El català als mitjans de comunicació: una visió agredolça però positiva

Una anàlisi a partir de dades de l’"Informe de la Comunicació a Catalunya 2013-2014" i del "VIII Informe sobre la situació de la llengua catalana" mostra unes posicions molt desiguals segons els canals, inclòs el cinema

per Daniel Condeminas, 27 de juliol de 2015 a les 22:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Els darrers estudis apareguts sobre la presència i l'ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació, les xarxes socials i el cinema, des de l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2013-2014 al VIII Informe sobre la situació de la llengua catalana, ens ofereixen resultats ben diferents segons el sector que analitzem: si la presència del català a internet avança de forma continuada, la premsa en català –descomptant la continuada davallada de vendes al quiosc—millora percentatges, i la ràdio ofereix en cada EGM unes dades més positives que l’anterior; la televisió, però, viu una continuada baixada global en el consum de canals en català, i la presència del català a les sales de cinema es manté en unes xifres absolutament lamentables.

Televisió: lideratge per a TV3 però majoria aclaparadora de l’oferta en castellà



Pel que fa a la televisió, els estudis realitzats ens ofereixen un escenari gens unívoc. Si segons les enquestes del CEO, els informatius de TV3 són de llarg els més seguits a Catalunya, amb uns resultats superiors al 40%, a molta distància dels principals espanyols, i quedant els de 8TV en una posició quasi testimonial. Però pel que fa als hàbits de consum generals, l’oferta televisiva catalana arriba a poc més d’un 31% de la ciutadania, mentre que la televisió en castellà ho fa a més d’un 87%.

Segons l’esmentat informe bianual de l’Institut de la Comunicació de la UAB, entre el 2013 i el 2014 es produí una nova davallada del pes específic dels canals de la CCMA, baixant més d’un punt la seva quota de pantalla (share) mentre creixia la dels canals dels dos grans grups privats espanyols i els de la mateixa RTVE. Mentre, els del Grupo Godó només milloraven una modesta dècima.

Cert és que el primer canal públic català, TV3, es manté com a líder d’audiències i continuen els seus programes entre els més vistos de cada mes, però el seu share segueix baixant en aquest període, passant del 13,5% a només el 12,6%, el pitjor registre de la seva història. I en el primer quatrimestre d’enguany, tant el total televisiu de la CCMA com TV3 per separat sumaven unes xifres similars, però encara més baixes. No tot s’explica per la fragmentació de les audiències, ja que portem més de cinc anys amb la TDT plenament en marxa.

Contràriament, l’any passat es va produir una sensible reducció de canals estatals, arran d’una sentència del Tribunal Suprem, que tot i sumar a Catalunya uns set punts de share entre tots els desapareguts, aquesta audiència va migrar cap a la resta de l’oferta privada espanyola i no va beneficiar als canals de la CCMA.


Ràdio: trencant rècords

Un escenari ben distint és el de la ràdio. En els darrers anys, cada onada de l’EGM ha donat bones notícies sobre el consum de ràdio en català, que actualment se situa per sobre del 65%, amb dues emissores líders –RAC1 i Catalunya Ràdio—que sumen una audiència de quasi 1,5 milions de persones. Unes dades de gran importància, més encara quan hi sumem les de la ràdio temàtica, especialment la ràdio-fórmula, en la que després d’anar molt de temps just darrera de la històrica emissora de la SER Los 40 Principales, Ràdio Flaixbac liderava la darrera onada, i amb Flaix FM com a tercera emissora.

Lluny queda l’època del naixement de Ràdio4 o de la posterior posada en marxa de Catalunya Ràdio. Durant aquests anys ha quedat més que demostrat que, ja sigui des d’una oferta generalista o musical, les propostes atractives en català podien esdevenir guanyadores. La llengua no és cap obstacle i, ben al contrari, és un element d’identificació i de proximitat per a una part ben significativa de la població catalana. És més, bona part de les cadenes radiofòniques estatals que emeten al nostre país incorporen programació creada aquí i en català, un fet que incrementaria les xifres globals de consum de ràdio en llengua catalana si tinguéssim en compte l’oferta bilingüe de moltes d’aquestes emissores.

Premsa: millores el percentatge per al paper, el món digital creix de forma imparable

Mentre els mitjans digitals creixen continuadament, com demostren les darreres xifres obtingudes per Nació Digital, amb registres de 2,4 milions d’usuaris únics mensuals durant aquest any 2015, la premsa escrita viu el descens de la venda en quiosc general a tota Europa. Cal dir, però, que si fa cinc anys la venda de diaris en català just superava el 23%, amb les edicions en català de La Vanguardia, El Periódico i Segre, juntament amb l’aparició de l’Ara el 2010, l’any passat superarà el 43%, amb un El Punt Avui que superà El País a casa nostra, després de molts anys d’haver estat el diari de referència per a determinats sectors influents del país.

A més, cal considerar l’enorme impacte conjunt de les 309 publicacions en paper i les 268 digitals que aplega la Federació d’Associacions d’editors de premsa escrita i mitjans digitals arreu del territori –premsa comarcal de quiosc, premsa gratuïta, revistes i diaris digitals--  quasi tots en català i que, en el cas de publicacions impreses sumen prop d’1,5 milions de lectors únics.

Cinema en català: la paràlisi d’una llei inaplicada

Tothom recordarà la gran polèmica que va envoltar la Llei del Cinema que va aprovar-se fa cinc anys, en relació al canvi de paradigma que plantejava respecte el doblatge de les pel·lícules. Si fins llavors la pel·lícula era doblada perquè la Generalitat pagava les còpies en català, aleshores es plantejava un escenari ben distint: si no s’oferien un percentatge mínim de projeccions en català es passaria a la sanció administrativa. Just el mateix que tota llei normal que vol fer complir les obligacions previstes.

Com ja es conegut, aquestes quotes mai no s’han aplicat i, fins i tot, durant molts mesos el Parlament ha tingut aturada una mena de contrareforma legislativa que, finalment, no veurà la llum. De fet, en comptes de reglamentar la llei es va impulsar un acord amb els sectors de la distribució i l’exhibició que retornava al model anterior: subvencionar el doblatge.

Malgrat les optimistes previsions d’aquest acord del 2011 que assenyalaven que l’any passat s’hauria d’haver arribat a una oferta doblada al català d’un 24%, la realitat ha estat ben bé una altra. Segons les darreres dades estudiades, l’any 2013, el total de sessions en català, ja fos en versió original, VO, doblada o subtitulada va arribar només al 3%. Menys de 490.000 espectadors davant del total de més de 16 milions d’entrades venudes als cinemes catalans. Cal preveure que les xifres del 2014 seran millors, gràcies entre d’altres a l’oferta dels nous cinemes Texas, però el panorama no canviarà gaire de color.

Com en d'altres sectors de les indústries culturals, la producció cinematogràfica ha patit molt durament la crisi, que ha anat acompanyada d’una contundent retallada dels suports públics al cinema, especialment des del govern espanyol. Tot i els esforços del sector, si tornem a les dades del 2013, només l’1% de les projeccions als cinemes van ser de pel·lícules en VO en català. És més, si l’any 2009 el 37,5% dels films produïts a Catalunya van ser amb versió original en català –els moments d’una decidida política de suport al nou cinema en català en català per part del Govern—al 2013 es baixà a un escàs 25,6%. És a dir, només 1 de cada 4 pel·lícules catalanes es roda en català. Una dada que, en part, s’explica per l’increment de les coproduccions internacionals del nostre cinema.

Publicitat: les inversions catalanes beneficien tercers

En el món de la comunicació, no vivim només en una època de canvis sinó en un canvi d’època que afecta tant als sistemes de producció i distribució dels continguts, sinó també en els hàbits de consum. I aquí és on torna a tenir un gran protagonisme la publicitat. No és pas cert que hagin disminuït les inversions publicitàries –si descomptem l’efecte molt negatiu de la crisi— sinó que s’estan reconvertint en nous plantejaments, menys generalistes i més personalitzats; d’un major contacte i interrelació amb els potencials clients.

El recent informe “Estudio sobre el usos del Social Paid Media por las Marcas Españolas” assenyala que, després de la inversió en televisió, qui més diners rep en campanyes són les xarxes socials, ja que ofereixen una fàcil segmentació dels milions d’usuaris. Però la televisió s’endú el 50% del total. I és precisament la televisió, pels seus continguts de tan poderós atractiu, un mitjà de primer nivell per al màrqueting de marques i productes. Ahir, avui i demà.

En canvi, les dades d’inversió publicitària a Catalunya són preocupants pel que fa a la participació dels mitjans catalans, especialment si mirem la TV. Per exemple, l’any passat només el 15,7% de la inversió publicitària d’empreses amb seu a Catalunya va ser destinada a mitjans del país. Una gran desproporció en bona part motivada per la pressió que sobre el mercat televisiu exerceix el duopoli Atresmedia i Mediaset, que aconsegueixen prop del 90% del pastís publicitari a nivell de tot l’Estat espanyol, malgrat no arribar al 60% de l’audiència televisiva.

Aquesta greu desproporció entre el pes del mercat publicitari català i la part que ingressen els mitjans del país, és una de les qüestions claus per a l’espai nacional de comunicació, en tant que és i continuarà sent una via de finançament bàsica per a la majoria de mitjans de comunicació, inclosos de públics com és el cas de TV3. Una publicitat televisiva que, a nivell estatal continua la seva recuperació. En concret, el passat mes de juny aquesta augmentà més d’un 25% respecte el juny de l’any passat, superant els 767 MEUR. I una publicitat que cada cop anirà més vinculada a grups de comunicació que ofereixin alhora grans audiències televisives i grans audiències on-line relacionades les unes amb les altres.

Sectors estratègics i estratègia de Països Catalans

Si ens centrem en Catalunya, l’oferta dels mitjans de comunicació catalans haurà de tenir una especial cura en incorporar, seduir, interessar al 10% de la població, que no és pas poca gent, que no té com a llengua materna ni el català ni el castellà. Parlem de la ciutadania de parla àrab, romanesa o amazic, que troba pocs espais en què es reflecteixi amb normalitat, com seria el cas de programes com “Tot un món”, que porta anys vinculant exitosament.

L’altre gran col·lectiu estratègic per al futur dels mitjans –com de qualsevol altra oferta—és l’espectador infantil i el jove. A banda de la desaparició de l’únic canal televisiu específic per als joves (3XL) i de l’escassa oferta de continguts atractius per aquesta franja d’edat en català, parlem d’una franja d’edat que opta per altres pantalles que no siguin el del menjador de casa per gaudir del seu consum audiovisual. A l’igual que la BBC amb la seva aposta per l’omnicanalitat dels seus continguts, amb l’aposta decidida pel “Mobile-first” anunciada l’any passat, l’augment i fidelització d’una oferta audiovisual en català haurà d’apostar encara més fort per les segones pantalles i les produccions transmèdia i crossmèdia.

Experiències exitoses com el portal Adolescents.cat de Nació Digital, assenyalen que hi ha molt de camp per córrer per a les ofertes a joves en català. Un altre exemple, ja citat abans, el trobaríem en el món de la ràdio amb les dues emissores del Grup Flaix, que practiquen una intensa activitat d’interrelació amb l’audiència via xarxes socials i continuades activitats per la geografia del país que, juntament amb una programació molt atractiva, els ha permès liderar les audiències al nostre país.

Respecte a la mainada, la història d’èxits del Club Súper3 topa a la pantalla del menjador amb la dura competència dels canals públics i privats espanyols, que deixa el consum de programació en català per sota del 18% respecte el total infantil, i amb el Súper3 per darrera de Clan, Boing i Disney Channel segons indicava un recent estudi publicat pel CAC. Un terreny molt complicat per al català, en tant que l’oferta en castellà via serveis de pagament, com el nou Movistar+ i el futur Netflix, o directament a la xarxa, faria necessari un plantejament gens a la defensiva pel que fa a reforçar i fer més atractiva una oferta multidispositiu en català per a nenes i nens, amb un canal Súper3 més competitiu.

Pel que fa a la resta de l’oferta televisiva en català al País Valencià i a les Illes, caldrà veure com es desenvolupa el procés de reobertura parcial de Canal9, previst inicialment per al 9 d’octubre, i quina nova etapa pren IB3. En el primer cas, és a les mans del nou govern valencià superar el fracàs del model anterior, que anà de mal en pitjor amb l’ascens del PP, i en el cas de les Illes, si anirà més enllà de desfer les decisions tòxiques dels darrers anys –des de la invenció d’un fals estàndard lingüístic balear a la pura mala gestió de l’ens públic—i es refunda una televisió d’autèntic servei públic pensada per a cadascuna de les quatre illes.

I és en aquesta nova etapa, que a més de poder recuperar la reciprocitat en l’intercanvi de senyals entre TV3, IB3 i Canal9, i de fer neteja de les cadenes de titularitat espanyola que fraudulentament van aconseguir freqüències autonòmiques valencianes, es podria posar sobre la taula un espai de col·laboració permanent entre les tres televisions.

Una proposta com la que va ser plantejada recentment pel president de la CCMA Brauli Duart, i que hauria de ser tinguda en compte més enllà dels espais informatius. Per exemple, posant punt i final a l’absurda negativa de RTVV a coproduir continguts de ficció on la versió original fos la catalana (o valenciana). Un obstacle insalvable per a TV3, que anà directament en contra de les productores independents que hi haguessin participat, perjudicant especialment a les valencianes.

Si com afirma encertadament el doctor Josep Gifreu, llengua, poder i comunicació són les tres potes de la sostenibilitat d’una cultura nacional, per reforçar la catalanofonia ens caldrà recuperar posicions en el consum audiovisual, redefinint al nostre país el terreny de joc televisiu i potenciant l’oferta televisiva catalana. I per això ens caldrà, entre d’altres actuacions, exercir encertadament un poder polític que avui, encara, no tenim. Una greu mancança que afecta negativament tants i tants àmbits del nostre futur com a país i com a societat desenvolupada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació