dues peces de l’engranatge. Jo no volia donar el punt de vista d’algú que directament es confronta amb la figura paterna, com podria ser a L’últim patriarca, sinó que volia fer una cosa més complexa, sense tants elements evidents de confrontació. Volia que aparegués la necessitat de fer el teu camí, i de fer evident aquest distanciament. I, en aquest punt concret, tens molta por.
 
- La relació amb la mare és fonamental, sobretot en el procés d’allunyament. La seva ja ha entès a què es dedica?
 
- Amb L’últim patriarca vaig anar a l’Institut Cervantes i van llegir el primer capítol en amazic. En aquell moment vaig pensar que ella, si hagués estat a la sala, hagués entès què és el que faig i a què em dedico. Ja ho saps prou, que això d’escriure és molt difícil d’entendre...

Najat El Hachmi. Foto: Adrià Costa


- I que en puguis viure, encara més...
 
- (riu) Imagina’t, a més, com ha de ser de difícil d’entendre per algú que té com a llengua pròpia una llengua oral. Però el moment va ser molt especial, perquè també vaig entendre una cosa que després m'ha permès escriure La filla estrangera: a L’últim patriarca no només hi havia el català com a llengua (que és la llengua en que està escrita), sinó que, d’alguna manera, per sota hi corre també l’amazic.
 
- Que a La filla estrangera has fet aflorar del tot.
 
- He explicitat la reflexió que em veig obligada a fer quan estic escrivint sobre personatges amazics: tinc uns personatges que parlen una altra llengua dins el meu cap, i que els haig de fer parlar en català!

 

- Fer-ho és una forma de donar visibilitat a una llengua que domines, però que no pots escriure?
 
- Una vegada vaig fer un informatiu en amazic a Catalunya Cultura. Va ser una experiència impressionant, perquè, de cop i volta, havia de fer ràdio en amazic i jo no havia sentit mai la ràdio en la meva llengua! Era un procés que necessitava partir de zero, fins i tot davant l’ordinador, a l’hora de teclejar el guió. Però sí, és una forma de visibilitzar aquesta llengua. Com que no puc fer servir l’amazic com a llengua literària, l’incorporo així.
 
- També és un factor que et dóna molt de joc, literàriament.
 
- És clar, el conflicte el pots vehicular a través d’aquests xocs lingüístics.
 
- La llengua, i també el cos, són els elements claus de la novel·la.

 

Najat El Hachmi. Foto: Adrià Costa

- Sí, la llengua materna és la llengua de la mare. I el fet d’estar pensant en una llengua diferent a la de la meva mare fa que es remoguin moltes coses, i que tu facis una reflexió molt important sobre totes aquestes qüestions.  
 
- Una de les coses més interessants de Catalunya és que molts catalans han viscut el mateix que tu, perquè molts tenen altres llengües maternes (en especial el castellà). Amb el temps, moltes d’aquestes persones poden haver adoptat el català com a llengua pròpia, i els seus fills ara ja la tenen com a materna.
 
- És molt curiós fer-te a la idea que una cosa que has engendrat, que has parit i que has creat, es converteixi en una cosa molt diferent a tu. Pels pares això ha de ser estranyíssim! I a tu et reforça la sensació de ser estranger respecte els teus propis pares. Com a escriptora, per a mi és important fer visible aquest vincle amb la llengua materna, i descriure el fet de ser conscient de la pèrdua. La protagonista de La filla estrangera ho és molt.
 
- La novel·la està escrita a través d’un monòleg interior. Va ser molt més fàcil fer-ho així, en primera persona, per poder-hi vessar tot els elements reals i que has viscut?

- Necessitava deixar clara la percepció de tot el que és i sent aquesta noia, de tot el que li passa i de tot el que l’envolta. Amb una tercera persona no hagués pogut donar tant aquesta sensació d’estar en la seva vida interior.
 
- Al llibre parles de la intensitat dels lligams afectius que t’uneixen a una terra, a una llengua i a una cultura. Suposo que és una duplicitat de lligams, en el teu cas. Com ho paeixes, això?
 
- En el seu moment, vaig escriure Jo també soc catalana, un llibre on vaig vessar tota aquesta cosa de no saber exactament qui ets i qui no ets. Em va ser molt útil, perquè després vaig ser més conscient del lloc on era. I vaig optar per arrelar al lloc on visc, i no en estar pensant en aquell país que vam deixar enrere. En aquest sentit, vaig deixar l’enyorança per la literatura. Calia ser més pràctica: no puc estar contínuament explicant als meus fills que sóc d’un altre lloc, perquè això et fa més vulnerable.
 
- Potser per això la protagonista de La filla estrangera no té nom, així com tampoc en té el poble on passa l’acció? T’interessava mantenir una certa indefinició?
 
- Vivim en un lloc on la gent no està gaire definida. Què és ser català? Ben bé, no ho sap ningú. I crec que això és una avantatge, perquè et permet reinventar el concepte, i arrelar-te com tu creguis que ho has de fer. Podem definir algú com a musulmà i català? Penso que no té perquè ser excloent, i és important que als nostres fills els expliquem que no es pot viure al passat i al present al mateix temps. Jo vaig optar per projectar-me al futur. I el meu futur era aquí, i això suposava pèrdues.
 

Najat El Hachmi. Foto: Adrià Costa


- En el sentit de creació del teu propi jo, què ha significat el fet de llegir? A la seva obra es fa evident que un dels seus gran nexes amb aquest país han estat la literatura i la llengua.
 
- No hi ha dubte, com també ho és per la protagonista. A La filla estrangera van apareixent lectures, contínuament, i per a mi, personalment, això ha estat molt important. Sempre ho explico: quan era petita i vivia a Vic amb els meus pares, no entrava mai a les cases dels catalans. Llavors, jo no sabia com vivien, i no sabia si eren molt diferents o propers a nosaltres. En aquest sentit, la literatura –sobretot gràcies a Mercè Rodoreda– em va servir per saber com era aquella vida que no podia veure de cap altra manera. Evidentment, els problemes domèstics que apareixen a les novel·les de Rodoreda no són els mateixos que els de la gent “normal”, però vas fent diferents lectures i t’acabes fent una idea. L’important no era veure les particularitats entre aquests dos universos domèstics, sinó descobrir què hi havia en comú. Això et dóna molta pau, perquè no et veus com una cosa estranya i diferent.
 
- Els catalans sempre estem reivindicant el nostre “fet diferencial”. I sempre ens mostrem orgullosos de definir Catalunya com un país històricament d’acollida, de pas.
 

- Hi ha tanta gent de diferent procedència, que Catalunya s’hauria de reivindicar com a país d’immigrants.
 
- Creus que aquest “fet diferencial” és integrador?
 
- A mi, personalment, el que m’agrada és que ha suposat molt de debat i moltíssima reflexió sobre què significa la identitat de les persones. I això és un element positiu, perquè a altres llocs no es fa. Hi ha indrets i comunitats que no tenen aquesta necessitat de pensar què som o què deixem de ser. Però, és veritat que crec que hi hauríem d’afegir un altre element, el de reflexió sobre el fet diferencials dels “altres”. De conceptes de catalanitat n’hi ha molts i, de vegades, n’hi ha que son massa tancats. S’ha de reivindicar aquesta diversitat.

 

Najat El Hachmi. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació