Un paradís legal

Andorra ha fet passos en els darrers anys per desfer-se de l'etiqueta de país trampós i opac que arrossegava des de feia dècades |L'acord amb Espanya per a la transparència bancària l'acosta més a Europa, i hauria de servir a Madrid per lluitar contra el frau fiscal de manera activa

per G.A , Andorra , 12 de gener de 2015 a les 00:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Vista de l'Avinguda Meritxell d'Andorra la Vella, centre financer i comercial del país.
 

Les negociacions per a la signatura d'un conveni d'intercanvi d'informació fiscal de forma automàtica, tal i com demana l'OCDE des del 2009 als països que vulguin treure's l'etiqueta de paradís fiscal, s'han allargat molt més del previst entre Andorra i l'Estat espanyol. Els dos estats neguen que el cas Pujol i d'altres afers de polítics i empresaris espanyols amb diners a la banca andorrana hi hagin tingut res a veure, però sigui com sigui, a partir del 2018 Andorra i Madrid no podran amagar-se gairebé res en matèria bancària que afecti ciutadans espanyols. És a dir, que oficialment, la lluita contra el frau fiscal i la corrupció serà molt fàcil gràcies al compromís d'Andorra de ser totalment transparent amb els comptes bancaris dels seus clients espanyols. Els dos països també han signat un conveni per evitar la doble imposició (CDI), que permetrà que les empreses andorranes no hagin pagar els impostos andorrans i els espanyols per operar a Espanya. 
 
L'intercanvi automàtic d'informació té un alt contingut simbòlic al marge de la lluita contra la corrupció. Per a Andorra significa la confirmació que Espanya ja no considera el país veí com un simple artefacte fiscal opac i allunyat d'Europa. Madrid serà un aliat per a la consolidació andorrana com a país legal a Europa. I per a Espanya, el blanqueig de la imatge d'Andorra a nivell fiscal és un element tranquil·litzador per si en un futur emergeixen “problemes” amb els estalvis a Andorra de polítics o empresaris. A partir d'Ara, Andorra ja no és una paraula tabú. 

Una transició dura 

Però el camí fins a aquesta nova Andorra no ha estat ni curt ni fàcil. El febrer de 2010 el país dels Pirineus sortia de la llista negra de paradisos fiscals, tot i que seguia a la llista grisa perquè si bé havia acceptat els principis de transparència, encara no els aplicava. L’obertura econòmica i la reforma fiscal que acosta Andorra a un estàndard europeu que li permet desempallegar-se de la imatge, ben real fins ara, de país opac i trampós, per a esdevenir un nou estat que accepta les regles del joc internacionals, ha estat el resultat de molts anys de treball i, sobretot, de lluita política entre els qui volien ser un paradís fiscal i els que desitjaven ser un paradís legal amb relacions de veïnatge amb la UE.

 
L'excap de Govern Òscar Ribas explicava al setmanari EL TEMPS com havia intentat des que era al capdavant del país resoldre aquesta qüestió, però el rebuig polític frontal amb què va topar va impedir-li fer passos endavant: “L’any 1982, quan vaig ser cap de govern vaig posar sobre la taula la necessitat d’abordar la qüestió fiscal i em va costar la cadira. El 1993, quan vaig tornar a ser cap de govern ho vaig dir més clarament. Obviar-ho és un error que els nostres polítics han comès i que ara hauran de pagar”, explicava. Aleshores, Ribas continuava pensant que l’obertura al capital estranger i una reforma fiscal eren l’última oportunitat per a rescatar un país amb un model econòmic totalment anacrònic per a un món globalitzat, però tampoc no se'n va sortir. 
 
Va haver de ser l'OCDE, arran de la crisi financera mundial, qui va pressionar Andorra a partir del 2010. Les eleccions anticipades, precipitades per la impossibilitat del Partit Socialdemòcrata, amb Jaume Bartumeu al capdavant, d’aprovar els pressupostos i la llei de l’impost general indirecte, van situar la candidatura liberal Demòcrates per Andorra al govern el juny de 2011. I aleshores sí, amb majoria absoluta, l’executiu encapçalat per Antoni Martí va accelerar una revolució econòmica.
 
Aviat va arribar un acord a Brussel·les perquè Andorra pogués encunyar els seus propis euros i per negociar les reformes necessàries per a situar la fiscalitat en la línia dels països de la UE. Però la societat andorrana no estava acostumada a la disciplina impositiva i a les regles del joc estàndard. Canviar d'un dia per l'altre una mentalitat i una cultura empresarial i econòmica basada en l’estructura de paradís fiscal i la protecció contra les inversions exteriors -que fins ara havien de passar pel control d’un empresari andorrà o d’un testaferro-, a més de l’opacitat bancària, seria tota una revolució. 

 
El 2012 va entrar en vigor l’impost de societats, amb un tipus màxim del 10%, el més baix d’Europa només igualat per Xipre; l’impost sobre la renda d’activitats econòmiques, que grava amb un tipus màxim del 5% els beneficis obtinguts de les activitats econòmiques realitzades per les persones físiques, i l’impost de la renda dels no residents fiscals, amb un tipus estàndard del 10%. I el mateix any es va aprovar la llei d’inversions estrangeres, que permet a empreses foranes o a particulars estrangers establir un negoci al país sense necessitat de la figura del prestanoms i podent controlar el 100% del capital invertit, això sí, amb uns requisits previs com ara el vist-i-plau del Govern andorrà. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació