07
de juliol
del
2015
Actualitzat
el
09
de juliol
del
2016
a les
9:22h
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) és “una bèstia poètica”, tal com sona, i tal com aquest mateix dilluns s’encarregava de proclamar D. Sam Abrams en la presentació de l’homenatge a les poetes Emily Dickinson i Gertrude Stein a l'espai Jiwar de Gràcia. Res més lluny de la realitat: Pons Alorda és una “bèstia” o, si ho preferiu, un “animal poètic” –com deixà escrit Emili Sànchez-Rubio al meravellós epíleg de Cilici–, prolífic i expansiu, desvergonyit i emotiu, autor d’una bona pila de llibres de poesia, novel·les, contes o dietaris, recitador procaç, promotor de poetes i llibres, i sacsejador de saraus èpics.
Si això no fos prou, també cal afegir-hi que és un traductor d’èxit incontestable. La seva traducció al català de Fulles d’herba (Edicions de 1984), l’obra mestra de Walt Whitman, ja l'ha convertit en un agent imprescindible de les lletres del país, a banda d’haver-li permès guanyar el Premi Cavall Verd i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Mèrits que fan possible el reconeixement, i que ara culminen amb la publicació de Tots els sepulcres (LaBreu Edicions), una devastadora trilogia que reuneix tres títols (Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions) que ja van ser concebuts, al seu moment, com tres capítols d’una obra que s’anava fent amb el temps i amb el desig.
Poemes com pedres, espai sagrat de revelacions
Tots els sepulcres, nítidament influenciat per les lectures que Pons Alorda ha fet de la generació dels 70, és un potent exercici de poetització extrema, construït a través d’un lèxic que es reitera i dota de continuïtat tot allò que el poeta dissecciona, com si fos un taxidermista, com si observés una realitat mòrbida, plena de podridura. (“No vares llençar la nina a l’aigua / per matar-la, sinó per veure com / surava.”). Però que, en realitat, s’observa a si mateix, com a propi objecte de la realitat (“Jo he vist l’infinit davant mi, / i tenia el meu rostre” o “No sóc res més que / una bossa de plàstic on ficar-hi una ànima.”).
Poemes que són pedres, una rere l’altra, de diferents grandàries i tacte, amb diferent poder de col·lisió. Pedres posades al full de paper com si fossin la reproducció exacta de l’Stonehenge, fent reverberar l’excés de la mort (“Totes les paraules / Contenen la mort / En el seu interior.”), la no-creació, amb el plaer i les abelles, amb els espasmes i el sacrifici, amb els coits sense vida, amb el "fang lent" intravenós. Poemes com menhirs concèntrics, com el ritus sagrat que necessita la comprensió de la mesura humana (“Tot, excepte la llum, és fals.”). Perquè la poesia, i “Tots els sepulcres”, s’entesta en mostrar el camí de la revelació, de la puresa de l’existència (“Sols morint ens salvem de la vida”.).
La bellesa de l'horror
El recorregut que permet fer la trilogia que ha editat LaBreu Edicions és tant o més revelador que el traçat que ha fet Jaume C. Pons Alorda per escriure cadascun dels llibres que la conformen. Els estris de la llum és un esclat lluminós, fresc i màgic; Cilici és una consagració a les veus deutores, implacable; Carn vol dir desaparicions mostra que el fruit tendre del primer llibre ara ja és un cor endurit, germinal. Tot l’horror possible per escriure la bellesa que en brolla, amb l’acompanyament de pròlegs i epílegs necessaris i enlluernadors.
Potser sí, efectivament, aquest llibre enorme que és “Tots els sepulcres” mostra una “bèstia”, un “animal poètic”, un incontinent eufòric que ha abandonat aquell excés per passar a ser la mà que agafa el Graal, i que sap controlar tota aquesta explosió que és la seva poesia. Un Jaume C. Pons Alorda que, pedra a pedra, entre allò sagrat i allò palpable, esdevé una figura imprescindible del firmament literari català.
Jaume C. Pons Alorda, traductor de 'Fulles d'herba' de Walt Whitman al català Foto: Esteve Plantada