«La Meridiana és la història de la gent per humanitzar una via sòrdida»

Miquel Catasús, dels Veïns del Clot-Camp de l’Arpa, creu que “encara manca molt per pacificar aquesta avinguda” | Nació Digital inicia, de la mà del periodista Pep Martí, una sèrie de reportatges sobre l'avinguda Meridiana, un històric lloc de pas que acollirà la Via Lliure cap a la República Catalana, la mobilització de l'ANC per a la Diada Nacional 2015

per Pep Martí, Barcelona, 11 de juliol de 2015 a les 22:17 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juliol de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ningú no anava a la Meridiana. A la Meridiana s’hi passava. I perquè no hi havia cap més remei, per sortir o entrar a Barcelona. Sí, era aquella mena d’autopista tan lletja que s’havia de travessar per enfilar la sortida de la ciutat. Aquesta és encara la percepció que s’ha imposat en l’imaginari barceloní durant dècades.

L’avinguda –set quilòmetres i mig des de la Ciutadella fins a la sortida de Barcelona, després de travessar la ronda de Dalt- creua l’Eixample, Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris. En aquests tres darrers districtes és on l’independentisme té més dificultats per fer escoltar el seu missatge. Aquesta és una de les raons per les quals l’ANC la va triar com el lloc de concentració de la propera Diada de l’Onze de Setembre per organitzar-hi la denominada Via Lliure a la República Catalana. Per això i perquè és la via de la ciutat que es veu millor des de l’aire… No hi ha massa arbres.


L'inici de l'avinguda Meridiana. Foto: Adrià Costa

La Meridiana no és un país per a vianants. Concebuda com a autopista, connecta amb la C-33 cap a Granollers, que enllaça després amb la AP-7. Amb la C-58, cap a Cerdanyola. Amb la C-17, cap a Montcada. Per sota de la via transitada pels cotxes, hi ha l’eix ferroviari que porta a Manresa, Puigcerdà i Girona. I també la línia 1 del metro, la vermella.

Miquel Catasús hi viu a tocar. De fet, hi està estretament vinculat. És el vocal d’urbanisme de l’Associació de Veïns del Clot-Camp de l’Arpa, una entitat que és a punt de celebrar els seus quaranta anys d’existència. Entre les diverses coses que preparen hi ha una mostra fotogràfica del barri. Per ell, fill del Penedès que hi viu des del 1980, “la Meridiana és la història de la gent per humanitzar una via sòrdida”.

La petjada de la Revolució Francesa


Ens trobem amb Miquel Catasús a l’escultura Meridià, a tocar de la plaça de les Glòries. És el millor punt de partida per endinsar-nos en la història d’aquest bocí de la ciutat. L’escultura és obra de François Scali i Alain Domingo i recorda el paper que va tenir aquest indret en el naixement del metre com a unitat de mesura. En els inicis de la Revolució Francesa, es va decidir posar ordre al desgavell existent en pesos, volums i mesures, i l’Assemblea Nacional francesa va instaurar el sistema mètric decimal el 1790.

Per aconseguir una precisió màxima, es va decidir mesurar l’arc del paral·lel terrestre en una distància de 1.000 quilòmetres. Es va escollir el tram entre Dunkerque i Barcelona del meridià de París. Es va encarregar la feina als astrònoms Pierre Méchin i Jean-Baptiste Delambre. L’escultura que hi ha a la Meridiana els recorda. Amb els seus estudis va fer-se realitat el metre com a mesura oficial. El terme prové del grec “metron”, que significa precisament mesura, i que va quedar definit per una llei francesa com “la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre”.

Faltava molt perquè la Meridiana fos una via urbana. Ildefons Cerdà, quan va dissenyar el Pla de l’Eixample, el 1845, va pensar en la Meridiana com una de les noves vies que definirien la reforma de la ciutat. L’Eixample que es va aprovar el 1860 tindria poc a veure amb el que havia somiat Cerdà. Però el seu projecte va ser aprofitat pels enginyers de la Companyia del Nord per fer de la Meridiana una via fèrria.

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

El creixement de la ciutat va fer que es plantegés a finals dels anys vint el soterrament de les vies. El projecte va tirar endavant i el 4 de juny del 1934, ja sota la Generalitat republicana, es van inaugurar unes obres que estarien quasi acabades en el moment d’esclatar la Guerra Civil. Això va convertir les vies soterrades en un refugi antiaeri durant els bombardejos de l'aviació franquista. Per si no n’hi hagués prou, la mala sort i les desgràcies “naturals” s’afegien a vegades als estralls de la guerra, com quan després d’una forta tempesta, l’entrada d’aigua provinent de la riera d’Horta va provocar una mortaldat als soterranis.

Acabada la guerra, el 1939, les obres van quedar aturades fins que a finals dels anys quaranta es ve reprendre el projecte del túnel ferroviari que porta de les Glòries fins a Fabra i Puig. La urbanització de la Meridiana avança des d’aleshores a ritme desbocat. La rambleta dels Plataners, que era un espai a tocar de les vies del tren, aviat es rendeix enfront l’extensió dels carrils pels cotxes.

El “desarrollisme” letal dels anys seixanta

En la dècada dels seixanta, s’imposa el “desarrollisme” desbocat. El 1961 és any d’inauguracions. El mes de gener les autoritats tallen la cinta del viaducte de la plaça de les Glòries per facilitar la circulació de cotxes d’entrada i sortida de la ciutat. Són els anys del porciolisme, la llarga etapa de Josep Maria de Porcioles com alcalde de Barcelona. Però quan el franquisme i l’urbanisme es donaven la mà, la víctima era la gent. El viaducte va haver de ser modificat perquè es va fer amb els peus i el seu inici dibuixava un gir tan pronunciat de la carretera, de quasi 90 graus, que va provocar un munt d’accidents. Mentrestant, avançava el traçat del tren per sota de Sant Andreu cap a la Trinitat, ja a la sortida de Barcelona.

“Tot semblava fet contra els vianants”, explica Miquel Catasús. “Per això, nosaltres encara ara parlem de pacificació de la Meridiana. S’ha avançat molt, diria que més en els trams del districte de Sant Martí, aquí al Camp de l’Arpa i el Clot, que a la part de Sant Andreu i Nou Barris. Però sí, ho dic: la Meridiana encara s’ha de pacificar”.

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

Rosa Martell i Jordi Morell coincideixen amb Miquel Catasús. Tots dos són les ànimes del Taller d’Història del Clot-Camp de l’Arpa que tanta feina està fent per recuperar la memòria dels barris. Morell corrobora l’opinió de Catasús: “Cada conquesta per als barris ha estat el fruit d’un gran esforç: el parc del Clot, un gran triomf que va aconseguir guanyar pel barri els terrenys de l’antiga companyia ferroviària MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), tancats a inicis dels setanta. O l’actual Institut Salvador Espriu, a tocar de Glòries, que pertanyia a la fàbrica de la Farinera”.

D'autopista a avinguda

La urbanització de la Meridiana va acompanyada sempre en aquells anys d’una crueltat que, si no fos pel patiment dels veïns, donaria per una sèrie d’humor negre. Durant molts anys, hi havia fins a tres tanques entre els dotze carrils que es van arribar a obrir a “la via sòrdida”. Quan la prolongació de l’avinguda més enllà de Fabra i Puig va ser sotmesa a informació pública, els veïns van comprovar que no s’havia previst cap pas per a vianants al llarg de 1.500 metres!

La memòria dels veïns més grans és sobretot la de desgràcies una darrere l’altra: els problemes que va generar la gran nevada de l’any 1962; l’enfonsament del sostre del túnel d’accés a la línia fèrria de Granollers, que va interrompre durant molt de temps la circulació de la línia 1 del metro; els embuts històrics, com aquell de l’agost del 1972, quan es va instal·lar un pas elevat per a vianants sobre l’autopista a la zona de Glòries. I sense oblidar els nombrosos accidents quan la gent, obligada a superar l’avinguda pels ponts elevats, molt incòmodes, s’atrevia a intentar-ho creuant la carretera.
 

Miquel Catasús. Foto: Adrià Costa.


Jordi Morell considera que el 1964 va ser un dels anys més negres de la Meridiana: “És quan es decideix, en plena era Porcioles, convertir l’avinguda en una autopista”. És el triomf dels dotze carrils. En paraules de Morell: “Tot el que pot empitjorar, empitjora. La densitat elevada del barri topava amb mancances enormes en escoles, en manca d’equipaments de tot tipus, en problemes de salubritat i de contaminació”.    

A partir d’inicis dels setanta, la mobilització dels veïns i les associacions i la pressió de part dels mitjans de comunicació que, si no podien atacar el règim, sí que podien esgarrapar alguns excessos del porciolisme, van anar canviant les coses.

L’any 1979 és el de la recuperació de la democràcia municipal. El 1982, per primer cop, l’Ajuntament aprova un pla per plantar els primers arbres a la Meridiana! Però no serà fins la dècada dels noranta quan els veïns començaran a notar certa millora de les seves vides. La construcció de les noves rondes, la de Dalt i del Litoral, descongestionen una mica el trànsit i es poden eliminar alguns carrils. S’eixamplen les voreres. I una mica les angoixes. Van desapareixent els passos elevats, convertits en símbol d’un urbanisme pervers.

El 1998 conclou la reforma de la Meridiana, que suposa més espai per als vianants (un bulevard en la major part de l’avinguda), més semàfors i, en definitiva, més barri. Poc a poc, la “pacificació” havia avançat. La reforma recent de la plaça de les Glòries també ha estat un avenç per dignificar la zona. Aquest proper Onze de Setembre, quan milers i milers de ciutadans omplin una Meridiana estelada, els acollirà una via que ja fa molts anys que va dir adéu a la sordidesa.


La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

 

Restes del franquisme a La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa


 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

La Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

Escultura Meridià, a la Meridiana. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació