José Montilla: «Pel camí del mig hi ha més possibilitats, i complicitats»

L'expresident de la Generalitat entre 2006 i 2010 es reivindica en una entrevista amb Nació Digital: "El meu Govern era més estable que el d'Artur Mas"

per Salvador Cot/Bernat Ferrer, 20 de març de 2013 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'expresident José Montilla, al seu despatx de la Diagonal de Barcelona. Foto: Adrià Costa.

José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) és un tipus rialler. No és una ironia. De fet, durant el seu ascens polític i al llarg de la seva presidència somreia poc i, aparentment, de manera no gaire espontània. Però Montilla, en política, ho ha estat tot i ho ha aconseguit tot i, ara, sembla reconfortat en el seu paper de pare de la pàtria. Quina? Això ja és una altra història...


- Tot llibre és un exercici intel·lectual. I Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència (RBA), n'és un. Fem-ne un altre: l'endemà de la independència, continuaríeu la lluita social en aquest marc polític diferent, o treballaríeu pel retorn a l'Estat espanyol?

- Home, això és una pregunta una mica tramposa, no? [riu]

- Del tot!

- És un supòsit que crec que no es donarà. Però què faria jo? Evidentment, lluitar per les idees que sempre he tingut des de fa moltes dècades, que tenen relació fonamentalment amb la igualtat, fraternitat, justícia social, solidaritat..., i fer-ho, evidentment, allà on visqui. Però, reiterant que nego aquest hipotètic escenari, és evident, continuaria lluitant per aquestes idees.


- No creuríeu necessari retornar a l’statu quo anterior?

- Això depèn de com es faci, de com estigui el clima. Jo el que desitjo per al país és prosperitat i pau, cohesió social i cohesió nacional.

- Aquesta cohesió social i nacional, està ara qüestionada pel procés?

- No, està qüestionada per molts factors. En primer lloc, la crisi i els seus efectes derivats fan que tot estigui qüestionat: la política, els polítics, les institucions... A més, estem en una societat amb una crisi de valors, que la crisi econòmica accentua. Per tant, la cohesió social està en perill? Evidentment que està afeblida. I la cohesió nacional? Doncs ja veurem què passa. El que menys desitjo per al nostre país és una fractura: la fractura social s'està produint, i la nacional es pot produir. Tant de bo siguem capaços de conjurar una i trobar solucions per l'altra.

- Al llibre dieu que ara hi ha una campanya "d'agitació i propaganda" d'unes dimensions mai vistes. L'origen d'aquesta campanya és l'acció política del Govern actual?

- Crec que va més enllà, no sóc tant ingenu com per pensar que això és fruit d'una manipulació feta des d'un despatx, o una campanya dissenyada en un despatx. Va més enllà. A més, està basada en alguns fets que són objectius. Si no, no tindria la capacitat d'arribar a tanta gent com ha arribat. Una cosa és que no la comparteixi, i que cregui que està magnificada, i l'altra és que hi ha, a l'arrel, unes raons objectives, això és una evidència. No seré jo qui ho negui, ans al contrari, ho he denunciat en més d'una ocasió.

- Quan parleu de "fractura nacional", us referiu a una fractura dins de Catalunya...

- Sí, evidentment.

- ...perquè enteneu que una part de la societat es podria sentir incòmoda en una Catalunya independent?

- Hi ha gent que no vol la independència, una part molt important de la societat catalana, crec jo.

- Però ara també hi ha una part de la societat catalana que tampoc no se sent còmoda amb l'statu quo actual.

- Evidentment. Jo tampoc em sento còmode amb l'statu quo actual. La solució no és quedar-nos com estem o marxar, hi ha d'altra gent que tenim d'altres opcions que legítimament defensarem. No em vull quedar com estem.

- Hi ha camí del mig?

- Crec que sí.

- L'ha d'oferir Madrid?

- No. Cal insistir. Persistència i insistència. És una de les claus de la política. Hi ha qui diu que no voldran el camí del mig, i és evident que no és fàcil, però pel camí del mig hi ha més possibilitats, podem trobar més complicitats.

- Quin són els mínims, d'aquest camí del mig?

- Justícia fiscal, justícia social, reconeixement nacional, una reforma a fons de la Constitució, un reforçament del vincle europeu... Sé que és difícil, però també sé que la independència és molt més difícil. Hi ha qui pensa que no, qui pensa que no cal negociar-la, que ens la prenem i tal. Doncs jo crec que no és factible, avui, en l'Europa en què vivim. A l'Europa actual, la secessió unilateral no és possible.

- Però és la mateixa Europa que a Xipre no garanteix els diners del petit estalviador.

- Xipre és un estat independent. I on és la seva sobirania? No podem plantejar les coses basant-nos en un concepte de sobirania que ja no existeix, que forma part del passat. Els estats-nació, a Europa, són història. I, tant de bo, ho siguin cada cop més.

- Però justament el que s'està discutint a Catalunya és sobre sobirania, i l'Estat entén que la sobirania és del poble espanyol.

- El dret internacional interpreta que els sobirans són els estats. Vas a qualsevol resolució de l'ONU, i el subjecte de sobirania són els estats. Això és així, fins ara.

- Amb l'Estatut, el poble català va votar un text i, com que no és sobirà, un tribunal va poder esmenar-lo. Com es pot resoldre?

- Ara tenim molts tribunals que esmenen, fins i tot a Europa, amb els desnonaments... [riu] Tot això s'ha de resoldre amb diàleg i negociació. La història ens diu que a la independència s'hi accedeix mitjançant la negociació i el diàleg, o bé mitjançant la violència. I com que descarto la via de la violència, quina via queda per millorar la situació del nostre autogovern? El diàleg i la negociació.

- El grup parlamentari socialista al Congrés va fer fora José Zaragoza per votar a favor del dret a decidir. Aquesta és una mostra de diàleg?

- No podem veure les coses amb la perspectiva curta. S'han de veure a llarg termini, si hi ha possibilitat de canvis. No es tracta de posar una demanda damunt la taula i pensar que ara ens diran que sí. Cal persistir i insistir. El PSOE, respecte la modificació de la Constitució, té ara una posició molt més avançada que no pas fa dos anys. No hi ha res que sigui inamovible.

- El PP té recorregut?

- Hi ha gent al PP que també vol reformar la Constitució. Exministres del govern d'Aznar, fins i tot. Alguna cosa s'hi mou. És un partit més plural del que ens pensem: hi ha des de centristes fins a l'extrema dreta. I aquest és un dels grans problemes de la dreta espanyola.

- Sempre s'havia dit que era un avantatge.

- I un inconvenient, també. Sense l'extrema dreta dins del PP, no s'hauria produït ni el recurs ni la sentència de l'Estatut.

- A la clausura del congrés del PSC del 2008, diguéreu a Zapatero: "Los socialistas catalanes te queremos, pero queremos más a Catalunya." Va ser un punt d'inflexió?

- Cal veure el context en què es produeix: es produeix quan Zapatero havia format govern després de les eleccions generals i quan havíem començat a negociar, primer no amb massa èxit, el nou sistema de finançament. És en aquesta clau, que es va donar aquest missatge.

- Va ser conjuntural, doncs?

- Va ser conjuntura. I deixar clara una cosa, que sempre he deixat clar. Quan els candidats a dirigir el PSOE venen al carrer Nicaragua el 2000, venen convocats pel primer secretari del PSC, i dic: "Us recordo que sou a la seu d'un altre partit."

- La neutralitat estricta no es va mantenir, a últimes primàries.

- Ja no era primer secretari del PSC, i per tant no vull jutjar. Suposo que les circumstàncies eren diferents respecte el 2000.

- Precisament va ser en aquestes primàries quan es va retreure a Carme Chacón de voler dirigir un partit diferent del que militava. Com es resol, aquest sí però no del PSC?

- Ara que s'està discutint el nou protocol, suposo que serà un dels temes que tractaran.

- Josep Maria Triginer, de la federació catalana del PSOE, i Josep Pau Pernau, del PSC-Reagrupament, anys després, mantenen una visió contraposada del futur nacional català. Amb 30 anys de PSC, per què no hi ha hagut una convergència ideològica?

- Sí que n'hi ha hagut. La immensa majoria dels afiliats que té avui el PSC s'han afiliat amb molta posterioritat a la fundació del partit, i no tenen una militància prèvia a cap dels col·lectius que funden el PSC. Però és que també és normal que un partit d'ampli espectre, central en la política catalana, que hi hagi pluralitat. No ho veig com un problema. Al contrari, veuria com un problema que ho perdéssim.

- La sortida d'Ernest Maragall del PSC és una pèrdua de pluralitat?

- És un senyor que surt de diputat i de l'executiva, i decideix muntar una cosa per compte seu. Està en el seu dret de fer-ho.

- Però és una pèrdua?

- Sí, però els partits, al llarg de la història, perden gent i hi ve gent nova.

- El tripartit va canviar en alguna mesura la relació entre Catalunya i Espanya?

- Ho va intentar, amb un resultat agredolç. És evident que en determinades coses es va avançar, pel que fa a l'esforç modernitzador de Catalunya en infraestructures, a la millora del finançament -després tocada per la caiguda dels ingressos que ha afectat a tothom-, i per l'Estatut. L'Estatut va suposar un avenç, va haver-hi traspassos de competències. Ara ja no se'n parla, de traspassos. Va haver-hi una certa presència a Europa, amb participació als consells de ministres, amb el català utilitzat segurament no com voldríem, però que es va donar. Però l'ofensiva del PP i la crisi econòmica va espatllar bastant les coses.

- Aquella ofensiva del PP va aconseguir intimidar el PSOE?

- En part, sí. L'ofensiva va ser brutal i sí, hi va haver qui es va arronsar. No al Congrés dels diputats, però sí en entorns mediàtics o intel·lectuals.

- Com a ministre i com a president de la Generalitat, vau ser al centre d'aquest engranatge polític entre Catalunya i Espanya. Vau trobar prou comprensió, al govern Zapatero? Actituds com les de Magdalena Álvarez devien desgastar molt.

- Sí. Amb alguns ministres va ser complicat. Amb d'altres, no. Però tenia clar què havia de fer: defensar els interessos de Catalunya.

- Només ICV reivindica clarament el tripartit. De quina forma es pot construir una alternativa a l'actual majoria sense passar per un tripartit?

- Mai no se sap. La política canvia molt, fixem-nos en Itàlia! Cal recordar que el primer govern catalanista i de progrés es va trencar després de l'aprovació de l'Estatut a les Corts Generals i abans del referèndum en què ERC va demanar el vot negatiu, coincidint amb el PP. Què va passar, després? ERC va dir que era l'Estatut que havia aprovat el poble de Catalunya, i que estava disposat a desplegar-lo. Per tant, va ser possible fer un acord de govern, i governar. Un govern que va tenir una gran estabilitat, malgrat la crisi i decisions molt dures que vam perdre, mai vam perdre una sola votació al Parlament. Però quan es van convocar les eleccions, ERC va anar-hi amb una condició "sine qua non": la convocatòria d'un referèndum. En aquell moment, no podíem supeditar un acord de govern al compromís previ de convocar una consulta. Era obvi que hi havia una discrepància de fons, i per això vam dir que en aquell context no apostàvem per la reelecció de l'acord a tres.

- Això limita les possibilitats d'alternança?

- L'alternança s'acaba produint, en un país democràtic. Tarda més o menys, però s'acabarà produint. Com? No ho sé, ni crec que ho sàpiga ningú.

- Per tant, el "no" al tripartit, era conjuntural?

- Avui, la política és tan canviant, tan gasosa, tan líquida, que els moviments que es produiran dels propers dos anys, no sabem quins seran.

- CiU ha desplaçat la societat cap al sobiranisme o és a la inversa?

- Aquí se sumen tres factors. En primer lloc, els canvis generacionals, en tant que els fills o néts de persones que havien nascut a Albacete, no tenen la relació afectiva i emocional que podien tenir el seus pares o avis. En segon, que té relació amb aquesta actitud de confrontació i fustigament que ha mantingut la dreta espanyola respecte a Catalunya, que es pot visualitzar amb la sentència de l'Estatut. I un tercer, que desitjaria que fos conjuntural, que té relació amb la crisi: sense la crisi econòmica, no s'explica tampoc què passa a Itàlia. Les persones, a més de pragmatisme, necessiten una cosa que els pugui il·lusionar, és igual si després és una cosa més il·lusòria que il·lusionant. Jo crec que això també ho explica tot plegat. No són només raons polítiques o d'estratègia política d'algú. Hi ha aquests moviments més de fons que expliquen aquest desplaçament.

- Es percep que CiU ha construït un marc mental on li encaixa tot. Quina il·lusió transmeten el PP, PSOE i PSC al ciutadà?

- És un dels problemes que en aquest moment té la política a Europa, i els grans partits especialment. La socialdemocràcia en el seu conjunt, i també els partits conservadors. Europa requereix de canvi de política. Sense un canvi de política, amb majúscules, és molt difícil engrescar al personal. El pragmatisme de la "troika" no engresca.

- Aquest cap de setmana ha tingut lloc un consell de Govern al Palau de Pedralbes. Us sembla que el Govern actual està en una situació d'excepcionalitat?

- Suposo que havien de fer una cimera que no s'ha acabat fent, i que tenien les agendes ocupades! [riu] És un Govern que, malgrat tenir més diputats que els que tenia el PSC al darrer govern, és un Govern més feble que aquell: ha de negociar les coses, ha de negociar cada ple. Abans hi havia un Govern més estable. Més previsible, també. I això no és bo, perquè la situació és molt difícil i, per tant, el que el país necessitaria és un Govern estable, amb una majoria parlamentària estable, amb un full de ruta clar, més enllà d'un eslògan, conscient com sóc del marge que pot tenir un govern com el de Catalunya avui, que és reduït. Si reduït és el marge d'Espanya, el de Catalunya...

- CiU i ERC es van presentar a les eleccions amb un programa de govern que el govern espanyol diu que no es pot aplicar.

- Però això no és excusa. Els governants han d'entomar la seva pròpia responsabilitat. És com si Rajoy digués que Europa no el deixa, i que aquesta fos la seva cantarella diària. Oi que no el deixaríem? No se sosté, els governants estan per governar amb les eines que tenen. Els ideals, ja ho sé, ja... Ja m'hagués agradat a mi, ja...

- Li recomanaríeu al president Mas confiar del tot en ERC?

- No dono consells. Ni als meus. Dit això, durant la meva experiència de govern, no tinc cap queixa de l'actitud col·laboradora i lleial ni d'ERC ni d'ICV.

- Ciutadans està convençut que un dels motius dels seus ascensos rau en l'aliança que el PSC va mantenir amb ERC, i sosté que el PSC ha abandonat una part dels seus votants. Esteu d'acord amb aquest anàlisi?

- Hi ha més gent que diu això, sí. Però això és normal. En un moment en què es tensen les coses i es bipolaritzen, les forces polítiques que estan més al mig, que tenen posicions que no són de tant blanc o negre, és normal que perdin plomes. També li ha passat a CiU. Ara bé, és cert que originàriament hi va haver gent que van votar Ciutadans que provenien alguns del PP, nous votants i, alguns, també del PSC.

- Aquest votant es pot tornar a captar?

- Ja ho veurem. La descripció ideològica del vot, tal com s'ha entès tota la vida, cada cop en queda menys a tots els partits. L'electorat vota en funció de les conjuntures, dels lideratges i de les propostes. Per tant, dependrà del que sigui capaç de fer el PSC.

- Quina relació manteniu amb els vostres exconsellers?

- Amb Joan Saura coincidim al Senat. Ens coneixíem ja de l'etapa al món local, dels 80. El conseller amb qui tenia més relació ja d'abans de ser membre del Govern era en Francesc Baltasar, que ni era socialista. Amb Carod-Rovira ens veiem alguna vegada, tot i que viu a Tarragona. I, amb alguns altres, ens veiem de tant en tant.

- Organitzeu sopars de tripartit?

- No! [riu] Ara, anar a dinar o prendre un cafè amb algun, sí que ho fem.
  Bernat Ferrer i Salvador Cot, durant l'entrevista a José Montilla. Foto: Adrià Costa.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació