sitges 2014

Joe Dante, aturat a la dècada prodigiosa

'Burying the ex' protagonitza la cloenda del Festival de Sitges

per Esteve Plantada, Sitges, 12 d'octubre de 2014 a les 12:20 |
«Burying the ex», una comèdia d'amor zombi a la cloenda de Sitges
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d'una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d'aquell lloc de confort.

El mateix Dante explicava, minuts després de la projecció del matí, aquesta fascinació pel cinema que es feia quan ell triomfava amb Gremlins (1986), El xip prodigiós (1987) o No mataràs… al veí (1989). "No era la meva intenció ser nostàlgic, però sí que volia retornar a les meves arrels". El director nord-americà confessa que mai no s’ha sentit còmode amb grans pressupostos i que per això gaudeix fent pel·lícules més petites, "perquè em dóna una llibertat creativa. I aquesta història és un intent de tornar a fer allò que m’agrada". Un intent de ressuscitar l’esperit d'una dècada prodigiosa que fa que Dante, com si fos la zombi del film, no es desempallegui del seu propi manual. L’invent aguanta prou bé els primers minuts, però de seguida cau en l'autoreferència, en uns diàlegs sense espurna i en un argument que es sosté en tòpics desfasats sobre les relacions de parella.

 
Ningú, però, pot negar els mèrits –indiscutibles– que acumula Joe Dante com a director de culte. Afable, amb un mig somriure perpetu a punt d’esclatar, i sense alçar massa la veu, veu "molt de futur" a les pel·lícules de zombis, un gènere que, "per sort, George A. Romero va renovar al seu dia". I tampoc no ha fugit d'estudi sobre la possible tercera part de Gremlins. "Crec que volen fer una reinterpretació de la història amb gent nova", i va confessar que li encantaria ser-ne productor per tal d'oferir "tots els meus consells". "Avui en dia, però, no em contemplen com a protagonista de la història". Potser Gizmo demana una resurrecció amb noves inquietuds. Amb un profund respecte pels seus orígens, però amb els peus arrelats als temps que encara han de venir.
 

Joe Dante i Gizmo, el gran protagonista de 'Gremlins'. Foto: ACN

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació