Teresa Juvé: «Pallach seria federalista»

L'escriptora defensa la vigència del pensament polític del seu marit, un dels fundadors del PSC-Reagrupament | Publica 'La trampa' una novel·la d'aventures detectivesques ambientada al segle XVI i és a punt d'enllestir 'Tu ets jo', la seva autobiografia

per Jordi Palmer, 15 de març de 2015 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Teresa Juvé mostra el seu quadern de poesies, de l'any 1938. Al pit hi du la Creu de Sant Jordi Foto: Jordi Palmer / Nació Digital
 

L'escriptora Teresa Juvé (Madrid, 1921) té moltes històries per explicar. En la ficció i en la vida real. Com a novel·lista continua en actiu i als seus 94 anys acaba de publicar 'La trampa' (Meteora, 2014) una nova aventura detectivesca del seu personatge favorit, el portantveus Plagumà, funcionari de l'administració del rei Felip II.


En la vida real és a punt de publicar 'Tu ets jo', la seva autobiografia, on repassa una trajectòria vital que la va portar del seu Madrid natal a la Catalunya del seu pare durant la Guerra Civil, per exiliar-se posteriorment a Tolosa de Llenguadoc, on va viure la Segona Guerra Mundial i va actuar d'enllaç de la Resistència.

Al mateix temps que va entrar en contacte amb la llengua i literatura occitana, que van acabar conformant la seva especialització. El 1948 es va casar amb el polític Josep Pallach, just en el moment que aquest i molts altres exmilitants del POUM s'afiliaven al Moviment Socialista de Catalunya, embrió del posterior PSC-Reagrupament i una de les famílies que van confluir el 1978 -un any després de la mort de Pallach- en l'actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).


Implicada en política des de ben jove en línia amb l'activitat del seu marit, continua defensant el llegat de Pallach, interpretant que a hores d'ara “seria federalista”, malgrat que el propi Pallach va defensar el dret d'autodeterminació. Això sí, considera que el PSC “ha arribat tard” a defensar les mateixes idees que el seu marit. En tot cas, Juvé és memòria viva d'aquest país, com ho son dos objectes que porta fins a la redacció de Nació Digital. D'una banda, el seu quadern de poesies, escrit l'any 1938 per poder-se'l endur camí de l'exili. De l'altra, la Creu de Sant Jordi rebuda el 2010 i que lluu orgullosa en memòria del seu marit.

-Veig que porta posada la Creu de Sant Jordi.


-Amb molt d'orgull. De vegades penso que no se si m'ho mereixia, penso que potser per ser vídua del meu home, no se si és per això més que per mi mateixa. O potser pensaven en mi, però per mi és un homenatge al meu home.

-Vostè porta ben bé vuitanta anys escrivint.

-Sí, vaig començar a fer-ho en castellà i després en català. Sóc madrilenya i fins els catorze anys vam viure a Madrid. Però el meu pare era català, el meu cognom és català, i ell em va ensenyar el català fent-me llegir els poetes catalans. Per a mi el català no era una llengua viva perquè no me'n servia, però sí era una llengua de cultura. Jo escrivia en castellà, però després vaig pensar, faràs honor a la llengua del teu home i del teu pare i em vaig posar a escriure en català. Em diuen que el meu català és una mica clàssic, no el que es parla cada dia, i es normal perquè és una llengua de cultura, no és pas la meva llengua viva, que és el castellà.

-I com és que es va especialitzar en l'occità?

-Vaig fer la tesi sobre un poeta occità del segle XVI, Pèire Godolin. Al segle XVI hi ha una renaixença occitana, i jo la vaig estudiar perquè vivia a Tolosa, i allà hi havia la plaça Wilson, i durant l'ocupació alemanya els catalans ens hi trobàvem, al costat de l'estàtua de Godolin, on hi ha escrit: 'Noirigat de Tolosa, me plai de mantenir son lengatge bèl'. Penso que allò atreia la presencia dels catalans, perquè el català estava prohibit a Catalunya, només es podia parlar a casa. El meu pare em va trobar tota la poesia de Godolin en una llibreria de vell, en una edició del segle XIX, i em va agradar molt i a partir d'aquí m'hi vaig dedicar.

-I com va arribar a fer-se novel·lista?

-Sempre m'ha agradat escriure. Vaig començar a llegir de seguida i també a escriure, perquè el meu pare me'l va ensenyar amb els poetes catalans i aleshores jo em vaig posar a escriure. Porto el quadern, de quan vam sortir per marxar l'any 38, la final de la guerra. Jo havia escrit poesies en castellà, i les vaig copiar aquí per endur-me-les.

-Aquest quadern és de l'any 38?

-Sí, però les poesies són de quan tenia 13 o 14 anys. Vam sortir amb el mínim i vaig posar aquest quadern a la maleta de la meva mare.

-És a punt de publicar 'Tu ets jo', la seva autobiografia, Me'n poc fer cinc cèntims?

-Sí, el subtítol és 'Flaixos per al meu blog', que de blog poc en tinc, però vaig tenir la idea d'agafar moments de la vida actual que em porten enrere, a un altre moment de la meva vida. 

 
-Posi'm un exemple.

-El primer flaix, per exemple. Estic amb la meva besnéta cuidant unes flors, unes liles. I ella em pregunta que faig i jo li explico, en francès perquè ella parla francès, que aquestes flors de seguida es fan malbé, però que mantenen l'olor, i això em fa recordar el moment en que el meu pare, durant la dictadura de Primo de Rivera, escrivia amb uns amics una publicació, 'España en camiseta', que s'imprimia a França i un amic maquinista els portava els fulls impresos i després els feien córrer. Al meu pare n'hi van trobar i el van detenir, van venir a casa a buscar els escrits quan ell estava detingut, i me'n recordo perfectament, la meva mare agafada de la meva mà a la biblioteca del meu pare i els dos policies buscant el manuscrit. Primer miraven els llibres un a un, però després els treien a grups i no van trobar res. I quan va tornar el meu pare, va començar a mirar els llibres, que estava en un que havien tret quatre d'un sol cop. Això és un flaix. I també explico records, com una història que em va explicar el meu germà que va passar al camp d'Argelers: Un home que parlava tot el dia de marxar a Amèrica, fins que un dia va agafar la maleta i se'n va anar mar endins dient que marxava a Amèrica. Va morir ofegat.

-Segueix l'actualitat política?

-Esclar que sí.

-Com veu doncs el procés sobiranista?

-La idea del meu home, el federalisme és la nostra solució, com als Estats Units, on cada estat té les seves lleis, on per exemple n'hi ha que tenen pena de mort i d'altres no, perquè cada estat tria les seves lleis. Un estat federal d'aquest estil ens aniria bé al nostre país.

-Dins d'Espanya?

-Sí, dins d'Espanya. Per què ens hem d'alliberar si un estat federal ens donaria totes les llibertats?

-Creu que el seu marit pensaria igual?

-Esclar que sí. Era la seva manera de pensar, volia un federalisme que no és com les autonomies d'ara, sinó com als Estats Units. A Europa els estats federals són els que funcionem més bé, com Alemanya.

-El federalisme és el plantejament actual del Partit dels Socialistes de Catalunya.

-Sí, però hi han arribat molt tard.

-En tot cas el seu marit va tenir a veure en la seva formació.

-Sí, però en aquells moments era molt minoritari.

-D'acord. Parli'm de 'La trama' la nova aventura del portantveus Plagumà.

-Aquest cop el portantveus Plagumà té un problema amb la inquisició. És un home que té les idees molt clares, una mica més avançat que els de la seva època. És un home intel·ligent, que d'un costat és català i molt català i de l'altre costat ha d'obeir el rei pel seu càrrec. Ha de recórrer amb la seva cort de justícia totes les vegueries i no pot estar més de tres mesos en una vegueria. Ha d'estar sempre en moviment i això m'anava molt bé per fer una sèrie policíaca.

 
-Barreja novel·la detectivesca amb novel·la històrica?

-M'agrada fer-ho així, perquè era professora d'universitat de literatura occitana dels segles XVI i XVII i estic assabentada del que passava en aquell temps. 

-Utilitza ordinador per escriure?

-No, ho faig a mà i després ho passo a l'ordinador, ho tinc com un útil molt agradable, és molt més ràpid que una màquina d'escriure, pots esborrar, pots fer moltes coses. M'interessa l'ordinador per poder escriure i internet per buscar dades històriques, i m'ajuda a corregir. El meu home sempre em deia que sempre estava corregint, i jo li deia que mai s'acaba bé al primer moment.

-A 'La trampa' retrata la Catalunya del regnat de Felip II.

-Sí, és el moment que s'ha d'efectuar un gran canvi. 

-Quin canvi?

-És el moment en que Espanya esdevé Espanya i no pas els reialmes d'Aragó, Navarra i Castella. És el moment en que Felip II transforma aquests territoris en Espanya i com viu el portantveus el final de les llibertats dels regnes, just en la frontera entre l'edat mitjana i l'edat moderna. Ell s'ha d'adaptar a les normes noves però viu en les antigues, ell és del regne d'Aragó, no d'Espanya.

-Hi veu cap paral·lelisme d'aquell moment de canvi amb la situació actual?

-Segurament sí, perquè era un moment problemàtic i ara estem vivint un altre moment problemàtic.

-Hi pensava quan escrivia el llibre?

-No ben bé, però en l'esperit de la sèrie hi ha sempre aquest moment en que d'un sistema es passa a un altre.
 

L'escriptora Teresa Juvé, autora de 'La trampa' Foto: Jordi Palmer / Nació Digital

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
Política
Participació