Els joves i desconeguts Karl Glusman i Aomi Muyock en un moment de «Love»
Després de portar l'espectador al límit amb Irreversible (amb la icònica i comentada escena de violació) i Enter the void, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) clou el seu particular cicle sobre els estralls de l'amor amb Love, un document tan claustrofòbic com les altres dues peces, que fa que el subjecte –l'amor de promeses eternes– acabi sent una gàbia d'emocions, de vida i de derrotes, amb el dolor de la pèrdua com a batec invisible.
Noé, bregat en mil batalles i còmode en el joc amb l'experimentació, ofereix aquest drama de romanticisme pornogràfic en 3D, tal com només ell podria oferir-lo, i tal com s'ha estrenat aquest dilluns al Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. El film arriba envoltat de polèmica per la seva estrena a França el darrer juliol, on ha estat prohibit per a menors, però, sobretot, amb la gran controvèrsia creada en el darrer festival de Canes, on va ser rebut amb tebior i opinions divergents.
Sexe real, en primer pla i en 3D
L'aposta de Gaspar Noé, argentí resident a França des de fa molts anys, parteix de la cruesa explícita del "porno" per oferir un melodrama on el sexe és una part d'una veritat que es va revelant al llarg de tot el metratge. Estructurada a partir de flashbacks, el trencaclosques de Murphy va encaixant al mateix temps que desencaixa els espectadors. El punt de partida de la història és ben senzill: l'estatunidenc Murphy, resident a París, coneix Electra, els dos s'enamoren i inicien un relació amb alts i baixos, però absolutament passional.
Drogues, nit, art, música, projectes i promeses es van fonent al mateix temps que l'amor canvia i agafa camins que no havia previst recórrer. El punt de no retorn és la presència d'Omi, una noia rossa, jove i atractiva, que acabarà trencant la relació de poder establerta en una parella que és fricció pura, en tots els sentits possibles. De l'amor a la destrucció, amb Murphy engabiat en la seva pròpia vida, com si el sexe acabés determinant una infelicitat irreparable.
Fotograma de «Love», de Gaspar Noé
Actors desconeguts com a material sensible
La interpretació dels joves i desconeguts actors que han pujat amb Noé a l'aventura de mostrar-se, del tot, i de commoure des de la impudícia total, és un dels encerts del film. Karl Glusman (Murphy), Aomi Muyock (Electra) i Klara Kristin (Omi) són el material sensible que fa que Love tanqui, de manera elegant, el cercle de la credibilitat. I que la pel·lícula sigui inconcebible sense els seus rostres i cossos.
Amb l'estructura entesa com a melodrama, Noé mostra les seves grans habilitats com a compositor, en la literalitat plàstica del terme. Amb el reforç d'una banda sonora eclèctica i molt present en cada escena (Aldo Ciccolini, Erik Satie o John Frusciante), la progressiva regressió a la felicitat original del primer petó no deixa de ser la constatació d'una derrota moral. Noé sap de què va aquesta dosi de "porno dur", sap que rere els primers plans hi ha un desafiament moral, i que això és el que de debò pot arribar a corprendre.
D'atmosfera insinuant i perfecta, Love és allò que havien de ser les nostres promeses quan l'amor esclatava, un "t'estimaré fins al final" ("I'll love you till the end") que és dit com a darrera frase, conclusiva i en una plorosa abraçada a la banyera vermella. Just abans que surti, en un impacte plàstic inqüestionable, el gran "the end" que esdevé colofó. Potser és això, l'amor, un instant que sembla que no s'hagi d'acabar mai. I, alhora, una enorme constatació de la fi.
.jpg)