16
d'agost
del
2015
Actualitzat
el
19
de febrer
del
2016
a les
21:50h
Harper Lee (Monroeville, 1926) és un mite vivent, una icona de la literatura que havia traspassat la frontera de la grandesa literària amb una sola novel·la publicada, Matar un rossinyol (1960). Aquella obra s’endinsava en el món sòrdid de la segregació racial al Sud dels Estats Units, i va marcar tota una generació de joves que van voler ser advocats gràcies a l’Atticus, un exemple de moralitat extrema, de puresa sense fissures en uns temps convulsos, on l’odi i el racisme encara eren massa presents en l’imaginari públic de la societat nord-americana.
La novel·la, que va guanyar el premi Pulitzer l’any següent, explica com Atticus defensa un negre acusat injustament de la violació d’una dona blanca. La posterior canonització de l’autora va ser qüestió de temps i de silenci, convertida en una d’aquelles plomes que volen restar lluny de la voràgine editorial, amagada dels focus de les entrevistes, deixant una constància meravellosa de la seva existència a través d’una única obra. El cinema es va encarregar de fer evident el mite, a través de l’adaptació memorable que va protagonitzar Gregory Peck.
La novel·la oblidada que provoca l’escriptura de «Matar un rossinyol»
Cinquanta-cinc anys després, però, Harper Lee trenca el seu llarg silenci amb una novel·la inèdita, Vés i aposta un sentinella, publicada en català per Edicions 62. L’operació s’hauria d’estudiar des d’un punt de vista que sobrepassa el fet purament comercial o artístic, per inesperada i perquè, a hores d’ara, no semblava necessària. De fet, Vés i aposta un sentinella, que és la continuació –en el temps– de l’altra, en realitat és el primer esborrany de Matar un rossinyol. El manuscrit original va ser refusat per diverses editorials, fins que un perspicaç editor va veure-hi possibilitats. Calia, però, fer alguns petits retocs.
Va ser llavors quan Lee va situar l’acció vint anys abans i va centrar la història en el cas pràcticament impossible de guanyar que tothom recorda, amb la petita “Scout” com a narradora. Després del procés de reescriptura, i de deixar de banda la història d'aquesta segona part, com arriba Vés i aposta un sentinella a ser publicada és un cas de difícil païment, sobretot tenint en compte el recel amb què Lee havia tractat sempre les seves obres, i que l’edició és comandada per una advocada, Tonja B. Carter, que explica que l’esborrany va ser trobat l’any 2014 i que compta amb el vistiplau de la pròpia Harper Lee per a la publicació.
En tot cas, el llibre arriba ara, i completa el relat. Més difícil d’explicar és si el resultat –la seva vàlua literària, al capdavall– és el que una escriptora tan escrupolosa hauria desitjat. Com a lectors, serà fàcil entrar a la història, perquè Lee conserva l’habilitat del retrat social que defuig la intel·lectualització i, també, el to d’una narradora amb una mala bava subtil i còmplice. En aquest sentit, el relat és posseït per una ironia que ajuda a embolcallar cada escena. “Scout” és ara una jove que viu a la metròpoli, moderna, llenguda i decidida, amb una autosuficiència que aconsegueix, no només no provocar el rebuig del lector, sinó sentir-se fascinat per la seva personalitat.
El desengany d’Atticus: d’heroi a racista?
L’argument ens situa de nou a Maycomb, amb una Jean Louise Finch, “Scout”, que viu a Nova York i torna a casa, com cada estiu. Allà haurà d’enfrontar-se al record que té del seu pare, l’Atticus, un advocat d’edat avançada que és part del paisatge d’un petit poble d’Alabama on encara hi ha moltes ferides obertes. Drets i culpes. I aquí és on el desengany pot fer mal a més d’un lector admirat pel record: Atticus passa de ser l’heroi d’una lluita a ser una peça més del profund engranatge supremacista que ha arrelat en alguns estats del Sud.
El nou posicionament ja ha provocat la indignació de milers de lectors, fascinats per aquella actitud incorruptible, i ara terriblement decebuts. Amb tot, la història no deixa de fer un tall sobre una realitat social, la d’alguns Estats on encara es viu amb recel la “força ètica” que prové del Nord del país. Malgrat això, tot acaba precipitant-se en un final gasiu i incomprensiblement mal resolt, amb escenes que fan baixar el nivell que apuntava un inici espurnejant i prometedor.
Mereixia Atticus aquest epíleg? Segurament no, com tampoc no calia retornar a Maycomb, després d’haver viscut una de les pàgines més memorables de la història de la literatura moderna. Harper Lee, qui sap amb quina voluntat, així ho ha preferit, quan en plenes facultats del seu talent va decidir no fer-ho, malgrat que la història ja hi era i estava escrita. Mereixia un mite com ella aquest colofó? L’art, de vegades, ha de buscar respostes en altres camps de l’organització tribal. Ara bé, no hi ha dubte que l’arqueologia de la literatura ecumènica agrairà l’exercici, encara que sigui per reafirmar que Matar un rossinyol, efectivament, era un fet insòlit. Una fita sense possibilitat d’igualar-se.
La novel·la, que va guanyar el premi Pulitzer l’any següent, explica com Atticus defensa un negre acusat injustament de la violació d’una dona blanca. La posterior canonització de l’autora va ser qüestió de temps i de silenci, convertida en una d’aquelles plomes que volen restar lluny de la voràgine editorial, amagada dels focus de les entrevistes, deixant una constància meravellosa de la seva existència a través d’una única obra. El cinema es va encarregar de fer evident el mite, a través de l’adaptació memorable que va protagonitzar Gregory Peck.
La novel·la oblidada que provoca l’escriptura de «Matar un rossinyol»
Coberta de «Vés i aposta un sentinella», de Harper Lee Foto: Edicions 62
Va ser llavors quan Lee va situar l’acció vint anys abans i va centrar la història en el cas pràcticament impossible de guanyar que tothom recorda, amb la petita “Scout” com a narradora. Després del procés de reescriptura, i de deixar de banda la història d'aquesta segona part, com arriba Vés i aposta un sentinella a ser publicada és un cas de difícil païment, sobretot tenint en compte el recel amb què Lee havia tractat sempre les seves obres, i que l’edició és comandada per una advocada, Tonja B. Carter, que explica que l’esborrany va ser trobat l’any 2014 i que compta amb el vistiplau de la pròpia Harper Lee per a la publicació.
En tot cas, el llibre arriba ara, i completa el relat. Més difícil d’explicar és si el resultat –la seva vàlua literària, al capdavall– és el que una escriptora tan escrupolosa hauria desitjat. Com a lectors, serà fàcil entrar a la història, perquè Lee conserva l’habilitat del retrat social que defuig la intel·lectualització i, també, el to d’una narradora amb una mala bava subtil i còmplice. En aquest sentit, el relat és posseït per una ironia que ajuda a embolcallar cada escena. “Scout” és ara una jove que viu a la metròpoli, moderna, llenguda i decidida, amb una autosuficiència que aconsegueix, no només no provocar el rebuig del lector, sinó sentir-se fascinat per la seva personalitat.
El desengany d’Atticus: d’heroi a racista?
L’argument ens situa de nou a Maycomb, amb una Jean Louise Finch, “Scout”, que viu a Nova York i torna a casa, com cada estiu. Allà haurà d’enfrontar-se al record que té del seu pare, l’Atticus, un advocat d’edat avançada que és part del paisatge d’un petit poble d’Alabama on encara hi ha moltes ferides obertes. Drets i culpes. I aquí és on el desengany pot fer mal a més d’un lector admirat pel record: Atticus passa de ser l’heroi d’una lluita a ser una peça més del profund engranatge supremacista que ha arrelat en alguns estats del Sud.
El nou posicionament ja ha provocat la indignació de milers de lectors, fascinats per aquella actitud incorruptible, i ara terriblement decebuts. Amb tot, la història no deixa de fer un tall sobre una realitat social, la d’alguns Estats on encara es viu amb recel la “força ètica” que prové del Nord del país. Malgrat això, tot acaba precipitant-se en un final gasiu i incomprensiblement mal resolt, amb escenes que fan baixar el nivell que apuntava un inici espurnejant i prometedor.
Mereixia Atticus aquest epíleg? Segurament no, com tampoc no calia retornar a Maycomb, després d’haver viscut una de les pàgines més memorables de la història de la literatura moderna. Harper Lee, qui sap amb quina voluntat, així ho ha preferit, quan en plenes facultats del seu talent va decidir no fer-ho, malgrat que la història ja hi era i estava escrita. Mereixia un mite com ella aquest colofó? L’art, de vegades, ha de buscar respostes en altres camps de l’organització tribal. Ara bé, no hi ha dubte que l’arqueologia de la literatura ecumènica agrairà l’exercici, encara que sigui per reafirmar que Matar un rossinyol, efectivament, era un fet insòlit. Una fita sense possibilitat d’igualar-se.
Escena de la pel·lícula «Matar un rossinyol» (1961), que adaptava la novel·la de Harper Lee