06
d'agost
del
2015
Actualitzat
el
09
d'agost
del
2017
a les
11:56h
Parlar del mite de Carmen és fer-ho dels símbols de la feminitat occidental: una dona alliberada, segura, seductora, independent, temptadora i decidida. Immortal gràcies a Georges Bizet –Carmen és l'òpera francesa mes representada i popular de tots els temps–, les lectures simbòliques segueix mantenint-la viva, creant debat al voltant d'una figura que encara mostra, però, algunes incògnites sense resoldre.
Una bona mostra n’és 4 Carmen, l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres al Festival Castell de Peralada, una coproducció del propi certamen i d'Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC). Diversos dramaturgs i músics n’han rellegit el llegat amb la intenció d'esbrinar qui és aquest mite en realitat: una dona que encarna la passió i torna bojos als homes, una ànima lliure a qui li agrada jugar, una víctima de la violència masclista o una gitana pària que desafia l'statu quo?
Prospèr Mérimée crea el mite amb un origen diferent
L’origen del mite cal buscar-lo en la novel·la escrita per Prospèr Mérimée l’any 1845. En aquella obra fundacional, l’autor descriu una Carmen que és una gitana seductora i sensual, inconstant i voluble, tota una ànima lliure. El text de Mérimée, però, s'allunya de la visió d'heroïna que s'ha popularitzat amb el pas del temps, amb una novel·la que no tracta amb massa condescendència les dones i, encara menys, el personatge central, a qui descriu com una dona de bellesa irresistible, però propera a la bruxeria i a les males arts.
Anys després, Georges Bizet va donar un altre pas de rosca al mite amb la seva cèlebre òpera, estrenada el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París i amb llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy. L'obra va estereotipar la figura protagonista com a dona independent, gran símbol de l'alliberament femení i de la lluita de gènere. En mans del compositor francès, la història de Carmen va simbolitzar l'amor, la passió i la mort, amb el rol de la dona com a gran motor narratiu.
Diversos punts de vista per rellegir el mite
En ple 2015, els dramaturgs Marc Artigau, Helena Tornero, Jordi Oriol i Marc Angelet han estat els responsables de fer una nova lectura del mite, a través d'una òpera contemporània "on es teixeix una història amb cada punt de vista". Dirigida per Marc Rosich i amb música de Francesc Prat, l'obra és interpretada per la soprano Marta García (Carmen), el tenor Toni Viñals i el baríton Néstor Pindado.
L'obra, desenvolupada a partir d'una conferència sobre el mite que tres eminències han d'impartir, mostra una fórmula que permet als assistents gaudir d'una nit amb notes d'humor, però també de trascendentalitat i reflexió, amb la finalitat de mirar des de diversos punts de vista el gran mite d'una gitana convertida en femme fatale.
El resultat és 4Carmen, una reflexió viva, actualitzada i un intent d'explorar les fronteres del gènere –i del mite– mitjançant un joc teatral i musical. En la seva estrena, l'obra pot dir que ha aconseguit les riallades del públic, però també mantenir-lo en suspens durant noranta minuts. Un glop d'aire fresc per posar a l'abast de tothom els dubtes d'un mite immortal com Carmen.
Una bona mostra n’és 4 Carmen, l’espectacle que s’ha estrenat aquest dimecres al Festival Castell de Peralada, una coproducció del propi certamen i d'Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC). Diversos dramaturgs i músics n’han rellegit el llegat amb la intenció d'esbrinar qui és aquest mite en realitat: una dona que encarna la passió i torna bojos als homes, una ànima lliure a qui li agrada jugar, una víctima de la violència masclista o una gitana pària que desafia l'statu quo?
Prospèr Mérimée crea el mite amb un origen diferent
L’origen del mite cal buscar-lo en la novel·la escrita per Prospèr Mérimée l’any 1845. En aquella obra fundacional, l’autor descriu una Carmen que és una gitana seductora i sensual, inconstant i voluble, tota una ànima lliure. El text de Mérimée, però, s'allunya de la visió d'heroïna que s'ha popularitzat amb el pas del temps, amb una novel·la que no tracta amb massa condescendència les dones i, encara menys, el personatge central, a qui descriu com una dona de bellesa irresistible, però propera a la bruxeria i a les males arts.
Anys després, Georges Bizet va donar un altre pas de rosca al mite amb la seva cèlebre òpera, estrenada el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París i amb llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy. L'obra va estereotipar la figura protagonista com a dona independent, gran símbol de l'alliberament femení i de la lluita de gènere. En mans del compositor francès, la història de Carmen va simbolitzar l'amor, la passió i la mort, amb el rol de la dona com a gran motor narratiu.
Carmen, un mite aparellat a la mort, sobre una taula d'autòpsies en un altre dels punts de vista Foto: ACN
Diversos punts de vista per rellegir el mite
En ple 2015, els dramaturgs Marc Artigau, Helena Tornero, Jordi Oriol i Marc Angelet han estat els responsables de fer una nova lectura del mite, a través d'una òpera contemporània "on es teixeix una història amb cada punt de vista". Dirigida per Marc Rosich i amb música de Francesc Prat, l'obra és interpretada per la soprano Marta García (Carmen), el tenor Toni Viñals i el baríton Néstor Pindado.
L'obra, desenvolupada a partir d'una conferència sobre el mite que tres eminències han d'impartir, mostra una fórmula que permet als assistents gaudir d'una nit amb notes d'humor, però també de trascendentalitat i reflexió, amb la finalitat de mirar des de diversos punts de vista el gran mite d'una gitana convertida en femme fatale.
El resultat és 4Carmen, una reflexió viva, actualitzada i un intent d'explorar les fronteres del gènere –i del mite– mitjançant un joc teatral i musical. En la seva estrena, l'obra pot dir que ha aconseguit les riallades del públic, però també mantenir-lo en suspens durant noranta minuts. Un glop d'aire fresc per posar a l'abast de tothom els dubtes d'un mite immortal com Carmen.
Carmen com una cercadora de la diversió, en un altra de les versions del mite Foto: Marina López/ACN