Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

entrevista

Javi López: «La independència també és un acord amb l'Estat»

El candidat del PSC a les eleccions europees no descarta una Catalunya independent, però recorda que "és molt difícil" | López defensa la reforma federal perquè "una societat complexa, necessita una solució més imaginativa i complexa" que la secessió

per Pilar Carracelas , 22 de maig de 2014 a les 09:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de maig de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Javi López Foto: Adrià Costa

Javi López (Madrid, 1985), barceloní, llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Lideratge per a la gestió política i social a la UAB, és el candidat més jove a les llistes electorals d'aquests comicis europeus. Ha estat professor assistent de Dret Comunitari, però explica que ha treballat “una mica a tot arreu” com molts joves de la seva edat, com ara fent enquestes o a una corredoria d'assegurances. Porta 10 anys implicat en política. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes, de les quals actualment és primer secretari, per protestar contra la gestió del desastre del Prestige, les polítiques educatives espanyoles i la guerra de l'Iraq. Volia derrotar el govern d'Aznar. Diu que encara recorda la nit electoral del 13 de març de 2004 en què els socialistes cridaven “mañana votamos, mañana les echamos”. Va ser escollit candidat del PSC a les eleccions europees mitjançant primàries i enfoca la seva tasca al Parlament Europeu, que coneix bé arran de la seva especialització en legislació europea, cap al canvi les receptes que s'estan aplicant contra la crisi. Creu que, com fa 10 anys, el canvi de rumb és possible.

- “Aturem Rajoy” és un lema que recorda l'esperit que afirma que el va moure a afiliar-se al Partit Socialista, i que crida a canviar unes polítiques que qualifiquen d'antisocials. Però des de 2004 han governat vuit anys els socialistes, que, amb Zapatero al capdavant, van aprovar mesures molt criticades com ara un primer rescat a la banca, una congelació de pensions i una pujada de dos punts de l'IVA... Creu que després d'això aquest eslògan és consistent?
 
- Hi ha coses que s'han fet malament. S'han destinat 1,6 bilions d'euros al rescat del sistema financer a Europa, i és una barbaritat.


- Però aquesta quantitat es refereix a la injecció que es va fer entre 2008 i 2010, és a dir, inclou la que va aprovar el govern de centre-esquerra de Gordon Brown i el segon govern socialista de Zapatero...
 
- Sí, és la quantitat que s'ha destinat als bancs des de l'inici de la crisi econòmica. És una suma de diners enorme. Hem rescatat bancs a la majoria de països d'Europa. El problema és que no s'ha fet amb el posterior condicionament del nostre sistema financer amb què s'hauria d'haver fet, també aquí, a Espanya. Això és el que reclamem. Després d'haver fet això, la gent té la sensació que hem rescatat els bancs, hem salvat l'euro però ens hem oblidat de rescatar els europeus, o a costa fins i tot de rescatar els europeus. Ara el que cal és una política diferent, que rescati especialment els europeus.

- És a dir, creu que aquest rescat de l'euro era necessari però ara en reclama les contrapartides pels ciutadans.
 
- I reclamo també que es posi en condicions el sistema financer, que és el que no s'ha fet. Si hi ha recursos de tots destinats a la banca, després el sistema financer hauria d'assolir objectius d'interès públic. Els bancs han de ser una eina al servei de l'economia, no un actor econòmic autònom que generi beneficis per ell mateix. El sistema financer ha de ser el regadiu del sistema productiu. El que li hem donat ha de tornar d'alguna manera. En forma de crèdit, de millores salarials, de polítiques fiscals més redistributives i de creixement de l'economia productiva.

- I vostè creu que, després que els governs de tots els colors polítics a la Unió Europea hagin estat partícips d'aquest rescat, ara es pot convèncer la gent que encara existeix una dreta i una esquerra i que serà aquesta esquerra qui retornarà contrapartides als ciutadans?
 
- Aquest és un dels debats que es donen en aquesta campanya i la raó per la qual són tan importants les eleccions europees. El que ens ha passat els darrers anys té a veure amb la teranyina institucional i econòmica que hi havia a la Unió Europea, especialment amb l'arribada de la moneda comuna, i d'un disseny que s'ha demostrat disfuncional els darrers anys. I tot això, provocat perquè hi havia una majoria del Partit Popular Europeu, la dreta conservadora, controlant el Banc Central Europeu, la Comissió Europea, el Consell de la Unió Europea (formada per caps d'Estat i de govern, majoritàriament conservadors) i el Parlament Europeu. Aquesta teranyina institucional i aquesta majoria política han acabat condicionant de manera claríssima els governs nacionals. Ha provocat que no tinguessin eines suficients, independentment del color polític, per actuar davant de la crisi econòmica.

- Va ser per això, perquè es tractava de decisions preses per majories conservadores a la Unió Europea, que PSOE va pactar el 2011 amb el PP una reforma exprés de la Constitució per establir un sostre de dèficit?
 
- Es parlava d'equilibri pressupostari. Jo no comparteixo aquesta reforma ràpida tal com es va fer. Però té una explicació al darrere. Tenia a veure amb el Banc Central Europeu, que va decidir la compra de deute sobirà quan la prima de risc estava disparada. Tots els governs hi van accedir. Els verds governaven a Irlanda quan hi va haver el rescat,i van haver de signar un memoràndum demolidor. Només un govern socialdemòcrata s'hi va negar: Xipre. I va acabar com va acabar, amb una crisi bancària que va incloure un 'corralito'. Tot per culpa d'una gestió nefasta de la Unió Europea, que va afectar tothom, tot i que segur que hi ha governs estatals que han comès errors. També hi ha problemes de fons, sobre com nosaltres vam sustentar el nostre creixement econòmic, que s'ha demostrat que tenia peus de fang.
 
- Com ho solucionem?
 
- L'estratègia per sortir de la crisi fins ara ha consistit, en primer lloc, en austeritat, que és contraproduent en termes econòmics i injusta en termes de desigualtat. En segon lloc, amb devaluació interna, és a dir, com que els països comparteixen moneda i no la poden devaluar, s'aproven polítiques per guanyar competitivitat. Aquí a Espanya s'ha fet via empobriment salarial, i la reforma laboral i la llei d'estabilitat pressupostària aprovades pel PP amb el suport de CiU són les eines que el govern de l'Estat ha fet servir per fer-ho. I en tercer lloc s'està duent a terme una política monetària massa restrictiva per part del Banc Central Europeu. D'aquí l'eslògan sobre aturar la dreta. Nosaltres ens oposem a aquestes receptes que són un còctel demolidor en termes socials.

- Què li diu el nom de José Manuel Durão Barroso?
 
- Probablement hagi estat el pitjor president de la Comissió Europea.
 
- El Partit Popular Europeu no tenia la majoria necessària per escollir-lo i va tenir el suport de trànsfugues socialistes espanyols i portuguesos. A més, tenia el favor de Zapatero, que volia mantenir Joaquín Almúnia a la cartera d'Afers Econòmics i Monetaris perquè donés suport a les polítiques estatals. No creu que podria tornar a passar una cosa similar i que alguns eurodiputats del Partit Socialista Europeu donin suport al conservador Jean-Claude Juncker?
 
- Els socialistes catalans no el van votar. Ni la Maria Badia ni en Raimon Obiols.

- Però el PSC es presenta a les eleccions en una llista compartida amb el PSOE. Les enquestes diuen que com a molt hi haurà dos socialistes catalans al Parlament Europeu, vostè i l'Esther Niubó. No tem que, a canvi del suport del PP d'aleshores o per combatre l'ascens de grups d'extrema dreta, que poden obtenir grup parlamentari propi a l'Eurocambra, els socialistes acabin fent president Juncker?
 
- Precisament ara pot canviar la situació, perquè el Parlament Europeu pot escollir directament el president de la Comissió tenint en compte els resultats de les eleccions. La lògica que se seguia abans per triar-lo era, entre d'altres, la geopolítica, i els estats tenien molt a veure amb la presa de decisions. Ara hem d'aglutinar esforços els partits progressistes perquè la primera força sigui el Partit Socialista Europeu i poder tenir un president de la Comissió d'esquerres. Si no hi ha ningú que obtingui majoria clara, els caps d'Estat podrien intentar remenar les cireres al Consell Europeu i acabar col·locant un tercer, i això ho trobo una estafa. Els candidats a presidir la Comissió porten temps explicant els seus programes i les seves propostes, i el president ha de sortir de les urnes, del partit majoritari. Els comissaris seran un reflex de la majoria del Parlament Europeu, no com fins ara, que eren un reflex del color polític dels governs dels estats. Si el president no surt de la força que obtingui més vots, la política europea encara s'allunyarà més dels ciutadans.
 
- Però les alternatives no semblen ser tan diferents. Podria ser que hi hagi parlamentaris que considerin que al final no hi ha tanta diferència entre votar l'un o l'altre. En els debats televisats que s'han fet fins ara, Jean-Claude Juncker i Martin Schulz han divergit molt poc sobre les receptes per combatre la crisi. La discrepància més gran que han mostrat ha estat sobre el temps que se li ha de concedir a França per corregir el seu dèficit.
 
- Són coses que passen als debats. Jo crec que el que Juncker està intentant fer és virar el seu discurs per convergir amb el de Schulz, perquè li interessa apropar-se al màxim a la seva alternativa per guanyar vots. També ho veiem aquí. Juncker ha estat president de l'Eurogrup, la mà executora del rescat, de manera que li interessa la manca de contrast per anul·lar la seva alternativa política. Jo espero que el guanyador sigui el que obtingui més vots a les urnes i no fruit la intervenció de tercers.
 
- Ara que hem parlat força de política europea, tornem a Catalunya. El seu partit aglutina dues idees de federalisme que porten un segle convivint: el que defensa que l'autogovern de Catalunya es pot impulsar des del govern central i el que parteix de la visió que ha de ser una Catalunya erigida com a Estat la que determini el seu encaix a Espanya. Creu que és compatible que aquestes dues sensibilitats polítiques, que conceben l'origen de l'autogovern de Catalunya des de dues legitimitats polítiques diferents, convisquin a una mateixa força?
 
- Nosaltres representem el catalanisme polític, d'arrel social, de l'esquerra catalana, hem impulsat canvis per modernitzar Espanya, hem format esquerres que han treballat per l'autogovern de Catalunya. Hem contribuït decididament a impulsar tot això. Això és el nostre punt en comú. Potser és una qüestió d'òptica, no de projecte. És una qüestió sobre des d'on mires el projecte polític.
 
- Des d'on el mira, vostè?
 
- Jo em vaig afiliar a un projecte, no a una òptica.

- Però l'òptica pot determinar el projecte. Fa uns dies, Ramón Jáuregui va presentar una proposta de reforma federal de la Constitució. Està assumint que els interessos de Catalunya es poden defensar des de Madrid. Aquesta òptica afecta el projecte final. Ho vam veure en el cas de l'aprovació de l'Estatut de 2006. Pot conviure la visió de persones com Jáuregui amb altres veus que consideren que la reforma federal ha de partir per respectar el mandat dels catalans sobre el seu autogovern?
 
- Jo crec que poden conviure i que és bo per Catalunya que convisquin. Sé que ara el debat sobre el PSC és aquest. Però crec que de tant en tant hem de parar una mica, mirar les coses amb perspectiva i pensar en totes les coses que ha fet el PSC per aquest país: com ha contribuït a la construcció de la nació catalana, a cosir el país, a eixamplar el catalanisme, a desenvolupar les ciutats que van governar, entre elles Barcelona i les capitals de província. Ha assegurat l'alternança política, ha contribuït que altres partits entressin al govern català formant majories d'esquerres i han estat decisius en la formació de governs d'esquerres a Espanya. Tot això ho hem aconseguit al marge de les diferències en la nostra visió del catalanisme. Crec que hem de ser respectuosos amb el nostre llegat, no només com a partit sinó com a eina al servei de la construcció del país.

- Si el PSC ha estat tan important, per què aquests mals resultats a les eleccions?
 
- Per començar, la socialdemocràcia europea té problemes estructurals a diversos països. En clau espanyola, hi ha etapes als governs espanyols que encara passen factura a les urnes. I el debat sobre el nostre futur també tensiona.
 
- Potser tensiona per la postura respecte a la consulta. Han defensat una consulta pactada amb l'Estat i després s'han negat a defensar al Congrés el traspàs de la competència per fer-la.
 
- Jo crec que aquella petició tenia més a veure amb la gesticulació parlamentària que amb apropar les urnes als ciutadans, que és el que jo vull, profundament i honesta. I el president de la Generalitat sap que perquè hi hagi una consulta hi ha d'haver una negociació entre els governs. Nosaltres hem fet els nostres deures. Tenim un camí que implica trobar aliats i un canvi institucional de fons, que no només necessita una transformació per la qüestió territorial sinó perquè el taulell de la transició espanyola a ulls de molta gent ha quedat caducat i necessita un nou pacte.

- Per la realització de la consulta en el marc d'un nou pacte institucional poden passar molts anys, si és que s'acaba donant.
 
- Però la política consisteix en fer de les teves aspiracions una realitat.
 
- S'imagina una Catalunya independent, si la gent així ho decideix?
 
- Sí, jo crec que tot és possible. Ara bé, crec que, per la seva composició sociològica, per qüestions estratègiques, per qüestions polítiques d'àmbit internacional, per qüestions econòmiques, la proposta que nosaltres defensem ha de ser millor, o pot ser millor per Catalunya. Amb el debat que tenim actualment, el 'no' a les aspiracions independentistes com a resposta del govern central per nosaltres no és suficient, no és el millor pels interessos de Catalunya. Cal que hi hagi una alternativa atractiva sobre la taula. I al PSC intentem contribuir a construir-la. Amb esforços i sabent les dificultats, sabent que no és senzill. Però si s'admet a tràmit la reforma federal serà perquè l'hem impulsat nosaltres, des de Catalunya.

- Dificultats que són moltes, i que fins i tot semblen insalvables. La proposta que es pugui plantejar segurament resulta interessant a molta gent, però portar-la a terme requereix uns consensos que, si atenem a la història, es demostren pràcticament impossibles. En cas que s'admeti a tràmit, cosa a la qual el PP no sembla gaire disposat, té molts números de quedar plomada, com va afirmar el mateix Alfonso Guerra després de l'aprovació de l'Estatut de 2006 al Congrés.
 
- No hi ha cap camí senzill. Jo reconec les dificultats que comporten tots els canvis que volem posar sobre la taula. Però no hi ha res fàcil. La independència també és un acord amb l'Estat. Probablement l'acord més complex, en què ho hauries de pactar tot i negociar tot després. Tots els camins són complicats, perquè la vida és complicada. El nostre país és complex, internament és complex i plural, afrontem un debat molt viu i potser la solució ha de ser imaginativa i complexa. 
 
Javi López. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació