Melilla, el mur d'Europa

Un recull d'imatges de Sergi Cámara per a Nació Digital mostra el drama dels immigrants enfront la tanca, des del 2004 fins ara

Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

A les fronteres del sud d'Europa, hi pateix i hi mor gent. Ofegats a les aigües de l'Estret o desfent-se la carn amb les ganivetes de la tanca de Melilla, milers de joves immigrants s'ho juguen tot per travessar el mur d'Europa. Sergi Cámara (Vic, 1970), ha fet d'aquest drama un escenari constant del seu treball en els darrers anys. El 2004, ja va cobrir el primer dels grans salts massius, i des de llavors ha passat moltes nits a una banda o l'altra de la frontera per deixar testimoni de com acaba una fugida per deserts i muntanyes cap al somni europeu.

De la mirada de Sergi Cámara, col·laborador habitual de NacióDigital, se n'ha escrit que està feta des de la proximitat i el respecte, i vol servir només per aixecar acta gràfica d'un lloc i d'una gent que pateix, que arrisca i que sovint mor. Sense més. Els judicis són de cadascú.



Aquest reportatge reuneix en els seus distints blocs les fotografies dels darrers salts i les celebracions dels qui han aconseguit superar la tanca, que queden ingressats en centres especials, i són dels dies 18 i 19 de març de 2014. La visita al mont Gurugú és del 14 de març. I les que il·lustren la part final corresponen a l'any 2004.



Joves malians preparen les seves lliteres al campament improvisat, al costat de CETI de Melilla. Foto: Sergi Cámara


Un jove de Mali ferit durant el salt del 18 de març per la policia marroquina. Foto: Sergi Cámara

Un jove ferit per les concertines durant el salt del 18 de març. Foto: Sergi Cámara


Un jove ferit per les concertines durant el salt del 18 de març. Foto: Sergi Cámara

Retrats de joves malians que han arribat després del darrer salt. Foto: Sergi Cámara
 

L'ALEGRIA DELS QUI HAN TRAVESSAT

Dimarts, 18 de març, al CETI de Melilla


Immigrants, al CETI de Melilla, celebrant la seva entrada a Europa. Foto: Sergi Cámara

Immigrants, al CETI de Melilla, celebrant la seva entrada a Europa. Foto: Sergi Cámara

Un immigrant, al CETI de Melilla, celebrant la seva entrada a Europa. Foto: Sergi Cámara

Immigrants, al CETI de Melilla, celebrant la seva entrada a Europa. Foto: Sergi Cámara

Immigrants al CETI de Melilla, aquest dimarts al matí Foto: Sergi Cámara

Immigrants al CETI de Melilla, aquest dimarts al matí Foto: Sergi Cámara

Immigrants al CETI de Melilla, aquest dimarts al matí Foto: Sergi Cámara
 

EL VIATGE
Abans de la tanca


Des de fa uns anys l'emigració de joves africans s’ ha convertit en un gran fenomen. Enfront la dificultat d’obtenir els documents per viatjar legalment, han optat per trobar vies alternatives d’entrada a la Unió Europea a través de països com Espanya o Itàlia.
Les raons de la fugida són la manca de treball i d'expectatives de futur.

Les seves rutes han anat evolucionant a mesura que les diferents portes es tancaven. La que procedeix de l’Àfrica subsahariana és una de les rutes mes perilloses perquè té el pas obligat pel desert del Sàhara, on molts viatgers han mort.

Molts dels joves africans que decideixen fer el camí pel seu compte cap a Europa utilitzen dues grans vies terrestres abans d’arribar al salt definitiu, per via marítima, o per terra a Ceuta i Melilla.




Tamanrasset, Algèria, l'any 2005. Foto: Sergi Cámara

Oujda, Marroc, l'any 2007. Foto: Sergi Cámara

Una de las rutes més transitades passa per Mali, Algèria i Marroc. Una altra, per Níger, Líbia i després per mar cap a Itàlia. Durant la ruta, molts han de treballar per poder seguir endavant, malgrat que són violentats a les fronteres i policies i militars se n'aprofiten fent-los donar diners per poder creuar-les.

El pas per Algèria és tranquil, perquè els detinguts hi solen ser ben tractats. En canvi, al Marroc, els immigrants clandestins són perseguits i apallissats per la policia, i més durament quan més a la vora són de les tanques de Ceuta o Melilla.

Un jove ferit en un dels darrers intents de salt, el passat 14 de març al Gurugú. Foto: Sergi Cámara


EL GURUGÚ
L’infern davant del paradís
 

Quan ja són dins de Marroc, els joves africans es converteixen en clandestins. Han d'evitar mostrar-se perquè podrien ser detinguts i deportats a Algèria. Ningú no els lloga habitacions. No els admeten als taxis... La vida a Marroc es converteix en un infern per a tot immigrant.

Molts dels joves que esperen amagats a les muntanyes properes resisteixen mesos sencers en dures condicions, dormint al ras, vigilant les ràtzies policials, passant fred i gana abans no aconsegueixen entrar en terra espanyola. Alguns no han tingut sort i porten anys així.

Des de dalt del Gurugú, Melilla queda molt a la vora. A la nit, les llums de la ciutat contrasten amb la foscor del costat marroquí. És una claror espectacular, que atrau les mirades dels centenars d'africans que anhelen entrar a Europa, fugitius del seus països d'origen, com Mali, Senegal, Gàmbia, Guinea Bissau, Guinea Conakry, Camerun, Txad...Totes aquestes comunitats conviuen molt properes en aquesta penosa estada al Gurugú

El novembre de 2013, la policia va efectuar-hi batudes tres cops al dia, fent impossible la vida a la muntanya: destruïa les cabanes, cremava tot el que trobava i detenia els ferits que no podien fugir muntanya amunt.

Ara, hi ha més calma. Als campaments del Gurugú, hi ha unes 700 persones instal·lades en aquest moment a la espera de poder creuar la frontera en un salt. Les escenes de violència només es produeixen a la tanca, on actuen les forces policials i antiavalots marroquines. Sovint hi ha ferits per apallissaments, molts dels pobladors de la muntanya mostren algunes ferides sofertes en algun intent d'entrada a Melilla.

Les darreres setmanes, la policia no fa batudes fins a dalt de la muntanya i allà és on els immigrants poden tenir cabanes de plàstics per tal de poder resguardar-se del fred i la pluja. En certes comunitats, no sembla que hi falti el menjar perquè alguns aconsegueixen l’ajut de la població autòctona que viu a la vora. Es tracta de pagesos de la zona acostumats a conviure amb aquesta postal des de fa temps. D'altres immigrants surten a pidolar diners pels carrers de la població de Beni-Anzar per comprar el menjar i carregar la targeta del mòbil, l'eina bàsica per comunicar-se entre el seu grup.

Cada nit, molts d’ aquests centenars de joves africans baixen del Gurugú en direcció a la tanca per intentar aconseguir superar la última etapa per arribar a Europa.

Immigrants intentant comunicar-se amb amics i familiars des del Gurugú. Foto: Sergi Cámara

Un grup de malinesos al Gurugú. Foto: Sergi Cámara 

Un jove portant un feix de llenya, el passat 14 de març al Gurugú. Foto: Sergi Cámara

Gurugú, març del 2014. Foto: Sergi Cámara
 

LA TANCA
El mur d’ Europa
 

La tanca metàl·lica de Melilla és un mur entre dos mons, amb una finalitat ben concreta: frenar la immigració irregular cap a Europa.

Els primers treballs es van iniciar el 1998, primer amb una única tanca. Està construïda amb fils d’acer. Aquesta primera fase va tenir un cost inicial de 33 milions d’euros. Te una longitud de 12 km. i es va construir en territori espanyol

Més tard, ja van ser dues de paral·leles, de 3 metres d’altura i amb “concertinas” (un filferro amb ganivetes), a dalt de tot. A causa dels salts massius del 2005 es va enlairar la tanca fins als sis metres, i l'any següent es va col·locar una tercera tanca de tres metres, entremig de les dues de sis metres.

Des de Marroc les persones que volen arribar a Melilla a traves de la tanca han de passar una carretera que rodeja el perímetre fronterer, un doble filat amb espines i, ja davant la tanca espanyola, les forces auxiliars marroquines i els antiavalots els poden sorprendre en qualsevol moment.

12 Km de valla. Foto: Sergi Cámara 

Una vegada són davant la construcció, han de superar una primera tanca de sis metres, inclinada uns deu graus cap al cantó de Marroc per dificultar-ne la pujada, uns filats amb tallants, i dalt de tot hi ha un sistema de malla amb molla que no deixa traspassar fàcilment aquest primer obstacle.

Si aconsegueixen passar la primera tanca, abans d’arribar a la segona de sis metres, queda una tanca mitgera de tres metres, amb filats d’acer per dificultar més la mobilitat.

A més de totes aquestes mesures físiques, hi ha un sistema d’alarma que
s’activa a la central de control de la Guàrdia Civil si algú toca la tanca. Es compta amb una bateria de focus que enlluernen els furtius; un circuit de càmeres mòbils; un aparell de senyals sonores i fins i tot un sistema d'expulsió de gasos que mai no ha funcionat.

Els qui aconsegueixen superar tot aquest entramat, troben, es troben amb les forces especials de la Guàrdia civil, pertanyents als Grups de Reserva i Seguretat (GRS).

Però totes aquestes mesures no son suficients per aturar les persones que fugen de la misèria.

El Mur d'Europa. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants obrerven Melilla des del Gurugú, l'any 2013. Foto: Sergi Cámara
Llits dels immigrants a la muntanya Gurugú. Foto: Sergi Cámara

Immigrants al Gurugú. Foto: Sergi Cámara


Retrat d'un jove Camerunès al Gurugú. Foto: Sergi Cámara

Un immigrant espera la seva oportunitat a la muntanya Gurugú, l'any 2013. Foto: Sergi Cámara


Un grup d'immigrants es prepara, al Gurugú, per un salt a la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants es prepara, al Gurugú, per un salt a la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants dirigint-se a la valla de Melilla. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants espera el moment de saltar, l'any 2004 a la valla de Melilla. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants intentant saltar la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Un jove camerunès saltant la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Un immigrant, ferit per la Guàrdia Civil, caigut en terra de ningú. Foto: Sergi Cámara

Un agent de la Guàrdia Civil intercepta un immigrant que intenta saltar la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Un grup d'immigrants intentant saltar la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

Salt a la valla, l'any 2004. Foto: Sergi Cámara

 



SERGI CÁMARA (Vic, 1970)

Ha treballat a Marroc, Algèria, Mali, Nigèria, Ruanda, Albània, Iemen, Guinea Bissau, Senegal, Colòmbia, Venezuela, Panamà, Equador, Haití i Brasil, i el seu treball s'ha publicat en mitjans com el "Financial Times", el Magazine de "La Vanguardia" o "Le Nouvel Observateur".
Seleccionat per TV3 per la sèrie documental sobre fotògrafs de Catalunya (2012).
Premi José Couso "12 meses 12 causas" de Tele5 pel documental realitzat a Melilla (2006).
2º Premi Europeu Onevision sobre sida.
Beca Fotopres05 de Fundació La Caixa pels seu reportatge del viatge dels immigrants cap a Europa a través de Malí, Algèria, Níger i Marroc.
Seleccionat a "Novas Olladas", del Festival de Fotografía Olladas'05. Galicia (2005).
Seleccionat a l'apartat  "Descubrimientos PhotoEspaña".
Becat al Seminario de Fotografía y Periodismo de Albarracín, dirigit per Gervasio Sánchez (2001).
Col·laborador habitual del Grup Nació Digital.
Es va iniciar professionalment al setmanari "La Marxa de Catalunya" el 1991.
Menció especial del jurat Fotopres09, de Fundació La Caixa.

Sergi Cámara, a TV3:
http://www.tv3.cat/fotografies/fotografs/sergi-camara
A Vímeo:
http://vimeo.com/user4456241/videos
A Pandora:
http://www.pandorafoto.com/es/Fot%C3%B3grafos/Sergi-C%C3%A1mara
Entrevista:
http://amoralart.cat/portfolio/sergi-camara/
Bloc personal:
https://sergicamarapht.wordpress.com/
Publicacions a:
Newsweek Japan, The Financial Times, Vanity Fair Italia, Libération, Jeune Afrique, NWK Arabic. Magazine de La Vanguardia, Paris Match, Le Nouvel Observateur, DaysJapan, Knak (Bèlgica), Night&Day, Stern, Le Figaró Magazine.
Exposicions:
Laberinto de Miradas, AECID, Casa Amèrica. Onevision2007 Espacio Etoile, Roma. Italia. CaixaFórum. Madrid. CaixaFórum. Barcelona. No mires atras. Colectiva Caja Canarias. Fórum Social Mundial. Palau de Congresos de Bamako, Mali.2006.
Fotopres05. Medicos del Mundo 2005-2006. Festival Olladas. Galicia 2006.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació