Víctor Valdés: «El comiat que vaig tenir al Barça no va ser el més desitjat per culpa del meu caràcter»

Transcendeix una entrevista a la cadena colombiana RCN de l'exporter blaugrana en què confessa que li van estar a punt d'amputar una cama quan tenia 12 anys i que "si pogués començar de zero, no tornaria a ser porter"

per Redacció, 11 d'agost de 2015 a les 15:47 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'agost de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

L'exporter del Barça, Víctor Valdés, reconeix en una entrevista a la cadena colombiana RCN que el comiat com a jugador blaugrana no va ser el més desitjat per culpa del seu caràcter. L'entrevista, en què també recorda que li van estar a punt d'amputar una cama quan tenia 12 anys, es va gravar al juny i és anterior a l'actual pugna que manté amb el tècnic del Manchester United, Louis van Gaal.


Del seu comiat a can Barça, Valdés declara: "Em recrimino la meva actitud. [...] El comiat no va ser el més desitjat per culpa del tractament que havia de seguir a Alemanya [després de la lesió] i pel meu caràcter: em vaig apartar i me'n vaig anar". I reconeix que la parada per la lesió li ha servit: "M'ha tornat a fer sentir què és la vida quan no ets futbolista, [...] vivim en una vida irreal". "Aquesta cura d'humilitat m'ha servit ara que he tornat a l'activitat com a futbolista professional", explica Valdés.

"No tornaria a ser porter"


Una de les declaracions més dures de l'entrevista és quan Valdés diu que "m'agradaria tornar a començar la vida de zero i decidir altres coses [...]; no tornaria a ser porter". L'exblaugrana explica que "no és un camí fàcil i els anys que m'han anat bé no m'han compensat els que he patit" i afegeix que "la meva història amb el futbol es resumeix en què m'han fet creure que servia per això: em van «autoconvèncer» de petit i no m'ha quedat més remei que acceptar-ho".

Valdés, que admet que "he hagut de fer un treball psicològic per anar pujant uns esglaons que no entenia", recorda també molts bons moments al Barça: "El moment més especial de la meva carrera és la final de Champions de París; a partir d'aquí, tot va anar cap amunt". "Em considero un privilegiat", reconeix.


Recorda l'etapa amb Guardiola

"Vaig tenir sort de ser amb en Pep Guardiola. A banda del que em va ensenyar, ell era un catedràtic. S'adaptava a tots i això és el més difícil per un tècnic, que se sàpiga adaptar a l'orgull del futbolista. No és fàcil conduir els egos".

L'exporter blaugrana explica que al vestuari sempre hi va estar bé i que en guarda bons records: "Sóc molt bromista i sempre m'he fet més amb els jugadors que accepten les meves bromes. Un exemple és en Xavi: hem rigut com mai. Hem viscut moments irrepetibles dins i fora del vestidor. I els que ens queden, perquè aquesta és una amistat que no es trencarà mai".

"No seré mai més una súper-estrella"

Després de la lesió, Valdés explica que "no seré mai més una súper-estrella" i que "el futbol t'aparta. «T'has lesionat al genoll...que passi un altre». «Tu ja no vals». Però tu valdràs si vols, aquesta és la força de voluntat que t'ha de fer arribar i és el millor aprenentatge".

I també agraeix el suport que ha rebut durant aquesta etapa: "M'he arribat a emocionar amb els missatges de Twitter i Facebook que m'han enviat nens, de porter a porter. Pensen que no me'ls miro, però els llegeixo tots; el nen que t'escriu que tindrà 10 anys i jo 33, però som iguals, som porters. Ells són honestos i no menteixen".

Quan plegui, Valdés té clar què farà: "No m'agrada la fama. Quan s'apagui la llum, estaré amb els nens, ensenyant-los què passa quan s'encén i desitjant que se'ls hi encengui. Però per a mi ja no".

"No sabia si m'haurien d'amputar la cama"

De petit, Valdés va viure un dels moments més complicats de la seva vida: "Quan tenia 12 anys i ja era al Barça vaig sentir un dolor molt fort a l'adductor que després em va baixar a la cama. Després d'una setmana de ser a l'hospital sense saber què tenia, al final van descobrir-me un bacteri que es menjava l'os de la tíbia. M'havia entrat per unes ferides [al braç]. Van ser moments dolents perquè vaig veure que la meva família patia... però gràcies a l'àngel de la guarda que sempre m'ha vetllat, després de la intervenció, la cama va créixer igual que l'altra. No se sabia què passaria o si me l'haurien d'amputar. Vaig tenir sort". 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació