Entrevista

Gavaldà: «Els patrons d'Ítaca tenen un currículum lleugerament dubtós»

Els Pets anuncien una gira antològica per celebrar el trentè aniversari del naixement de la banda | “Té més mèrit vendre 15.000 discos ara que 80.000 l'any 95”, afirma el cantant

per Jordi Palmer , 15 de febrer de 2015 a les 16:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Lluís Gavaldà reconeix un "cert interès" per Deep Purple Foto: Jordi Borràs
 

Lluís Gavaldà (Constantí, Tarragonès, 1963) està d'aniversari. En fa 30... sobre els escenaris. Amb Joan Reig i Falin Cáceres celebra que “contra tot pronòstic”, aquella banda formada el 1985 continua en actiu i amb ganes de “donar batalla”. És per això que s'apropa a la redacció de Nació Digital, per explicar la “bona nova” que la banda prepara una gira per celebrar-ho, la gira 3.0. Just abans de l'entrevista, un llibre crida la seva atenció, 'Deep Purple. La saga', escrit pel col·laborador de Nació Digital Jordi Bianciotto. Reconeix que tot i no ser el seu estil, té “un cert interès” per aquest grup. Tant, que s'emporta el llibre posat.


Abans però, té temps per explicar alguns detalls de la gira, que començarà el 17 d'abril i Mataró i es clourà a Barcelona, encara sense data tancada, i de l'estat actual del grup, content d'haver venut 15.000 còpies de l'últim disc, 'L'àrea petita', un fet que “té més mèrit que vendre'n 80.000 l'any 95”. I com no podia ser d'altra manera en un personatge que sempre ha tingut opinió política, aprofita l'ocasió per reflexionar sobre aquest moment del procés sobiranista. “Els patrons que ens han de portar a Ítaca tenen un currículum lleugerament dubtós”, assegura el cantant, tot recordant que mentre Joan Reig “està convençut que el procés està guanyat”, ell prefereix bascular entre “l'optimisme moderat” i “l'escepticisme”.

 
-Què ens espera en aquesta gira 3.0?


-La idea d'aquesta gira és fer un autoretrat en forma de 25 cançons que ensenyin des d'on vam començar fins on hem arribat. Com a novetat, recuperem la secció de vents, que feia vint anys que no en teníem. Incorporem un guitarrista nou i el que més ens fa trempar a l'hora de fer aquesta gira és que estem reescoltant els discos i buscant l'arranjament original de la cançó, perquè al cap dels anys, les cançons són com una habitació amb sis papers pintats un damunt l'altre i ara estem buscant l'esquelet original. D'aquí ve que recuperem els vents. I volem que sigui una celebració, com una festa sorpresa d'aniversari a la típica persona que ja té una edat. Com ja la tenim, l'edat, ens la fem nosaltres, pensant en què el públic ho suï i ho gaudeixi.

-Tornen Els Pets més de festa major?


-Sí, Els Pets més lúdics i més ballables, però malgrat la idea sigui aquesta, el gruix del repertori seran les cançons dels últims discos, que és on ens trobem més còmodes.

-Amb aquest exercici de treure el paper pintat, s'ha reconciliat amb les primeres cançons del grup?

-Amb algunes sí i amb d'altres, gens. S'ha de ser honest, i al principi no hi havia una línia clara ni coherència musical, i a mida que anàvem fent discos vam anar veient més clarament el camí que buscàvem. Al principi hi havia moltes ganes de festa, desvergonyiment i dir les coses pel broc gros, però musicalment li faltava cos. Ara he redescobert cançons, com 'Està plovent', que té un encant naïf molt maco, o 'Constantí, molta merda i poc vi', que té una trempera i un bon treball de guitarra. Però n'hi ha d'altres que no.

-En tot cas, segur que els fans demanen, sobretot, cançons antigues.

-És possible que fem curt de cançons antigues, perquè els fans ens les demanen. Però farem una tria, n'hi haurà dels primers discos però sobretot dels més recents. La idea és que sigui un concert de cançons conegudes i reconegudes i que avui en dia encara podem defensar, perquè si no ens hi sentim còmodes, millor no fer-les. No es tracta de fer comèdia a l'escenari perquè la sensació de ridícul es potencia amb l'edat. De la mateixa manera que fa 15 anys sortia a l'escenari i tant se me'n fotia, ara tinc com un fre, un excés d'autocontrol.

-Quan vau començar, pensar que duraríeu trenta anys era una bogeria.

-Quan vam començar tot era una bogeria. No hi havia res al grup que fes pensar que la cosa pogués tirar endavant, des del nom del grup i l'idioma que vam triar fins la nostra actitud musical i la manera d'entendre l'espectacle, tot era contrari a les normes d'aquell moment.

-El nom del grup és incanviable, però és un error de joventut?

-Totalment, i no perquè no sigui un nom que queda a la primera i té ganxo i aporta un punt d'autoironia molt sana, sinó perquè ha estat un handicap a l'hora que molta gent ens prengués seriosament. El nom no ajuda, i la nostra trajectòria inicial tampoc no va ajudar, el repte era que se'ns prengués seriosament.

-Com ha funcionat l'últim disc, 'L'àrea petita'?

-Molt bé. Estem a les 15.000 còpies, i això és un miracle ara mateix. Si ho compares amb les vendes de 'Bon dia' o 'Sol' no té res a veure, però crec que té més mèrit vendre 15.000 ara que 80.000 l'any 95. I a nivell de crítica també ha tingut molt bona acollida. És un disc que va tenir un part traumàtic però la criatura ha sortit sana i hem pogut presentar-lo en directe amb una gira bastant llarga. Hem notat que el disc el té la gent, cançons com 'Bombolles' o 'Blue tac' ja sembla que siguin de les de tota la vida.

 
-Feu 30 anys sense alts i baixos, sense separar-vos i retornar i sense cap desavinença crítica i coneguda entre vosaltres. Davant aquest fet excepcional, es pot dir que Els Pets són els dinosaures del pop català?

-És la veritat. No hi penses i, de cop, hi ha un any que t'ho diuen. Vas fent discos i de cop amb 'Com anar al cel i tornar', ja ens van dir veterans. El primer dia que t'ho diuen et quedes parat, com el dia que un nen et parla de vostè, primer et sobta però després ho assumeixes amb orgull. Som veterans amb ganes de donar batalla perquè encara tenim coses a dir. Però sí que som dinosaures, tant que el primer disc que vam treure només va sortir en vinil, el format CD no va sortir fins el segon disc. 

-Tant en Joan Reig com vostè estan implicats políticament. Com veu el moment actual del procés independentista. 

-El veig amb optimisme moderat. Mai hagués pensat que haguéssim arribat tan lluny. Tinc 51 anys i sé que la política és un joc d'estratègies i que el què ara sembla blanc passa a ser negre. Em costa de creure que de quatre anys cap aquí els que érem una minoria haguem passat a ser una majoria, perquè el país que tenim i la gent que hi viu és la que és. Però si tot acaba en foc d'encenalls, perquè hi ha possibilitats que sigui així, perquè els patrons que ens porten a Ítaca tenen un currículum lleugerament dubtós, sobretot alguns. I la gent del carrer ens hem fet un fart de fer malabarismes, vies catalanes, sardanes gegants, ves baixes multicolors... Està clar que aquí hi ha hagut un clam popular que ha estirat la voluntat política i ha fet companys de camí que mai haguessis pensat. Reconec al president el seu valor, de vegades fins i tot en contra de l'opinió dels que manen a Catalunya, i que hagi arribat a on arribat. Ara bé, amb els socis de govern que té i els poders fàctics que el tutelen, costa de creure que si no hi ha una empenta clara i determinada de la societat catalana el procés tingui un final tan feliç com voldria que el tingues. Confio molt en la societat catalana, però ara mateix, la gent que està en contra de la independència ha despertat.

-Aquest efecte s'havia de produir tard o d'hora, és normal.

-Sí, i aquesta gent es farà sentir. El resultat de les eleccions plebiscitàries s'haurà de respectar. Si és majoritàriament a favor de la independència hem de tirar endavant, i si no ho és, haurem d'acceptar-ho i treballar per que la gent que està en contra en conegui les virtuts. Fa tants anys que lluito per la independència i que som els mateixos a nivell mediàtic que m'agrada molt que ara s'hagi omplert el ventall. Només per això ja estic content.

 
-Joan Reig està implicat amb ERC. Vostè no s'implica amb cap partit?

-No, vull preservar la meva independència. Tothom sap que sóc simpatitzant d'ERC, però això no significa que tot el que faci Esquerra ho trobi bé. I com tots els partits tenen aquest càncer de l'obediència cega, i la dissidència és suprimida, castigada i extirpada, jo prefereixo ser dissident de tot. Quan veig que ERC tapa les vergonyes a CDC, a mi no m'agrada. I tinc una voluntat clara de defensar la política d'esquerres de debò, i a ERC encara li queda camí per ser un partit d'esquerres de debò, cosa que per exemple la CUP sí que em dóna més confiança. Han fet una feina modèlica i en tinc simpaties molt grans. Vull mantenir-me d'aquesta manera, crec que un artista o intel·lectual que dóna suport a un partit és admirable perquè es mulla, perquè n'hi ha que no es mullen, no per ser independents, sinó per no molestar ningú. En el meu cas no és per això, perquè tothom té prou clar que sóc independentista i d'esquerres i per tant es pot imaginar a quin ventall polític puc donar suport.

-Us discutiu per això amb en Joan Reig?

-Sí, ens discutim i ens posem d'acord. Ens ho passem molt bé parlant de política. En Joan és més radical, maximalista, més de blanc o negre i amb un optimisme admirable cap al procés. Està convençut que està guanyat i jo sóc més escèptic.

-En Falin Cáceres en canvi, es manté al marge.

-Sí. Ell no té una vocació política clara, però està clar que està d'acord amb la visió política i social que tenim Els Pets, perquè si no diria el contrari. Ell és fill d'immigrants, compromès amb el país i a favor de la independència, però no té aquesta projecció pública, és més aviat de portes endins i de feina sorda.
 

Lluís Gavaldà, cantant d'Els Pets Foto: Jordi Borràs

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació