Vint anys de la mort del professor Carles Muñoz i Espinalt

Als anys 80 va formular l'estratègia d'un plebiscit i la creació del "front del Sí" com la via catalana a la independència

per Redacció, 1 de març de 2013 a les 20:13 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de març de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Enterrament de Muñoz i Espinalt, a Montesquiu (Osona) el 4 de març de 1993. Foto: Arxiu Nació Digital.

Aquest dissabte, dia 2, es compleixen vint anys de la mort sobtada del professor Carles Muñoz i Espinalt, creador de la psicoestètica i destacat lluitador independentista. Nascut el 1920 a Montesquiu (ara Osona, però aleshores al Ripollès), de ben jove va combatre a la batalla de l'Ebre dins les files de l'exèrcit republicà, on va esdevenir un independentista convençut quan va sentir, des de la trinxera, els cants falangistes de "catalán judío y renegado, pagarás los daños que has causado...", amb la música del Cara al sol .


Molt connectat amb Josep Maria Batista i Roca i el Consell Nacional Català que funcionava a l'exili londinenc, el professor va impulsar i participar en multitud d'iniciatives, com ara la primera campanya pel català a l'escola, a conseqüència de la qual va ser perseguit i interrogat per la policia espanyola a Barcelona.

En ple franquisme, es va oposar amb contundència a les tesis de Jaume Vicens i Vives, expressades en el mític llibre Notícia de Catalunya , perquè creia que pretenien construir -a gust del franquisme i d'un cert catalanisme conservador- una imatge històrica dels catalans com a poble rendit, incapaç de defensar-se i condemnat a sotmetre's voluntàriament a l'ocupació espanyola, bé que disfressant-la amb conceptes com el "pacte", el "fer país" o la "voluntat de ser".

Aquestes dures posicions i el seu tarannà liberal i republicà el portarien, és clar, a ubicar-se a les antípodes del pujolisme. I com que des dels temps de la Guerra Civil havia deixat de veure en el marxisme una alternativa social vàlida, Muñoz Espinalt quedaria com una figura aïllada amb escassa projecció a la nova Catalunya de la Generalitat restaurada. Tot això, a més, unit a les acusacions de sectarisme que es van llançar contra la psicoestètica des de l'espanyolisme autòcton.

Malgrat tot, les campanyes que Muñoz i Espinalt i els cercles de gent que el seguia -en la seva majoria, joves- van promoure a favor d'un plebiscit per la independència de Catalunya, sobretot a partir de 1989 -inclòs el provocador seminari titulat "Serà el 1992 l'any de la independència de Catalunya?- han deixat per a la història un llegat que ha tingut en les consultes independentistes i en l'actual procés cap a la consulta de 2014 una herència ben vàlida. Ja en aquell llunyà 1992, Espinalt plantejava estratègies per a la formació del "front del Sí", amb un grau de precisió que vist en perspectiva li confereix una aura de gran lucidesa política. El seu darrer llibre, justament, es va titular Preludi de la independència .


Espinalt solia dir que les idees necessiten uns cinquanta anys per arrelar amb força. I no deixa de ser curiós observar com els corrents independentistes nascuts als anys 60 del segle passat -tant en el seu vessant independentista radical clàssic com en el de caire marxista, amb l'escissió del FNC que infantaria el PSAN el 1968- són a punt de complir aquest recorregut de mig segle de germinació.

- Miscel·lània d'articles de recordança en el 20è aniversari de la mort de Carles Muñoz Espinalt.

- Recordança amb motiu del XVè aniversari de la mort de Muñoz i Espinalt, a càrrec d'Enric Borràs.

-Acte a Terrassa el 14 de maig

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació