La muntanya russa del Tibidabo

Els concerts de Yo La Tengo i Mogwai van ser el millor de la primera edició barcelonina d’un certamen castigat pel mal temps, el Tibidabo Live Festival

per Marcel Pujols , 7 de setembre de 2015 a les 20:22 |
Yo La Tengo, un dels caps de cartell del Tibidabo Live Festival | M.P.
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Encetar un nou festival en ciutat desconeguda sempre és complicat i més si la proposta pretén unir dos conceptes tan divertits com allunyats: la música i els parcs d’atraccions. El Tibidabo Live Festival venia a reproduir a l’emblemàtic i alçat parc de Barcelona la fórmula triomfant del Kutxa Kultur Festibala de San Sebastià, que amb 5 edicions s’ha consolidat com un dels festivals espanyols més singulars i atractius. L’experiment barceloní no va acabar de ser un èxit (1.000 persones en 2 dies) per una sèrie de factors, encara que l’experiència de veure dos grups mítics de l’indie – Yo La Tengo -  i del post-rock – Mogwai - al costat  d’unes vistes tan privilegiades va ser de 10.

Divendres i la pluja


La tarda del divendres començava guerrillera. Pluja, escenaris mullats, impermeables a tot i tothom i els primers concerts de Pet Fennec i Rafael Berrio suspesos. Aquest clima humit va fer que pocs valents s’animessin a agafar el funicular o el bus llançadora per descobrir les bandes poc conegudes (majoritàriament basques) que tocaven en els dos escenaris del parc. Tampoc es veien cues  a l’avió o a la noria i amb els núvols desplegats sobre l’skyline, les vistes tampoc eren les esperades.

Quan va deixar de caure aigua del cel, la música va començar enmig d’un ambient emboirat i fúnebre, semblava que l’Hotel Kruger (mítica i terrorífica atracció del parc) hagués llençat els seus fums per tot arreu.  Blackbox Red i Niña Coyote eta Chico Tornado eren idonis per al moment, dos duos de noi-noia, de guitarra-bateria, de rock holandès i donostiarra que l’únic que els faltava era públic.


Divendres i els Yo La Tengo

La gent va anar arribant pel moment més esperat del divendres: el concert dels Yo La Tengo a la Plaça dels Somnis. Els de Hoboken (Nova Jersey) tornaven a Barcelona per celebrar els 30 anys com a banda amb un únic concert a Europa abans de començar la gira de presentació del seu disc d’aniversari Stuff Like That Here, publicat feia menys d’una setmana. Primícia absoluta i íntima,  ja que les gairebé 400 persones que estaven al Tibidabo formaven un públic molt exclusiu, comparat amb el de les grans sales o auditoris que el trio està acostumat a omplir.


La gent tenia pocs problemes per accedir a la primera fila i escoltar l’extens repàs que la banda va fer de la seva dilatada trajectòria. Els moments més especials succeir-se amb la bateria Georgia Hubley en primer pla, per tocar caixa i plat mentre  cantava delicioses cançons com My Heart’s not in it o Automatic Doom. Aquests interludis contrastaven amb les parts més salvatges del concert, quan Ira Kaplan treia focs i cendres de la guitarra en cançons com la primera From a Motel 6  o l’última Pass the Hatchet, I Think I’m Goodlooking. Altra vegada quedava demostrat que són un grup de molts registres i que venir a Barcelona els hi encanta, si més no perquè els bisos són obligatoris.

Dissabte bucòlic

La idea de festival que l’organització volia transmetre va relluir el dissabte. Sol, nens corrent pel parc, gent amb samarretes de Mogwai a les cues de les atraccions, bullici als escenaris des de primera hora i música, com el blues balcànic dels també bascos Ghost Number, que encaixava a la perfecció amb l’aire que es respirava. S’estaven complint “dues de les principals expectatives del Tibidabo Live Festival -tal com deia la responsable de comunicació Alícia Rodríguez - revitalitzar el Parc d’atraccions i que molta gent que probablement no vindria al Tibidabo, vingui amb l’excusa dels concerts”.

Alguns d’aquests fans de Mogwai afirmaven haver vingut des de València per veure’ls, i que era el seu primer cop al Tibidabo. D’altres, eren al parc des del matí amb els fills, cap al tard, però, les mares se’ls endurien i els pares es quedarien a escoltar les progressions dels escocesos. Abans d’ells però tocaven grups com Belako o Ocellot, propostes que destacaven de la resta de bandes o per la seva joventut i vitalitat o pel fet de ser d’aquí i proclamar-se com la proposta més diferent i divertida de les que hi havia abans dels caps de cartell.

Tensant el diafragma

L’aposta per Mogwai era més segura, hereus del post-rock europeu des de fa 20 anys, venien a Barcelona a celebrar les dues dècades. Amb les atraccions ja tancades, després d’haver fet pujar i baixar el diafragma amb l’”Hurakán” o la clàssica Muntanya Russa tocaven un altre tipus d’atraccions. Sense rails ni proteccions, Mogwai prometien generar emocions fortes amb les cordes, les baquetes i els pedals ben sincronitzats. Els nombrosos fans ho sabien i per això arribar al davant costava més que el dia anterior. De totes maneres, 600 assistents continuava sent una xifra petita per un concert com aquest.

Cinc homes en escena i molt de múscul. No era la pel·licula de “Los Mercenarios”, eren Mogwai fent cançons de pràcticament tots els discos que han tret des del 1995. Van sonar especialment contundents New Paths to Helicon, Pt 1 i Rano Pano, temes instrumentals de llarga durada que creixien a mida que avançaven i acabaven morint, també, a poc a poc. Els de Glasgow, acompanyats en alguns moments per un sisè membre que aportava violí, guitarra i veu al grup, van fer un concert dels curts. L’hora i poc sobre l’escenari va ser intensa i de tan intensa: curta, sense bisos. De seguida el personal de seguretat va anar desallotjant el públic del parc fins a deixar-lo buit.
 

Mogwai Foto: Marcel Pujols

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació