Ciutat Meridiana, la lluita incansable per una vida digna

Creat els anys seixanta enmig de la febre especuladora de l'era Porcioles, els veïns denuncien els problemes pendents de mobilitat i habitatge | Segon reportatge sobre l'entorn de la Meridiana, un històric lloc de pas que acollirà la Via Lliure cap a la República Catalana

per Pep Martí, Ciutat Meridiana, 19 de juliol de 2015 a les 17:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La convocatòria de la Via Lliure cap a la República Catalana feta per l'ANC de cara a la Diada Nacional farà que, per una vegada, l'Avinguda Meridiana sigui protagonista d'una pàgina de la nostra història. Però una part dels veïns d'aquesta zona se senten molt al marge de les prioritats nacionals. Aquesta sensació es fa més evident a Nou Barris, especialment a la seva zona nord. 

Filiberto Bravo és una institució a Nou Barris. Presideix l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. Està vinculat al barri des d’inicis dels anys setanta. Les ha vistes de tots colors. No es fa il·lusions però té una idea clara: “Totes les millores que s’han anat aconseguint han estat fruit del treball i la lluita de la gent. No ens han regalat res”.

 

Filiberto Bravo, president de l'associació de veïns de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa


Una prova n’és la mateixa seu de l’entitat on ens rep. Abans, l’associació era a tocar de l’estació de tren de Torre Baró. Però la seva remodelació va fer que l’Ajuntament els demanés que cedissin l’espai a canvi d’una nova seu. De moment, els van reubicar en un barracó del carrer Rasos de Peguera. Ja fa vint anys que hi són i encara esperen un lloc digne.
 

Quan li preguntem per la Via Lliure a la República catalana, convocada per l’ANC el proper 11 de Setembre, amb l’objectiu d’omplir la Meridiana, Filiberto Bravo arrufa el nas: “Aquí portem massa anys en què les diferents administracions no ens han fet ni cas. Respectem molt aquest procés, però nosaltres treballem per aconseguir també una altra independència, la d’una vida més digna”. L’afirmació del dirigent veïnal sorprèn. Però un passeig pel barri dóna algunes claus que poden ser útils per entendre aquesta Barcelona que se sent bandejada.
 
Una història negra
 

El que avui és Ciutat Meridiana havia estat una zona de vinyes. Quan es va planejar la construcció d’un cementiri a la serra de Collserola, es va pensar a ubicar-lo en aquest indret. Però l’elevat nivell d’humitat ho va desaconsellar. Com un sarcasme, com expliquen els veïns del barri, l’afany especulatiu dels anys seixanta va convertir el que havia de ser un espai pel descans dels morts en un lloc perquè hi visquessin els vius.         
 

Vista de Ciutat Meridiana des del pont del Congost. Foto: Adrià Costa


La dècada dels seixanta va dur molts canvis. L’especulació urbanística, en un context d’immigració massiva, va permetre que es fessin grans fortunes. A finals dels cinquanta, es va constituir Urbanizaciones Torre Baró SA. Jaume Fabre i Josep Maria Huertas van explicar la història a Tots els barris de Barcelona (Ed. 62). Un cop d’ull al consell d’administració d’Urbanizaciones Torre Baró SA dóna moltes pistes. El presidia Joan Antoni Samaranch, home fort de la Diputació de Barcelona. Marià Ganduxer, un altre dels promotors, que era regidor a l’Ajuntament, era també al consell, junt amb Lluís Sentís Anfruns, secretari de la Diputació i germà del conegut periodista Carles Sentís. El projecte gaudia, per tant, de cobertura política. L’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, va avalar també l’operació. 
 
Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació d’Urbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, un promotor immobiliari que va fer l’agost durant el franquisme. El personatge donaria per una novel·la d’aquells anys lúgubres. Fill de la Masó (l’Alt Camp), es va obrir pas entre els despatxos del règim amb molta empenta i poques manies. La Guerra Civil el va sorprendre a Madrid, on va muntar una xarxa d’espionatge al servei de Franco. Després de la “victoria”, tot va ser fàcil per ell. Li van encarregar la construcció als accessos al Valle de los Caídos i va crear Puerto José Banús a la costa de Màlaga. És un nom clau per entendre l’urbanisme del franquisme.  

Un bloc de les Agudes la part més degradada de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa

 
Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses aquells anys. Però el cas de Ciudad Meridiana va ser destacat. Les construccions s’enfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop d’on, els anys trenta, algú havia somiat en construir-hi una ciutat jardí.
 
La zona presentava problemes d’humitat, però les cases erigides afegien també mancances greus de construcció. L’any 1970, van començar les primeres protestes. Problemes d’humitat? L’aigua regalimant per les parets i primeres esquerdes. Eren els anys en què el moviment veïnal prenia volada. Al costat de l’estructura oficial (la Asociación de Cabezas de Familia), bategava un associacionisme vindicatiu que aviat diria la seva.
 

«No és pobresa, és injustícia» es pot llegir en un adhesiu enganxat en una moto aparcada a Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa


A mitjans dels setanta, a banda de la humitat, es van evidenciar un munt de deficiències. L’estat de les canonades del gas va provocar una explosió el 1973 que va desfermar una campanya veïnal perquè les canviessin, amb la resistència de Catalana de Gas. La manca de semàfors, un problema a tot la Meridiana, va provocar accidents greus i la vindicació que se’n col·loquessin en els llocs amb més trànsit.
 
Concursos de cacera… de rates
 
El juny de 1973, els veïns van sorprendre les autoritats amb un tipus de protesta original: van organitzar una cacera popular de rates. Era una iniciativa que ja s’havia fet en altres llocs. La festa va ser molt animada i els “caçadors” van fer-se amb exemplars de grans dimensions. A l’Ajuntament la cacera veïnal no li va fer gaire gràcia, però fou una manera més de cridar l’atenció sobre l’estat degradat de tot el barri.

Filiberto Bravo, el nostre guia pel barri, va participar en el concurs de cacera. De fet, va ser el seu primer contacte amb la problemàtica de Ciutat Meridiana: “Pels joves d’aleshores, concursar per capturar rates va ser un ‘cachondeo’. En vam agafar de més de mig quilo”.  
 

Un home llegeix el diari a la biblioteca Zona Nord de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa

 
Han passat els anys i el barri ha guanyat equipaments abans impensables. Filiberto elogia la Biblioteca Zona Nord, que es troba a la plaça Roja, centre neuràlgic de Ciutat Meridiana. Rememora les grans fites de l’associacionisme local: “Va ser enorme el que va costar que es creessin escoles al barri. Va ser quan es va crear la plataforma Escoles en Lluita. Els anys 1976 i 1977 van ser molt durs. Vam haver de tallar l’autopista un munt de vegades, hi va haver una ocupació policial i vam aixecar barricades per les nits. Gràcies a això, va ser una realitat el que avui és l’escola Ferrer i Guàrdia, un nom que vam posar els veïns”.

Després hi va haver l’oposició a projectes de remodelacions urbanístiques que es van planejar sense consultar els veïns. La vindicació per aconseguir una accessibilitat fàcil al centre de la ciutat. I el que encara ara és un reclam carregat de raó: una mobilitat digna pels veïns.

Una pancarta reclama unes escales mecàniques a la zona de les Agudes, la part més alta de Ciutat Meridiana i la més descuidada. Foto: Adrià Costa

 
Filiberto Bravo ens guia pel territori. El que ens mostra és una ciutat poc coneguda per la resta dels barcelonins. El que en la majoria dels barris són reivindicacions guanyades de fa temps, aquí encara és un plor. Un veí, Alfonso Casteñeda, s’adreça caminant amb crosses al nostre amfitrió: “Hola, ‘Fili’! Ya hemos entregado las firmas”. Els veïns de la zona del carrer de les Agudes demanen de fa temps que els posin unes escales automàtiques. Per anar a comprar productes bàsics, molts han de pujar moltes escales. Alguns trams continuen igual que els anys seixanta. Un altre veí de l’associació ens diu: “Tot el que passa aquí és un crim”.    
Vil·la Desnonaments

Al costat de la mobilitat, l’habitatge és l’altre gran repte a Ciutat Meridiana, un dels barris on hi ha més desnonaments de Barcelona. “Amb la crisi, molta gent no pot pagar la hipoteca i se’n va. Moltes cases han quedat buides. Per això al barri vam començar a anomenar-lo Vil·la Desnonaments”, explica Filiberto.
 
Toni Tallada, de l’entitat 500x20. Lloguer Públic i Assequible, ho confirma: “No tenim dades oficials per barris, però és evident que la zona nord de Nou Barris és una de les més castigades. Al districte sol haver una o dues comissions judicials per setmana. I cada comissió vol dir més d’un desnonament”.  
 
Hi ha vida més enllà de Trinitat

Ciutat Meridiana forma part de la zona nord de Nou Barris, junt amb els barris de Vallbona i Torre Baró.  A diferència d’ells, les seves cases són noves de trinca, dels anys seixanta. Zaida Palet, veïna i activista, assegura que “la Meridiana no acaba a la Trinitat. Els veïns d’aquí tenim consciència d’aïllament respecte del centre de la ciutat”.

Un taller mecànic de la plaça Roja de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa


Un altre veí és Albert Recio és doctor en Economia i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Pertany a la Coordinadora d’Entitats i Associacions de Veïns de Nou Barris i està vinculat a moltes plataformes veïnals, com Nou Barris cabrejada. Recio assegura que “s’han fet millores en la zona, disposem d’equipaments per la gent, i es pot dir que ara hi ha un cert orgull de barri. Però això no pot fer oblidar que continuem sent uns barris aïllats del centre”. Aquest és un dels temes més feridors de la zona nord de Nou Barris. És a dir, els barris de Vallbona, Torre Baró i Ciutat Meridiana. Recio es queixa del fet que “fa deu anys que tenim metro, la línia 11, però és només d’una via, amb un ritme de pas lent. Els veïns volíem prolongar la línia 4, la groga, que arriba fins a Trinitat”.  
 
Quan ens acomiadem de “Fili”, insistim en la pregunta. No creu que la Via Lliure de l’11-S pot servir per visualitzar la realitat d’aquesta Barcelona? Que pot ser una oportunitat? “Mai ens han concedit res de manera graciosa. Tot, tot, ho hem hagut d’arrencar amb mobilitzacions i esforços enormes”. Mentre avança el procés cap a un país millor, hi ha una Barcelona que espera encara que el tren de la història no torni a passar de llarg.   
 

A les Agudes, els pocs comerços que hi havia ja fa temps que van tancar. Foto: Adrià Costa

 

Jovent de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa
 

L'ascensor inclinat de Ciutat Meridiana fa més de quinze dies que no funciona. Foto: Adrià Costa
 

Església Evangèlica de Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa
 

Les escales són una constant a Ciutat Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació