Temps d'altres realitats

'L'altra frontera', 'Alleluia', 'Réalité' i 'What we do in shadows' mostren diverses manifestacions de la "realitat"

per Esteve Plantada, Sitges, 11 d'octubre de 2014 a les 11:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Ariadn Gil és Hannah a 'L'altra frontera'.


Sense adonar-nos-en, hem passat a viure en una societat de llibertat reduïda: cada vegada més controlats, cada vegada més asfixiats, i cada vegada amb una necessitat més gran de buscar evasions que ens permetin fugir de la nostra vida de cada dia. Hi ha molt tipus de realitats alternatives, i en aquesta edició 2014 de Sitges n’hem pogut veure mostres de totes les tipologies, gustos i dèries. Pel·lícules que han permès que explorem aquesta "vivència de la realitat" a través d’històries, intencions i conclusions ben diferents.


Orwell i la realitat convertida en un espectacle desolador

D’una banda, l’opera prima d'André Cruz Shiraiwa, L'altra frontera, ens ha explicat la història entre una mare i un fill que, per tal de sobreviure i tirar endavant, hauran de veure's immersos "en una gimcana absurda" i "fer frivolitats per guanyar-se una mica l'estima de la gent que els mira", tal com explicava el propi director aquest dimecres a Sitges. Inicialment, el film sembla que agafi el camí que va obrir The Road (John  Hillcoat, 2009, també vista a Sitges), però la fugida que fan Hannah (Ariadna Gil) i el seu fill León (Biel Montoro) de seguida abandona aquesta opció quan entra a Terra de Ningú. El campament de refugiats es convertirà en alguna cosa més que una escapatòria desitjada, i l’espectador haurà de replantejar-se algunes coses de la seva pròpia realitat, inquietantment propera, plena d’egoismes i convertida en una constant exposició que busca el show bussiness. Amb referents com Black Mirror la història queda, però, a mig camí i el guió no permet que la crítica arribi a fer el mal que podria.

 

La realitat boja (o no tant) de Dupieux
 
A l’altra banda trobem Réalité, un deliri signat per Quentin Dupieux que investiga les múltiples possibilitats de la narrativitat a través d’un joc constant amb la dimensió de la realitat. Què és cert i què no? Què és somni i què en delimita la seva frontera amb la vida? Boja i marciana, en el fons conté més dosis d’arrelament a la vida "real" que la majoria de les pel·lícules que arriben a la cartellera cada cap de setmana. Sorgida d’un veritable –i constant– replantejament d’allò viscut, Dupieux construeix un somni lúcid a partir d’uns personatges carismàtics (un taxidermista, una nena que troba una cinta de VHS a les vísceres d’un porc senglar, un noi que treballa disfressat i té èczemes, professors transvestits, un director a la recerca del millor crit o un productor obsessiu). Un autor que acaba resolent l’equació en favor de la imaginació i que planteja el desconcert a través de la reflexió sobre el cinema dins del cinema mateix.

 
L’amor fou i la temible realitat paral·lela de la ment
 
Una de les pel·lícules més aclamades d’aquesta 47ena edició del festival de Sitges ha estat el darrer treball del director belga Fabrice du Welz, que projectava dijous Alleluia, un inquietant i poderós retrat d’una parella que viu la bogeria de l’amor, arribant al límit d'un estremidor amor fou. Gloria (Lola Dueñas) s’enamora de Michel (Laurent Lucas), que viu de robar les dones a qui sedueix. A partir d’aquí, la història posa en evidència les misèries de la possessió i de la violència més irracional. Crònica sobre els racons més foscos de l’amor i la parella, la pel·lícula ha entusiasmat el públic de Sitges, inquiet i àvid de bones històries, que en va valorar l'atreviment de no fer concessions a la bona moral, a banda de reconèixer de manera efusiva el talent de Welz. Una història real adaptada amb anterioritat a Honeymoon killers (1970) i Lonely hearts (2006), però revisitada ara a partir d’un costumisme claustrofòbic i generosament tens.
 
La realitat diària que també viuen els vampirs
 
L’última d’aquestes quatre realitats és la que mostra What we do in shadows (Jemaine Clement, Taika Waititi), un fals documental que s'aprofita d'un guió imaginatiu i fresc per oferir grans moments de bon humor en la crònica de la vida de quatre vampirs que comparteixen pis en un petit poble de Nova Zelanda. Capitanejats pel talent de Flight of the Conchords, la pel·lícula mostra un altre tipus de realitat gens real, però que fascina i enganxa, i que permet conèixer les “misèries” d’una colla de vampirs peculiars que també s’enamoren, discuteixen (especialment amb homes llop), tenen gana, surten de festa i deixen una pila de plats bruts a la pica. Sense inventar res, però oferint un esclat d’alegria per un festival que ha bussejat com mai en les diverses possibilitats d’aquestes “altres realitats”.
 

Viago, un dels vampirs de 'What we do in shadows'.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació