Els catalans no són «kitsch»

Andreu Pujol publica l'assaig "Ministeri d'Incultura. Catalunya a la recerca d'un kitsch nacional" | Sosté que una Catalunya independent hauria de deixar de ser una "colònia cultural espanyola"

per Xevi Freixa , Barcelona, 24 de novembre de 2013 a les 10:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El cantant Josmar, un cas de 'kitsch' català catapultat a la fama per TV3. Foto: J.G.

Per què Catalunya no té la seva Belén Esteban? Per què entre els músics catalans no s'ha erigit cap David Civera? Com és que no hi ha homòlegs en català de revistes com  Cuore o pel·lícules a l'estil d'American Pie?

 


A l'assaig Ministeri d’Incultura. Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional (A Contravent), l'historiador Andreu Pujol reflexiona sobre la manca d'aquest tipus de cultura -anomenada kitsch- en el panorama català. "Quan escrivia el llibre, gent propera a la independència em deia que als catalans no ens interessa el kitsch perquè som diferents, que és una cosa d'Espanya", recorda Pujol. "I això no és cert, perquè en gastem igualment, però amb referents de fora", sosté. 
 
De fet, les televisions-escombraria, les revistes del cor i les ràdios de música comercial acaparen les audiències a Catalunya, sent de les més seguides, segons estudis com el Baròmetre de la comunicació i la cultura. A més, els catalans saben produir kitsch perfectament. Ho demostren programes com Crónicas Marcianas o Operación Triunfo, creats per Gestmusic i amb presència de catalans com Xavier Sardà o Nina. D'altres exemples són les revistes del cor Hola i Lecturas, nascudes a Catalunya, les emissores de música comercial catalanes, com Flaix FM, i la saga Torrente en el cas del cinema, que també té participació catalana i que el 2011 es va arribar a projectar 12 vegades durant un diumenge a Alpicat (el Segrià):
 


Produccions amb marc mental espanyol

A Catalunya tampoc no hi falten televisions privades o un star system per explotar i, com diu Pujol, països amb mercats similars al català com Suècia i Noruega han aconseguit tenir el seu propi kitsch. Aleshores, per què no hi ha un kitsch en català i amb referents catalans? Una de les raons, segons Pujol, és "compartir el mercat amb Espanya".
 
D'altra banda, l'autor de Ministeri d'Incultura també recorda que "la televisió de Catalunya és pública, i no ha de fer aquestes coses, això ja és un impediment". Fet que corrobora Manel Jiménez, doctor en Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF): "No hi ha una vocació ni una tradició de fer kitsch. Catalunya sempre s’ha distingit per intentar fer una altra cosa a nivell cultural, ha mirat a Europa. El gran mitjà, TV3, s'orienta cap al patró de la BBC mentre que a Televisió Espanyola això no passa tant." Un patró que té com a lema "Formar, informar i entretenir". Ara bé, Jiménez també cita els programes d'Alfons Arús com a "demostració" que es pot fer kitsch català.
 
"El kitsch està fet per al mercat espanyol i les privades espanyoles creen el seu imaginari propi, no tenen necessitat de fer res en català perquè ja entenem el castellà", explica Pujol, que ressalta que no hi ha cap llei que els obligui a emetre en català. Per Pujol, el kitsch que s'ha fet a Catalunya ha estat sempre "amb referències espanyoles". Un kitsch "espanyocèntric", com diu al llibre. I ho argumenta amb l'exemple de Sònia Monroig, filla d'un tenor del Liceu que va optar per crear-se un nom artístic en castellà, Sonia Monroy, per sortir a programes de tele-escombraries espanyols: 
 


Els casos de kitsch creats a Catalunya també han sigut, segons Pujol, "intents aïllats i destinats al fracàs". Es tracta d'un kitsch molt més descafeïnat en comparació amb el dels altres països occidentals. Ho il·lustra el reality La masia del 1907, de Televisió de Catalunya:


Una cultura banal cenyida per l'índex d'audiència

Pujol defineix el kitsch com "aquelles manifestacions culturals del nostre temps, de mal gust, que apel·len als instints més baixos, sense cap voluntat reflexiva, que tenen un consum massiu i estan fabricades per satisfer aquest volum de consum". Un tipus de cultura, diu, on es prioritza la morbositat, el sensacionalisme i l’escàndol per atraure audiències, i no pas l'art o la ciència. Els temes són grollers, esotèrics, banals, i els personatges, ignorants i aliens a la cultura de l'esforç:
 

 
En canvi, el professor de la UPF Manel Jiménez entén el kitsch d'una manera més àmplia: "Tinc la sensació que el kitsch s'assimila a la baixa cultura, però de vegades també té a veure amb estrats culturals alts". I cita com a exemples Terenci Moix i Boris Izaguirre, que troba persones cultivades i amb coneixements culturals, però que en certa manera també lligarien amb el kitsch. També ho relaciona amb el moviment hipster: "El hipster va a exposicions, té carreres universitàries i li agrada el kitsch, ajunta l'alta cultura amb allò degradat, underground. És un sincretisme brutal. Per exemple: els agrada Tosca però també Gran Hermano."

Deixar de ser "una colònia espanyola"
 
Pujol no considera "lògic ni normal que Catalunya tingui les capes més altes de la cultura cobertes" i, en canvi, "les més baixes siguin inexistents". Per això, reivindica que el futurible Ministeri de Cultura exerceixi una mica de Ministeri d'Incultura i prengui mesures com ara evasions fiscals, ajuda econòmica o atorgar llicències de televisió: "Algun impuls necessitarà el kitsch perquè si no es fomenten referències pròpies en tots els camps de la cultura, també en els estrats més baixos, una Catalunya independent seguirà sent una colònia cultural espanyola". I afegeix: "A Anglaterra ningú no té perquè saber qui és Belén Esteban. A Catalunya, tampoc."
 
Manel Jiménez també està d'acord que "en termes d'autonomia cultural convé que hi hagi kitsch". Explica que "tot el que es distanciï culturalment ajuda a confegir una identitat nacional i tenir un kitsch nacional català la dóna". I recorda alguns casos a Televisió de Catalunya com el concurs de la Megapubilla de Mikimoto, en què les concursants havien d'endevinar les capitals de comarca mentre es lluïen en banyador, o Josmar, el candidat que el programa Malalts de tele proposava irònicament pel festival d'Eurovisió: 



Xavier Cassadó, acual director del Divendres de TV3, ja no dirigia Malalts de tele quan el 1998 llençaven el videoclip de Josmar, però va seguir-ho d'a prop. "El Josmar tenia a veure amb la pròpia idiosincràsia del festival d'Eurovisió, era una paròdia", recorda. Per una banda, una "autoparòdia dels catalans", que reivindicaven que eren un poble i, per tant, havien de sortir a Eurovisió. I per l'altra, una paròdia del certamen, que anava deixant els "típics cantants de música lleugera" per enrarir-se. El Josmar va ser "el més rar que vam trobar". Però no es tractava de fer kitsch directament, sinó que ho concebien com un "esquetx". En aquesta línia, Cassadó opina: "No ens agrada exterioritzar aquest estrat baix, ens agrada pensar-nos com a gent formal, correcta, i el fenomen kitsch, per tal com som els catalans, serà minoritari". 
 
L'època il·lustrada, origen del kitsch?

Jiménez té la teoria que la manca de kitsch català podria remuntar-se a l'època de la Il·lustració, als segles XVIII i XIX: "En un moment en què Europa està pensant en la revolució, la igualtat i la fraternitat, la burgesia i l'aristocràcia de Madrid pensen en acostar-se a les classes populars, aquesta idea de casticisme". I dins del casticisme "hi ha molt kitsch", opina. En canvi, a Catalunya passa el contrari: "Catalunya té els ulls cap a França i hi ha una voluntat de progrés, d'esdevenir petitburgesos, d'imitar uns patrons fins a cert punt superficials". És a dir, "Catalunya posa el llistó sobre les classes privilegiades i, a Madrid, passa al revés, les classes privilegiades intenten acostar-se a les altres".

Sigui com sigui, la cultura kitsch és una demanda existent i posa damunt la taula l'etern debat de l'ou i la gallina: la indústria cultural proporciona al públic allò que aquest li demana o, per contra, més aviat crea i imposa models culturals al públic? La televisió -i la producció artística en general- hauria de respondre a índex d'audiències o bé a controls de qualitat?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació