Laila Karrouch: «Si Anglada diu que ens traiem el mocador, en portaré dos»

L'autora "De Nador a Vic" publica ara "Petjades de Nador", una segona part novel·lada de la seva vida | "De petita, vaig viure l'arribada a Catalunya com una mena de càstig patern", explica

per Bernat Ferrer, Barcelona, 16 de novembre de 2013 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'autora de 'De Nador a Vic' publica ara 'Petjades de Nador'. Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

Laila Karrouch, nascuda el 1977 a Nador (el Marroc), va arribar amb la seva família a Vic quan tenia 8 anys. El 2004 va guanyar el Premi Columna Jove amb la biografia De Nador a Vic, que ara actualitza amb la biografia novel·lada Petjades de Nador (Columna Edicions), una història trepidant, que es beu d'un glop. Sentiments, relacions familiars, crisis existencials, nervis, gelosies, tensions amb el marit i dubtes educatius amb les filles..., s'entremesclen amb una cadència acompassada que atrapa el lector de principi a fi.


La protagonista, Laila, un alter ego d'ella mateixa, viu tot un seguit de convulsions emocionals i familiars, a més a més d'alguna penúria econòmica. En un determinat moment, fins i tot li passa pel cap mirar d'escriure un llibre com a via per aconseguir diners.


- És, doncs, un llibre escrit per fer diners?

- No! [riu] Amb el primer llibre vaig començar construint la casa per la teulada, i després em vaig adonar que no sabia gaire de literatura, i vaig posar-me a estudiar-ne. I em vaig posar un repte personal: havia de ser capaç de publicar una novel·la amb una mica més de nivell, perquè sóc conscient que l'altra era molt infantil, tot i que hi explicava coses que tocaven. Ara, faré diners? L'autor s'emporta un percentatge molt petit de les vendes.

- És una obra curiosa, perquè parla de la Laila Karrouch i no parla de la Laila Karrouch...


- És la trampa. Volia una continuïtat amb el primer, però em vaig trobar que podia tenir problemes judicials. La via que vam trobar va ser fer-ho tot novel·lat. Està fet d'una manera perquè s'entengui que sóc jo, però que no sigui jo; de fet, tothom que s'ha llegit el primer llibre sap perfectament que sóc jo.

- Era obligada una segona part del De Nador a Vic?

- Feia temps que hi donava voltes. En una xerrada en una escola, una nena em va preguntar per què no n'escrivia una segona part. En el seu moment, vaig pensar que seria un avorriment, però la nena em va dir que no sabia què m'havia passat en tot aquest temps. I quan va ser l'editorial qui m'ho va proposar, de seguida vaig dir que sí.

- El 2004, en rebre el Premi Columna Jove, imaginava que tindria el ressò que va tenir?

- Gens! Si De Nador a Vic el vaig escriure sense esquema ni res! Primer vaig fer l'escrit i em van dir per què no ho publicava. Però si ho tenia escrit amb bolígraf! No tenia ni ordinador! Reconec que ho provo tot, i quan m'ho van dir, m'hi vaig llençar. I vaig presentar-ho al Premi Columna Jove. No hi perdia res. I no m'esperava que guanyés!

- En guanyar-lo, devíeu viure un moment de pujada de l'autoestima, no?

- Va ser com pujar en un núvol, perquè la gent et parava pel carrer, et preguntava per la família, pensaves que eres coneguda... Emocionalment, et veies capaç de fer coses que no t'havies plantejat... I a partir d'aquí vaig pensar que només era auxiliar d'infermeria, i em vaig proposar d'estudiar més. I vaig acabar estudiant Infermeria i ara sóc infermera d'urgències. Després, arriba un moment en què la gent s'oblida de tu, i vas pels carrers de Vic i poques persones et paren... I penses: "Ostres, he caigut en l'oblit." I si en el moment d'eufòria et sembla que la gent t'atabali, quan no ho tens, ho trobes a faltar... També vaig tenir la crisi de posar-me davant l'ordinador i no saber què escriure, aquella inseguretat que no havia tingut mai...

- A Nador va acabar arribant aquesta fama? És a dir, saben que una noia d'allí va arribar a Vic i va publicar-hi un llibre?

- Molt poc. Per això, és una història que m'agradaria traduir. Abans no m'ho plantejava, però ara sí. Ara és quan estic emocionalment preparada per promocionar el llibre allí i perquè la gent s'adoni que el pas no és fàcil, però que tampoc no és impossible. No només pots anar a un altre país a viure, sinó que a més pots triomfar, entre cometes, i arribar a objectius que mai no t'havies proposat.

- Al llibre hi reflecteix gran quantitat de sentiments, i hi defensa que li és impossible triar entre el Marroc o Catalunya, entre el pare o la mare. Les seves filles, catalanes ja d'origen, tenen la mateixa relació que vostè amb el país?

- És diferent. Hi ha catalans de naixement i catalans de sentiment. Jo sóc marroquina de naixement i de sentiment, i catalana de sentiment. Tot això, les meves filles no ho viuen amb tanta intensitat. Hi anem cada any, i s'hi senten normals, no les veig pas bocabadades, quan celebrem una festa o hi vestim la roba típica. Ho han normalitzat tot; de fet, aquesta era la meva intenció. I els sentiments que jo puc tenir quan vaig a la meva terra, elles no els tenen. Segurament, elles el tindran quan siguin grans i potser marxin a un altre lloc i tornin a Catalunya. El lloc on neixes t'acaba marcant, i hi ha un lligam molt important. I elles el tenen aquí.

- Culturalment, se les percep com a nenes 100% catalanes?

- Vivim a Vic, on tenim un partit polític que ens ajuda a enfrontar-nos. I potser ho fem de manera inconscient. I penso que aquest partit, desgraciadament, i em dol molt reconèixer-ho, viurà durant molts anys. Sempre hi haurà gent que lluitarà contra la convivència, i això no acaba d'ajudar. Quan vaig arribar no hi havia el que anomenem ghettos, i ara hi són. I això pot ser més perillós, encara. O ens plantegem el futur d'una altra manera, o les coses poden acabar molt malament, i podem estar parlant de racisme durant molts anys més. Tinc la sensació que no acabem d'avançar, en aquest sentit. Per exemple, fa 25 anys que es parla del mocador, i se'n continua parlant exactament en els mateixos termes. No ha canviat. L'argument contra el mocador és el mateix llavors que ara, quan a mi m'agradaria anar a una altra fase, i anar a coses que realment ens importen com a ciutadans.

- Perquè se'n parli, faltaria que hi hagués una veu pública? És a dir, la comunitat musulmana, de Vic o de tot Catalunya, és mediàticament inexistent?

- Hi ha una invisibilitat, sí. De fet, són les veus que busco que surtin, perquè es troben a faltar. Que els mateixos musulmans diguin: "Nosaltres som, o nosaltres practiquem..." Donar informació no costa gaire, però s'ha de donar. Jutgem moltíssim, però no sabem què estem jutjant.

- Dins la comunitat musulmana hi ha un debat sobre la necessitat d'explicar-se?

- No hi estic ficada, però tampoc no em consta que hi hagi aquest debat. Per evitar problemes, optes pel silenci. I és la pitjor solució que pots escollir.

- A Vic ja deu haver-hi fills de pares nouvinguts que tinguin dret a vot. El corpus electoral deu estar canviant, no?

- Molta gent no vota. I s'hi ha d'anar.

- Així, Josep Anglada serà el proper alcalde de Vic?

- Espero que no. Ara: si guanya, guanya. Si la gent el tria, se l'haurà de respectar. Però si llavors vol que les dones musulmanes -o "mores", com diu ell- es treguin el mocador, jo tinc clar què faré: no me'n posaré un, no. Me'n posaré dos! Només faltaria que una persona hagi de decidir les coses privades de la gent. I això hi ha molta gent que ho pensa.

- En relació amb el procés independentista que viu Catalunya, quin sentiment detecta entre els nous osonencs provinents del Marroc?

- En això és en l'únic que detecto un sentiment comú, molt similar. Sempre he tingut la sensació que cadascú lluita pel que lluita i que hi ha moltes divisions, però que quan es parla d'independència, hi ha com una unió, com un sentiment comú. I això es percep. I a Vic, molts som d'origen bereber, que tenim una història bastant similar, i que tenim Catalunya i la lluita dels catalans per la seva independència com a referent. Per tant, entenem perfectament el sentiment, i molts el compartim.

- Això a Vic. I amb amics o coneguts de l'àrea metropolitana?

- Amb aquests no en parlem, d'independència. De fet, quan arribo a Barcelona, ja els mateixos ciutadans queden parats quan els parlo en català, i em responen en castellà. Cosa ben diferent de Vic: és com si estiguéssim gairebé a dos països diferents! Sembla que la independència sigui més a un altre lloc que no pas a aquí.

- Veu les seves filles casades amb un vigatà?

- Vigatà, vigatà... no. De fet, penso que canviaran molt, les coses. Ara mateix li diria que no, perquè la manera d'educar és molt diferent. Ara, d'aquí a uns anys, les coses hauran canviat. Les meves filles canviaran, però els nens d'aquí, també. I és bo que canviïn. Ja ho estan fent per la crisi. Hi ha molt jovent d'aquest país que no s'ha mogut mai de Catalunya i que ara està sortint a treballar a d'altres països, i això és molt positiu, perquè tornaran amb una altra mentalitat.

- Si tornen.

- Si tornen, és clar. I si no tornen, moltes vegades es casen amb gent d'allà i allí van fent la seva vida, i això està molt bé, perquè entenen molt bé el pas que nosaltres hem fet. Per tant, hi haurà tants canvis, que és molt difícil pensar què passarà.

- La seva família va arribar a Vic en un moment en què hi havia poca immigració. Ho van viure com una experiència dura?

- Els meus pares, més. El pare sempre explica la mateixa anècdota: a Vic només hi havia un bar on deixaven entrar als marroquins, i que es prenguessin el cafè ràpid i que fotessin el camp. Però bé, ell ja els estava agraït, perquè ja els havia deixat entrar i veure el partit de futbol. I si volien continuar-lo veient, en feien un altre. Ara, evidentment pots entrar a qualsevol bar, hi ha hagut un canvi molt important. Jo, personalment, ho vaig viure com un càstig perquè havia fet alguna cosa malament, i que per això em duien a un país on jo no volia anar. Va ser molt dur. Fins que no vaig començar a dir quatre paraules... Perquè, no poder comunicar-te amb la gent, és el pitjor que et pot passar! Moltes vegades deduïa coses, però no sabia què em deia el mestre, els companys... Ho feien amb bona fe, per dir-me si volia jugar, però m'angoixava, perquè no els entenia. I em repetien la mateixa frase a poc a poc, més alt... I em quedava igual!

- Malgrat tot, es va treure la carrera d'Infermeria.

- Sí, i penso que és per un canvi individual. Vaig ser la primera persona que va entrar un llibre de lectura a casa meva. Ara, a les meves filles no els dono l'opció d'estudiar o no estudiar! Quan siguin majors d'edat i no vulguin estudiar, ja ho decidiran elles mateixes. Però a mi no em van donar ni aquesta opció: estudiava perquè aquí es veia que els estudis eren obligatoris, i quan acabés, cap a casa!

- La via fàcil hauria estat creure els pares.

- El meu problema és que sempre he volgut ser diferent. Si vols ser com tots, ja tens les pautes marcades... I si realment estàs convençuda d'una cosa, has de lluitar amb els de casa, perquè no t'acaben d'entendre. I això costa. També entenc els meus pares, és el que havien après.

- I ara què li'n diuen?

- Ara n'estan d'allò més orgullosos.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació