Pedro J. Ramírez: «S'ha de preveure el dret a la secessió»

Entrevista amb l'exdirector d'"El Mundo", autor de "La desventura de la libertad"

per Quico Sallés, Barcelona, 30 d'abril de 2014 a les 04:13 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Pedro J. Ramírez, amb un exemplar del seu llibre. Foto: EdL

Pedro J. Ramírez (Logronyo,1952) ha publicat La desventura de la libertad (Ed.Esfera de los Libros), sobre la caiguda del règim constitucional espanyol de 1823. Un episodi històric que com tota història es pot conjuntar amb el present. Ens atén després de presentar el seu llibre a Barcelona. L'han acompanyat Joan Ridao i Josep Cuní. Algú ha dit d'ell que com a exdirector d'El Mundo continua essent per a molts, massa influent. A més, diu que els pactistes tenen raó.


-Els problemes constitucionals només s'arreglen amb reformes constitucionals?

-Sí, això és el que demostra el llibre: que és un fracàs de l'intent d'eludir una reforma constitucional. Els liberals espanyols li deien el codi sagrat a la Constitució de Cadis. De fet, un cop proclamada la sobirania popular es comportaven com una església inversa, estaven aferrats a l'immobilisme del text quan es demostrava que no servia per resoldre els problemes que hi havia plantejats en aquells moments.

-Quins problemes?

-Les eines que tenia per regular el joc polític. Era inservible. Va ser un error. Miri, Alcalá Galiano, un destacat liberal, quan es troba a l'exili diu un dia a un jove liberal: I pensar que per culpa d'aquest llibraco estem tots aquí, i aquest llibraco era la Constitució.


-Però mirem la conjunció de l'actualitat. Vostè assegura en aquest llibre que Catalunya va ser un dels focus principals de la revolta liberal.

-És així. Catalunya és un dels llocs que hi ha més activisme militant per la revolta liberal de 1814, i des de posicions molts diverses. Ara bé, sempre amb consciència que es treballava per les llibertats espanyoles. No hi havia un debat diferent, ningú no era conscient de cap greuge diferencial, el debat era entre liberals i absolutistes com a la resta d'Espanya.

-Així si haguessin fet més cas als catalans de l'època el fracàs no hauria estat total?

-Bé, a Catalunya i a Barcelona es va replicar el mateix debat que Espanya, entre moderats -més partidaris del pacte i de la reforma constitucional i els exaltats -els comuners o carbonaris. Aquests acusaven els pactistes de pastissers i els retreien de vendre's al tron i a la cort. I crec que tenien raó els moderats, que a Barcelona pertanyien a la Comunitat de l'Anell i es reunien al palau de la Virreina del Perú.

-Vostè, per tant, si creu que tenien raó, ara també pensa que tenen raó els que volen un procés reconstituent de la constitució, no?

-Crec que el problema no és Catalunya, que és un símptoma: el problema és Espanya. I la solució és la democràcia. Crec que l'independentisme prospera a Catalunya en contrast amb el buit que genera la manca d'un projecte democràtic i regeneracionista al conjunt d'Espanya.

-I com hauria de ser aquest projecte?

-S'ha de ser clar, i deixar-se de mitges tintes, les properes eleccions espanyoles han de ser constituents i cada partit s'ha de presentar als comicis oferint la seva proposta de reforma constitucional. Alguns només voldran retocs i d'altres revisar-la de dalt a baix. Els ciutadans hauran de distribuir les quotes del poder constituent a cada partit i en funció de l'oferta de cadascú. A partir d'aquest moment, la negociació i el consens, perquè aquest és l'únic debat que no és de majories i minories. El sistema tindrà més legitimitat en la mesura que tingui més o menys consens.


-I la relació de Catalunya amb Espanya

-És una de les qüestions que s'hauran de resoldre, però no és l'única ni la més important. Crec que la devolució als ciutadans dels drets de participació política -que en la pràctica han segrestat al llarg dels anys els polítics professionals- és molt més essencial i substancial des del punt de vista de la qualitat de la democràcia que una reivindicació territorial per molt legítima que sigui.

-Així no veu ni a curt ni a mig termini una Catalunya independent?

-Bé... A mig termini... Miri jo demano la reforma constitucional no per obrir camí a Catalunya sinó per perfeccionar la nostra democràcia. I en una democràcia perfeccionada s'ha de preveure no l'exercici del dret a decidir, que és una entelèquia, sinó el dret a la secessió, que s'ha de regular. S'ha de regular amb una filosofia com la Llei de la Claredat del Canadà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació