Deu anys de la gran mentida

El 13 de novembre del 2003 José Luis Rodríguez Zapatero va pronunciar la frase "apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya" | Una dècada després, el fracàs de la reforma estatutària aboca el país a desenvolupar un procés sobiranista

per Jordi Palmer , 13 de novembre de 2013 a les 00:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.


Tretze de novembre de l'any 2003, míting central de la campanya electoral del PSC al Palau Sant Jordi en suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat (Foto, ACN). Al seu torn de paraula, l'aleshores secretari general del PSOE i líder de l'oposició al Congrés dels Diputats, José Luis Rodríguez Zapatero, pronuncia una frase de les que passen a la història: "Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya".
 
Tres dies més tard, els catalans escullen el nou Parlament, i tot que CiU guanya en nombre d'escons, amb 46, el PSC rep més vots i prou escons, 42, com per formar conjuntament amb ERC i ICV-EUiA el Govern Catalanista i d'Esquerres -el primer tripartit- i arrenca la negociació d'un nou Estatut liderat pel president de la Generalitat, Pasqual Maragall, que anirà topant amb diverses dificultats, com les reticències del PSOE, els acords entre l'aleshores cap de l'oposició, Artur Mas, i un Zapatero ja instal·lat a la Moncloa, el ribot d'Alfonso Guerra i la pressió del PP -però també de militants del PSOE com el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica- en contra del text, que aconseguiran aigualir-lo. Així i tot, l'Estatut és aprovat en referèndum per un 74 per cent de vots a favor i no serà fins el 2010 que el Tribunal Constitucional el tombarà, obrint la porta a l'actual procés sobiranista que demana una consulta sobre el futur polític de Catalunya. 
 
En aquest context i una dècada després, diversos actors polítics d'aquell moment reviuen per a Nació Digital les circumstàncies que van envoltar aquell gest de Zapatero i les conseqüències que va tenir i que, de manera significativa, encara marquen l'agenda política actual.
 
Una promesa honesta, ingènua o frívola?
 
Rere l'anunci de Zapatero del famós 'apoyaré' sempre quedarà el dubte de si el polític socialista va ser prou honest fent aquella promesa o al contrari, la va fer des de la convicció que mai tindria necessitat d'acomplir-la. Per l'aleshores secretari general i cap de llista d'ERC al Parlament, Josep-Lluís Carod-Rovira, Zapatero fa dir aquelles paraules perquè “una mica ingènuament, es va arribar a creure que podria complir la promesa”, però que va topar amb “l'al·lèrgia a la pluralitat nacional que forma part de l'ADN de la política espanyola”.
 
Molt més crític amb ZP és Joan Carretero, en aquell moment polític emergent a ERC que aviat seria conseller, que recorda que “quan tothom l'aplaudia jo ja deia que era un espanyolista demagog”, unes declaracions que gairebé li van costar, mesos més tard “el cessament del govern”. Per a Carretero, Zapatero era un “frívol, com la majoria de polítics espanyols i catalans” que “no mesuren el que diuen i només volen quedar bé amb la gent”.
 
Ernest Maragall, germà del futur president i número 8 a la llista del PSC per Barcelona en les eleccions del 2003, defensa en tot cas que Zapatero va “expressar una voluntat real, tot i que ara podem dir que els fets el van desmentir”, mentre que per al convergent Josep Rull -número 18 a les llistes de CiU en aquelles eleccions-, en les paraules de Zapatero hi havia “un element de frivolitat del personatge de no saber que té entre mans”.
 
Un altre convergent, Pere Macias -candidat de CiU per Girona-, admet que Zapatero, “potser creia que ho podia fer”, però “les seves afirmacions sempre han sigut poc reflexives, han tingut un punt de frivolitat i per això en deia de l'alçada d'un campanar”. De la seva banda, Dani Sirera -número sis a les llistes del PP- recorda que al Partit Popular les paraules de Zapatero van ser rebudes com una “promesa electoral més, com una picada d'ull als electors de convergència o als que desconfiaven que el PSC fos capaç de donar suport a un nou Estatut”.
 
Joan Ferran -número 11 a les llistes del PSC-, recorda que “en ZP es va llençar una mica a la piscina”, però afegeix que “la perspectiva de tenir un estatut nou i que Zapatero el consagrés era important, tot i que era difícil que copsés el que sortiria realment del Parlament”. En canvi, Jaume Bosch -número quatre a les llistes d'ICV-EUiA- considera que quan Zapatero va fer l''apoyaré' “ho va dir convençut que no ho hauria de complir i de que el PSC mai votaria un estatut que fos tant agosarat i que pogués comprometre el PSOE”.
 
Zapatero confiava en no arribar a la Moncloa?
 
De fet, l'opció que assenyala Bosch, que Zapatero va formular el seu 'apoyaré' convençut que no arribaria mai a la Moncloa, és una segona possible explicació que defensa el mateix dirigent d'ICV: “Zapatero mai va imaginar que guanyaria les eleccions del 2004 i per tant feia una mica com el que ha fet Alfredo Pérez Rubalcaba aquest cap de setmana, prometre-ho tot convençut que no arribaria al govern. Parlava des de l'oposició creient que continuaria a l'oposició”. De la mateixa opinió és Rull, que creu que “Zapatero estava convençut que tenia poques possibilitats de guanyar, i per això va tirar pilotes endavant”
 
Per la seva banda, Carod considera que si ho va fer sota aquest prisma, “encara seria pitjor, perquè aleshores ho va dir mentint”. Ernest Maragall, en canvi, és del parer que el fet de ser cap de l'oposició atorgava a Zapatero “un xic més de llibertat, però era molt conscient del que deia i del compromís que assumia”, mentre que Sirera afirma que tot i que “la conjuntura no indicava que pogués guanyar les eleccions, Zapatero no era ximple i s'hi jugava el que deia, perquè el gruix de l'electorat socialista estava a Andalusia i Catalunya i sabia que sense Catalunya no podria ser president del govern espanyol”.
 
El principi de la fi de la tercera via
 
Fos com fos, l'estatut va tirar endavant però aviat van començar els problemes, marcats, segons Bosch, pel fet que Zapatero creia que “un Estatut aprovat amb els vots del PSC, que era imprescindible, seria tant light i amb poques aspiracions d'autogovern que podria ser assumible pel PSOE, i el que li va fallar és que en Pasqual no estava en la línia del PSOE sinó en la de fer un Estatut atrevit”.
 
Tant és així que contextualitzant en la situació present la negociació de l'Estatut és inevitable arribar a la conclusió que aquell projecte era realment la tercera via que avui encara reclamen alguns polítics com Josep Antoni Duran d'UDC i Pere Navarro del PSC. De fet, per Carod, l'Estatut va ser “la darrera vegada que Catalunya va allargar la mà a Espanya i a l'altra banda no va trobar-hi cap mà”. 
 
En la mateixa línia, però amb més contundència, Rull assegura que “amb l''apoyaré' comença el final de la tercera via”, perquè la reforma de l'Estatut era “un inici de tercera via plantejat des de la bona voluntat, que va acabar amb la terra cremada”, mentre que Carretero afirma que “malgrat fenòmens com en Josep Antoni Duran i la tercera via i les al·lucinacions de cap de setmana de Pere Navarro, com diu en Mas, la tercera via ja fa molt de temps que s'ha explorat, perquè a Espanya, o s'hi està a l'espanyola o no s'hi està” i afegeix que “l'Estatut era un intent de continuar a Espanya d'una manera diferent, però ens la van fotre pel clatell”.
 
Ernest Maragall, per la seva banda, assenyala que la reforma de l'Estatut era una manera de “reprendre l'esperit de la Constitució”, mentre que per Macias, “l'Estatut era la tercera via i va naufragar” i Bosch opina que “l'aposta per l'Estatut era, sense tocar la Constitució, anar al limit màxim d'autogovern de Catalunya”. En tot cas, Ferran recorda que “sense el PSOE i sense Zapatero no haguéssim avançat en l'Estatut, sense un govern socialista a Espanya ni tant sols hauria vist la llum”, mentre que Sirera defensa que “l'Estatut de Sau tenia molt recorregut encara i era una eina apropiada, potser qui tenia la responsabilitat de governar no el va saber esprémer”.
 
L'actual procés, hereu del fracàs de l'Estatut
 
L'episodi final de l'Estatut reformat és la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que el buida de contingut. Fet i fet, és fàcil relacionar aquella sentència amb l'augment del sobiranisme, i així ho veu Maragall, que considera que “el que ara vivim té com a causa aquell moment”, ja que “s'ha esdevingut després de constatar el rebuig formal i explícit de l'Estat a les nostres propostes”, mentre que per Carretero, “l'aventura de l'Estatut només ha portat al creixement de l'independentisme”.
 
Per a Rull també és correcte el plantejament que l'augment de l'independentisme prové de la sentència de l'Estatut, que fa que “es produeixi aquest salt en un país que fa deu anys creia que era possible encaixar a Espanya”, mentre que Macias apunta que l'augment del sobiranisme es deu sobretot a l'actitud del govern popular, “que comença amb el recurs de l'Estatut i continua amb la utilització de Catalunya per guanyar vots a Espanya”, al temps que assenyala que “naufragada la tercera via, la sortida que demanen la majoria de la població és la consulta”.
 
Jaume Bosch també es mostra “convençut” de la relació entre la sentència i l'augment de l'independentisme i sosté que “la situació actual no és conseqüència d'un increment miraculós de l'independentisme, es fruit que un TC decideix carregar-se el que va decidir el poble de Catalunya, i això provoca una situació on la sortida ja no es reivindicar l'Estatut, sinó el dret a decidir i l'estat propi”, mentre que Joan Ferran recorda que “la sentència és el catalitzador” que fa pujar l'independentisme. “Sempre hi ha hagut plantejaments independentistes, però l'acceleració de partícules es produeix per la sentència del TC eliminant una cosa que l'havia votat la gent a Catalunya”, afegeix el diputat socialista.
 
De fet, l'únic crític amb aquesta hipòtesi es Dani Sirera, que defensa que “sense la crisi econòmica no quallaria tant el sobiranisme” i apunta que no percep “tant independentisme com es diu”. És més, l'exdiputat del PP considera que amb el canvi d'Estatut “els catalans no van notar cap millora ni cap perjudici” i en aquesta línia llança es pregunta, “algú em pot dir que han guanyat els catalans amb l'aprovació d'aquest Estatut?”
 
Sigui com sigui, deu anys després de tot plegat, queda el regust que la promesa de Zapatero o bé va ser una colossal mentida o simplement no es va complir mai perquè el projecte de l'Estatut va desbordar les previsions del PSOE. Però en tot cas, no va ser la única promesa que ZP va fer aquella nit al Palau Sant Jordi. Les cròniques del míting recorden que també va prometre... reformar el Senat per tal de convertir-lo en una autèntica càmera de representació territorial. I és que hi ha promeses que ja no se les creu ningú.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació