Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


La dialèctica del futbol

"Fer política en una societat complexa, especialment a nivell municipal, és assumir el pacte com una virtut, i no com a una arma llancívola en campanya que ens acaba explotant a la cara"

per Pilar Carracelas, Barcelona, 31 de maig de 2015 a les 16:42 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de maig de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

L'ombra de l'alcalde en campanya. Foto:Adrià Costa/Nació Digital.


Resulta incomprensible la dialèctica futbolística, en què només hi ha dos equips, dels quals un guanyarà i un altre vencerà, sense més opcions, que es fa servir a les campanyes electorals, especialment a les municipals. Es tracta d’una dialèctica que l’activisme polític que ara conquereix l’arena política explota com ningú, acostumat a fer diana amb totes les forces polítiques des del confort de la manca de responsabilitat política. Els mercats i les persones. Els corruptes i la gent honrada. La vella política i la nova política. Però també ho fan els partits que anomenem tradicionals: el caos i la seguretat, l’independentisme i l’unionisme. Resulta incomprensible aquest discurs tan polaritzat i tan excloent quan tots els partits saben que és molt difícil assolir majories i que hauran de pactar amb els partits als quals han posat com un drap brut.


Ada Colau sap perfectament que no pot governar en minoria tan alegrement com ha expressat aquests dies. Xavier Trias les va veure de tots colors cada any per aprovar els pressupostos amb tres diputats més dels que té Barcelona en Comú, havent de ballar amb qui li fes una mica de cas. Si no forma un govern estable, la resta de partits poden bloquejar l’acció de govern, i fins i tot plantejar una moció de censura, perquè els seus regidors constitueixen poc més d’un quart del consistori.

La seva situació no és gens falaguera. Per què, doncs, aital supèrbia en campanya, començant per un lema com el de Guanyem Barcelona, si era tan difícil guanyar, en termes futbolístics, sense haver de pactar, puntualment o a llarg termini, amb aquells a qui tan durament ha criticat? Barcelona en Comú ha guanyat les eleccions, però ho ha fet per la mínima, amb només un regidor més que la segona força, Convergència i Unió. Els seus regidors constitueixen poc més d’un quart de l’hemicicle, un 15% del cos electoral.

Divendres passat, sense anar més lluny, la Janet Sanz, regidora d’ICV l’anterior mandat i candidata de Barcelona en Comú, criticava ferotgement el candidat socialista, Jaume Collboni, per haver pactat amb Xavier Trias. Va sobtar la pronúncia del seu nom, carregada de menyspreu. Aquesta setmana han tingut converses que potser acaben en un govern compartit. Tot plegat recorda a les 24 hores que va trigar Manuela de Madre a estrènyer la mà de Jordi Pujol després de ser escollida alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i després d’haver negat per activa i per passiva en campanya que ho faria. Qui encisarà els decebuts del vot que apel·lava als decebuts?

Fer política en una societat complexa, especialment a nivell municipal, és assumir el pacte com una virtut, i no com a una arma llancívola en campanya que ens acaba explotant a la cara. Ho fan els irlandesos, on des de 1977 no hi ha hagut un govern majoritari, els danesos, on tots els governs des de 1982 han estat coalicions, o a Bèlgica, on s’han hagut d’entendre fins a sis partits per a formar govern. I si bé és cert que aquest tipus de governs són molt criticats per ineficaços, a la llarga, funcionen com els majoritaris i representen una franja més àmplia d’interessos. Suïssa, per exemple, és un cas paradigmàtic de govern col·legiat, considerat un dels més estables del món, que és una coalició dels quatre principals partits polítics des de 1959.


Un dels principals avantatges de les democràcies de consens és que permet incloure moltes més sensibilitats al procés polític que les democràcies majoritàries, especialment a les societats dividides, permetent als grups minoritaris influir en la tasca de govern.
 

Seguidors de Barcelona en Comú, en un acte de campanya. Foto: Adrià Costa

 

El sistema electoral espanyol és formalment de representació proporcional, és a dir, un sistema en el qual el suport dels votants als diferents partits queda reflectit proporcionalment als escons que obté cada partit (amb una fórmula o altra per distribuir vots en escons). Ara bé, a la pràctica té un biaix majoritari que s’acosta al dels països on només el partit més votat obté l’escó que es disputa per districte electoral, és a dir, sobrerepresenta el partit més votat, com a efecte de la mida reduïda d’algunes circumscripcions combinada amb la fórmula electoral d’Hondt i la barrera electoral del 5% i l’efecte psicològic del vot (vot útil).

Aquest sistema afavoreix la formació de majories qualificades que garanteixin la governabilitat, amb la contrapartida que aquesta majoria al govern pot excloure de la presa de decisions fins a un 49,9% dels votants, i un percentatge més elevat de l’electorat, com passa actualment al govern de Madrid, que té majoria absoluta representant menys d’un 40% de l’electorat i al voltant d’un 45% dels vots dels que es van mobilitzar a votar.

Tanmateix, a les eleccions municipals, el fet que cada terme municipal constitueixi una circumscripció electoral fa que la proporcionalitat dels resultats sigui major, i per tant, més partits obtinguin representació. Això fa que sigui més difícil obtenir majories i es faci necessari formar coalicions de govern en major mesura que els comicis al Parlament o al Congrés dels Diputats.

Segurament Barcelona en Comú té molt poca afinitat ideològica amb CiU, PP o Ciutadans, però negar la possibilitat d’entesa d’entrada amb qualsevol força política té poc de realista i sobretot no té res de nova forma de fer política. Les noves formes de fer política haurien de demostrar, precisament, que la política no és futbol, ni només percentatges. No és intransigència i consignes partidistes, sinó esperit constructiu i treballar en equip (especialment quan es representa només un 15% del cos electoral) per gestionar una ciutat de la manera més transversal possible. És treballar de forma participativa com ho farien els ciutadans, als quals haurien d’implicar al més aviat possible en les decisions de la ciutat, en eixos temàtics i construir.

I per això és necessari un exercici d'humilitat a les campanyes. Reconèixer els encerts de l'adversari i assenyalar els defectes del govern anterior, admetent que els altres podien estar condicionats com segurament ho estaràs tu, i que si arriba aquest moment, els teus motius no són més legítims que els d'un altre. Si no ho fas, l'elector no entendrà que pactis amb ell, encara que sigui per complir el programa.

Aquest mandat veurem si, a banda de combatre la pobresa energètica i els desnonaments, amb la qual cosa, per la seva naturalesa d’emergència, no serà difícil arribar a acords amb diverses formacions polítiques, Barcelona en Comú és capaç d’entendre la política com un joc de suma positiva, treballar amb altres partits per assolir objectius i generar un precedent.

Havent estat un dels partits que més destructiu ha estat en la seva crítica (incloent insults i menyspreus de tota mena), però, hauran d’esforçar-se a demostrar que poden liderar una política municipal d’esperit constructiu, i no en el pactisme tradicional i l’intercanvi de cromos que caracteritza la política de la ciutat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació