Llarga vida eterna als vampirs més «cool»

Sitges enlluerna amb un film amb vampirs iranians, rodat en blanc i negre i d'exquisida elegància

per Esteve Plantada, Sitges, 10 d'octubre de 2014 a les 08:45 |
Sheial Vand, una vampir amb bon gust per la música.
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 d'octubre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si teniu ganes de rebentar tòpics un rere l’altre i, a més, de gaudir en l’intent, A girl walks alone at home és la pel·lícula que saciarà totes les vostres il·lusions. Imagineu carrers desèrtics en blanc i negre en una ciutat que porta per nom Bad City. Imagineu que és plena de personatges que viuen als marges de la societat. Imagineu una història d’amor impossible amb música de sintetitzadors i guitarres rítmiques. Imagineu una justiciera tapada de negre fins als peus. Imagineu que és una vampira i que surt només de nit. Imagineu que aquesta personificació demoníaca és sexy, és guapa, és jove i que, a més, fa el bé mentre xucla sang i aniquila gent. Imagineu que la pel·lícula és un western que passa a l’Iran. I que la directora és dona, jove i amb molt de talent.

Formada a la Universitat de California, Ana Lily Amirpour debuta en el món del llargmetratge amb aquesta poderosa petita joia que beu directament dels ambients del millor cinema de Lynch, de l’esperit d’Hasta que llegó su hora i que reformula el mite de Batman a partir d’una mirada pròpia i d’una protagonista, interpretada per Sheila Vand, que imparteix justícia amb mirada felina i que vagareja pels racons d’una ciutat tan fosca com podria ser Gotham City. Reforçada per les interpretacions d’Arash Marandi (Arash), Dominic Rains (Saeed), Marshall Manesh (Hossein) i Mozhan Marnò (Atti), la pel·lícula segueix uns éssers solitaris que viuen instal·lats en una rutina d’on volen fugir. 


Vampirs melòmans i estilitzats
 
Estructurada a partir de píndoles “pop”, Amirpour va construint la història a mida que les cançons van definint els personatges i les emocions (amb el clímax de la sublim escena on sona Death de White Lies). Tot plegat fa que A girl walks alone at home demostri que Jim Jarmusch tenia raó, que els vampirs són molt, molt "cool" i que la recerca de sang pot ser una cosa sofisticada, estilitzada i molt elegant, tal com ja es veia a Only lovers left alive (2013), un relat ple de dràcules de gust refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Res a veure amb aquelles malifetes que perpetrava Béla Lugosi en la penombra d’un decorat expressionista, ni amb les ràfegues de baix cost que acostumava a interpretar Christopher Lee.

Després de veure aquest esplèndid debut cinematogràfic que clar que ara, ben instal·lats ja al segle XXI, ser vampir és anar a l'última, és ser un fora de la llei, és viure al límit i ser un fill de l’actitud del rock'n'roll. Doncs qua així sigui: i llarga vida (eterna) als vampirs d’Ana Lily Amirpour.


 

La protagonista del film és una vampir que imparteix justícia.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació