D'Enric a Henri

La Primera Guerra Mundial va fer pagar amb sang la conversió dels nord-catalans en plens ciutadans francesos | El 5 de setembre seran inhumades al Conflent les restes d'Henri Pajau, un 'poilu' trobat a la Lorena el passat mes de maig

per Jordi Palmer , 26 d'agost de 2014 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'agost de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Henri Pajau, 'poilu' nat a Eus, mort a Lunéville Foto: France3
 
El 5 de setembre del 1914, un mes després de l'inici de les hostilitats en la Primera Guerra Mundial, cinc joves soldats de l'exèrcit francés queien abatuts en un bosc prop de Lunéville, localitat de la Lorena escenari de forts combats situada a pocs quilòmetres de la frontera -en aquell moment mitja Lorena formava part del segon imperi alemany, Lunéville però, era al costat francès-. Allà van restar, oblidats, tot un segle. Fins que el passat 14 de maig dos aficionats a la història, equipats amb detectors de metalls, van descobrir el lloc on havien quedat els seus cossos.
 
Dels cinc cadàvers només se'n va poder identificar un, el pertanyent a Henri Pajau, nascut el 18 de novembre del 1887 a Eus (Conflent). Mort als 27 anys, Pajau va ser un dels 8.343 nordcatalans morts en una guerra que va significar un canvi radical en la societat de la Catalunya del Nord, que va accedir a la plena ciutadania francesa pagant el seu preu amb sang.

 
Eus (foto esquerra) es un petit poble del Conflent situat a escassos tres quilòmetres de Prada, la capital. Amb poc més de 400 habitants en l'actualitat, el poble, costerut i pintoresc, destaca per les seves edificacions en pedra gràcies a les quals forma part de l'associació 'Les Plus Beaux Villages de France'. I com totes les localitats de la República, compta amb un monument als morts per França. El nom d'Henry Pajau hi figura, junt a 35 joves més, al mateix cementiri on descansaran les seves restes, que seran inhumades aquest dissabte, 30 d'agost, en una cerimònia oficial.

Recuperació de les restes dels combatents

 
Pajau, donat per desaparegut aquell fatídic 5 de setembre del 1914 i definitivament declarat mort el 1920, tornarà així al poble que el va veure néixer, gràcies a la tasca de recuperació que duen a terme les autoritats militars franceses cada cop que recuperen i identifiquen el cadàver d'un combatent. De fet, el retorn de les restes ha estat una iniciativa de l'ajuntament d'Eus, que amb la col·laboració de l'única descendent localitzada, Maryse Gorje, originaria d'aquell poble, veïna de Perpinyà i besneboda de Pajau, han aconseguit que l'Oficina Nacional de Veterans i Víctimes de la Guerra cedeixi les restes a la localitat, mentre que els altres quatre soldats localitzats, en no ser identificats, han estat inhumats en un ossari militar.
 
El retorn de Pajau, un 'poilu' -nom donat als soldats francesos combatents a la Primera Guerra Mundial- del Regiment d'Infanteria 143 amb base a Carcassona, forma part d'una política molt estricta quant a restes de les diferents guerres que han assolat França en els darrers cent anys, que obliguen a paralitzar tot tipus d'obra o construcció tant bon punt se sospita que es pot localitzar res i a mirar d'identificar les restes humanes que es puguin trobar i buscar-ne els possibles descendents. Henri Thomas Hippolyte Pajau duia a sobre una placa amb el seu nom -i també una petita imatge de la verge-, i gràcies a això serà objecte d'una cerimònia d'Estat, un honor reservat per als veterans, al seu poble natal.
 
Però més enllà de la cerimònia, i en el marc del centenari d' una guerra que es va viure de manera molt diferent a banda i banda de la línia que parteix Catalunya en dos des del 1659, el cas d'Henri Pajau rememora un conflicte que va provocar a Catalunya Nord milers de morts, entre ells un 4,26 de la població de Perpinyà, i com a cas excepcional, Orellà (Conflent), on va morir el 13,04% de la població, quan la mitjana a tot França va ser d'un 3,53%. 

Daltabaix en la societat nord-catalana

 
Tant o més greu que el cost en vides humanes, la participació nord-catalana a la Primera Guerra Mundial va significar un autèntic daltabaix a la vida social, cultural i lingüística de Catalunya Nord. Segons Alà Baylac-Ferrer, professor de l'Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà, la primera guerra mundial es va esdevenir “en un moment clau de l'evolució de la societat nord-catalana en relació amb la seva identitat i la integració en el projecte nacional francès”.
 
A principis del segle XX l'escola i l'administració havien introduït el francès a la societat nord-catalana, però la llengua de la població, sosté Baylac-Ferrer, “era el català”. En aquella situació diglòssica es va començar a generar “un efecte de menysvaloració, d'autoodi cap el català”, que conduiria als anys quaranta en la “interrupció de la transmissió familiar del català”. Al mig, la Primera Guerra Mundial “afegeix un argument suplementari, l'aparició de l'hipernacionalisme francés en el context bèl·lic”.

La guerra que els va fer francesos
 
“L'efecte de la guerra del 14 sobre la població és de nacionalització de les mentalitats d'una població cada cop més immersa en el projecte nacional francès”, assegura, especialment en el marc econòmic, un cop el tren els connecta amb París. Per això, en el marc d'una “exaltació enorme del patriotisme francès” s'esdevé una moment de “francesització” per part d'uns joves “que al front parlen cada dia en francès”. La mortaldat, superior a la mitjana del país, esdevé així “el preu del sacrifici, pagat amb la pròpia sang”. “Simbòlicament és un trauma, totes les famílies tenen morts, i en aquest context és difícil de rebutjar allò que s'ha pagat amb sang”, sosté Baylac-Ferrer, per a qui la Primera Guerra Mundial es converteix doncs en una “integració forçada en el projecte nacional francès” de la població nord-catalana, tot i que va haver-hi “resistències”, com un nombre superior de desertors, calculat en un 4,5 per cent a Catalunya Nord, mentre que a tot França la mitjana va ser d'un 2,1%. La proximitat de la frontera, però també els llaços familiars i lingüístics amb els catalans de l'altre costat va facilitar que molts soldats de permís optessin per “fugir”.
 
Comptat i debatut, la Primera Guerra Mundial va produir un “xoc” entre els nord-catalans, que van pagar amb sang la plena integració a França al temps que es posaven els fonaments per un abandonament general de la llengua catalana, no pas d'un sentiment de pertinença que encara avui “és ben viu”. Reconeguts com a catalans van ser personatges il·lustres com el mariscal Joseph Joffre (foto dreta), de Ribesaltes (Rosselló) i el jugador de rugbi Aimé Giral, de Perpinyà, mort al front i que dóna nom a l'estadi actual de l'USAP. Al costat d'aquests noms, el d'Henri Pajau, fins ara un més dels 'poilus' desapareguts i oblidats i ben aviat, un soldat honorat al cementiri d'Eus, recorden la participació nordcatalana a la guerra que els va convertir en francesos, la guerra que va fer que tots aquells que, a casa, s'anomenaven Enric, tornessin de les trinxeres plenament convençuts que era molt millor dir-se Henri. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació