Terratrèmol al Nepal: «El terra es movia cada cop més, res feia soroll»

L’Albert i la Maribel, d'Osona, expliquen la seva terrible experiència a l’Àsia

per Redacció Osona.com , 13 de maig de 2015 a les 18:50 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de maig de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Els dos excursionistes, al Monkey Temple, en runes. Foto: Albert i Maribel


Un terratrèmol de magnitud 7,4 graus a l'escala de Richter es va registrar aquest dimarts, 12 de maig, al nord-est del Nepal, a prop de la frontera amb la Xina, amb un hipocentre de 18,5 quilòmetres de profunditat. El govern nepalès va confirmar la mort d’una quarantena de persones i més d'un miler de ferits. El sisme també va provocar 17 morts a l'Índia. El 25 d'abril, un altre sisme de 7,8 graus de magnitud ja va fer tremolar el Nepal, deixant el balanç de més de 8.000 morts i 17.800 ferits.  


L’Albert i la Maribel, d'Osona, són dos joves que han viscut sobre el terreny la terrible experiència. Els dos terratrèmols els han enganxat en ple viatge per l’Àsia. Ens ho expliquen en una crònica que han signat ells mateixos.

Crònica d'un malson


Som l'Albert i la Maribel de Manlleu i Vic, respectivament. Al juliol, cansats de la rutina, vam decidir deixar-ho tot i fer realitat el nostre somni, viatjar per Àsia, una experiència que hem anat relatant al nostre bloc. No va ser fàcil però vam aconseguir donar el pas.

Nepal era un dels nostres principals destins. De fet, ja vam intentar venir-hi l'octubre passat (quan hi va haver el problema amb el temporal a la muntanya), però els vols ens sortien massa cars i vam deixar-ho per la següent temporada.


El 17 d'abril aterràvem a Katmandú molt il·lusionats. Vam passar tres dies a la ciutat per preparar el trekking (senderisme) dels Annapurnas i vam deixar la visita turística per la tornada, la idea era posar-nos en marxa el més aviat possible per evitar el monsó.

 

Cases en runes al Nepal, a causa del terratrèmol. Foto: Albert Alemany

El quart dia de trekking ens trobàvem dinant a Dhukur Phokari, un poblat petit entre muntanyes, mirant el menú. De sobte, vam sentir un soroll molt fort, semblava una allau i vam sortir corrents al mig del carrer, com tots els veïns de la localitat. La gent cridava, plorava, resava, feia petons al terra. Nosaltres miràvem els pics de les muntanyes, esperant que en qualsevol moment baixés la neu, però no va ser així. Es va fer etern, molts rocs van rodolar per les muntanyes i es va crear un núvol de pols, però ningú va prendre mal. Els habitants de la població estaven desesperats. Parlant amb altres senderistes vam arribar a la conclusió que havia estat un terratrèmol, no podia ser res més. Mentre dinàvem, es va notar una altra rèplica bastant forta i tothom va tornar a sortir al carrer. Aquest cop, però, va ser més suau.

No sabíem la magnitud de la sotragada i tots ens ho vam agafar com una anècdota per explicar. Mentre ens dirigíem a Upper Pisang, a 3.310 metres d’alçada, un poble penjat de la muntanya on ens quedaríem a dormir, vam parar un jeep dels que porten subministraments als pobles de muntanya i vam demanar informació dels fets. Els nois ens van explicar que el terratrèmol havia estat de 7.9 graus i que a Katmandú havia mort molta gent. Aquí va ser quan ens vam adonar de l’horror. Entre suposicions i pena, ens preguntàvem si el sinistre estaria apareixent als mitjans de comunicació de Catalunya, i si les nostres famílies estarien preocupades. Però continuàvem sent inconscients del que passava per falta de comunicació.

El senyor de l'allotjament on vam dormir intentava trucar com un boig a Katmandú, la seva família era allà i estava sol portant el negoci. Ens feia moltíssima pena perquè, tot i la tragèdia, en cap moment va abandonar el seu somriure, tot i que es veia molt nerviós. Vam deixar-li els nostres mòbils, amb número nepalí que vam comprar per alguna urgència, però res, no funcionava ni la línia ni Internet. Aquella nit vam patir un parell de petites rèpliques més.

El dia següent volíem dormir a Braka. Vam parar a dinar a Ngawal, a dins del menjador es va notar el segon terratrèmol gran amb diferent epicentre. Altra vegada tothom corrent, tots vam saltar al camp com bojos. Aquesta vegada ja sabíem què teníem que fer. Per sort, un altre ensurt i poc més (per a nosaltres), tot i que aquest cop ja ens vam espantar força, pensant que hauria pogut ser una rèplica més forta.

No vam poder dormir a Braka perquè no tenien electricitat i nosaltres necessitàvem comunicar-nos amb la nostra família, així que vam decidir arribar-nos a Manang, a 30 minuts. Allà se suposava que tot estava bé.

Durant tot el dia ja vam començar a presenciar les tendes als camps. Després vam saber que els locals dormien a fora per por, fins i tot els amos de la nostra guesthouse ens abandonaven a les nits al negar-nos a la seva petició de que anéssim a dormir a la tenda. Aquella mateixa nit, fins i tot, alguns trekkers van dormir al carrer perquè, segons deien a la CNN, hi haurien fortes rèpliques. Nosaltres no en vam fer cas, a més ja estàvem tranquils perquè gràcies a les nostres companyes de ruta havíem pogut enviar un missatge a les nostres famílies, que ens van dir que ens dirigíssim urgentment a un lloc de salvament. Llavors vam ser conscients del caos que havíem generat entre els nostres. El dia següent vam aconseguir uns deu minuts de wifi i vam rebre un munt de missatges. Vam “al·lucinar”.

Les 72 hores de risc les vam passar a Manang mateix, a més era el lloc d'aclimatació. Vam haver d’anul·lar algunes excursions per por a despreniments i allaus. La televisió va començar a funcionar el segon dia d'estar en aquesta població. Ens esgarrifàvem al veure les imatges, a més, els trekkers es van començar a posar nerviosos i molts ja demanaven helicòpters i ajuda urgent al seu país. Nosaltres crèiem que qui necessitava l'ajuda eren els pobres nepalís que havien patit les greus conseqüències del terratrèmol, no nosaltres que no ens faltava de res.

 

L'Albert i la Maribel, al cim del Thorong-La. Foto: Albert i Maribel

Al cap de tres dies, la gent ja va començar a arriscar-se a pujar el Thorong-La, d'altres tornaven enrere però el cas es que era quasi millor tirar endavant perquè la part per on havíem començat el trekking era la més danyada i ningú ens assegurava que hi hagués carreteres en condicions, ni transport públic, ni tan sols que es poguessin cobrir les necessitats bàsiques.

Vam seguir doncs amb el camí preestablert fins a finalitzar-lo, trobant algunes fissures i cases enderrocades pel terratrèmol i pedres pel camí, però quelcom molt puntual. Després d'arribar a Phokara, vam decidir fer el cor fort i anar a la ciutat a buscar el nostre equipatge de viatge, que l'havíem deixat a l'hotel. El gerent de l’establiement ens va dir que tot estava bé i que podíem anar-hi sense problemes.

Quan vam entrar a Katmandú amb el bus ja ens vam esgarrifar: edificis partits, altres enderrocats... Sincerament, no tan com havíem sentit i pensàvem. Vam agafar el taxi que ens portava a Thamel i el conductor ens explicava el dia del terratrèmol com si hagués estat una aventura i ens assenyalava tos els edificis danyats que ens trobàvem. Els locals curiosos es posaven davant dels edificis on treien runes i aprofitaven per fer-s'hi alguna foto.

Quan vam arribar a Thamel ens vam quedar parats, tot funcionava amb normalitat. L'única diferència és que estava desert, cap turista per enlloc a part de gent amb samarretes d'organitzacions d'ajuda i locals. Vam decidir quedar-nos un parell de dies per netejar la roba i enviar el paquet amb la roba de trekking cap a casa. Vam aprofitar per veure el poc que podíem de la ciutat i posar-nos en contacte amb alguna ONG que ajudés directament des de Katmandú per estar segurs d'on anaven a parar els nostres diners. Realment, sí que ens vam adonar que hi havia parts molt destrossades, sobretot barris pobres i antics. Al nostre hotel hi ha tendes de campanya, carpes i paquets ajuda que els cooperants, que dormen aquí mateix, reparteixen cada matí als pobles de muntanya.

 

Cases en runes al Nepal, a causa del terratrèmol. Foto: Albert i Maribel

Un altre ensurt

Ahir al migdia caminàvem pel barri de Thamel, ens dirigíem al restaurant del costat de l'hotel a dinar, just entrar al carrer estret, vam sentir un fort soroll. De cop es van començar a moure tos els cartells i a “xispejar” els cables elèctrics. Vam córrer cap a un petit pàrquing obert de vehicles, no ens donava temps arribar enlloc més. Estàvem rodejats d'edificis molt alts, la gent corria per el carrer, cridava... vam començar a notar com el terra cada vegada es movia més, ja res feia soroll, però semblava que ens anéssim a desmaiar, no aguantàvem les cames. Ens vam explicar mútuament que teníem la mateixa sensació i ens vam adonar que era el terra que es movia exageradament. Es va fer etern.

Just quan va parar ens vam arrencar a córrer en l'intent de sortir del barri i trobar un lloc obert i ample. Tothom va pensar el mateix: els venedors tancaven corrents les botigues, els cotxes pitaven sense frenar, igual que les motos, la gent corria, algun turista, fins i tot descalç. Costava molt d'avançar fins que al final vam arribar a la seu del SAARC, on hi havia molta gent. El seu jardí era més o menys segur. Aquí, ens hi vam quedar una hora i mitja rebent informació d'unes noies d'una ONG que pel mòbil van rebre que havia estat un terratrèmol de 7,4 graus, amb un epicentre a 50 quilòmetres de Katmandú.

Quan es va calmar, vam sortir a buscar un lloc on dinar, però va ser impossible, tot estava tancat i no semblava que anessin a obrir. La gent ja corria amb mantes i tendes pel carrer i s’havien instal·lat diversos campaments. Les excavadores i les ambulàncies passaven cada dos per tres, així com els helicòpters i avions.

Aquesta nit ha estat dura, hem dormit a un sisè pis... quin remei! Les rèpliques de les 2 i les 3 de la matinada ens han despertat, fent-nos sortir a corre-cuita a la terrassa de l’àtic on dormim, per por que caigués l'edifici.

Segons diuen, avui és l'últim dia de perill. Esperem que així sigui, per aquesta pobre gent que ja ha patit prou i encara els queda per patir. Nosaltres intentarem marxar demà a alguna part més segura, ja que aquí poc podem fer.

La nostra intenció és dirigir-nos a l’Índia, però el fet que aquest últim terratrèmol també hagi tocat al nord del país ens fa replantejar-nos si anar-hi o no. Ho haurem de decidir quan sigui el moment, tot i que ja tenim el visat.

Aquest dies ens han fet sentir molt a prop de la nostra gent i en certa manera hem pensat en tornar, però sabem que hem d'aprofitar el moment i seguir amb el nostre viatge i tornar quan sigui l'hora.

Albert i Maribel

Una imatge del Nepal. Foto: Europa Press

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació