Desequilibri d'anada i tornada

Paula Hawkins mostra els estralls de la desmemòria a l'aclamada intriga "La noia del tren"

27 de juliol del 2015
Actualitzat el 20 de novembre a les 12:50h

Coberta de la traducció catalana de «La noia del tren» Foto: La Campana

Fa sis anys, Paula Hawkins va deixar la seva feina de periodista per ser novel·lista. Després d’algunes temptatives romàntico-literàries sota pseudònim, desviar-se del camí traçat ha estat la clau del seu èxit. De la mateixa manera, la Rachel, aquest encantador personatge desastrós que protagonitza La noia del tren (La Campana, 2015), comença a viure una vida interessant, lluny del turment de les seves obsessions, quan deixa l’adotzenament dels rails de la rutina que s'autoimposa, com si l’anar i venir fos l’única escapatòria possible per enganyar les misèries.

Amb aquest punt de partida, Hawkins perpetra el primer dels encerts que té La noia del tren: donar el pes de la història a una narradora com la Rachel (erràtica, desesperada, inestable i poc fiable), i no abandonar la primera persona per repartir el relat en unes altres dues veus, l’Anna i la Megan, igualment vulnerables, turmentades i amb múltiples patologies.
 
De cara al gra i sense excessos d’estil ni marques de propietat intel·lectual, la Rachel abandona el confort malaltís del paisatge ferroviari urbà –el seu "placebo" vital– quan observa una cosa que trenca la normalitat i veu, asseguda al vagó, el trencament de la rutina anodina que ha assumit que té cada objecte, cada persona i cada fet.
 
Després d'aquest incident incitador –un efectiu imant per a la narració–, el trencaclosques es va configurant (i resolent) davant nostre, de gir en gir, mentre engolim cada paràgraf i cada apunt d’aquest dietari intrigant, mentider i addictiu. I, malgrat que el desenllaç arriba un punt que ja és totalment predictible, seguim enderiats en bussejar per tot allò que hi ha d’extraordinari a l’interior de la quotidianitat.
 
Tots, de fet, devem ser els lectors ideals d’aquesta intriga, "voyeurs" d’ànima venturosa que acabem el llibre pensant en quins són els límits de la bogeria, els del desequilibri i els de la simple i dura realitat. Mentre reflexionem, instal·lats en els rails de la comoditat, sobre què és allò que expliquem de nosaltres, i allò que, misteriosament, no volem recordar.