Joan d'Arquer: «La presó és el món de la mentida»

Entrevista al capellà del Centre Penitenciari de Quatre Camins

per Lluïsa Tarrida/Terrassa , 20 de gener de 2013 a les 13:23 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El capellà Joan d'Arquer al campus de la UPC Terrassa Foto: Lluïsa Tarrida

Joan d'Arquer (Barcelona, 1963) havia estudiat arts gràfiques i treballava de llibreter, s'havia enamorat i havia sortit de festa com qualsevol jove. Però als 27 anys va decidir entrar al seminari. Al 2001 va demanar al Bisbat de Terrassa alliberar-lo per poder dedicar-se al món carcerari. Sis anys més tard, era el capellà titular de la presó Quatre Camins, la més gran del país quant a nombre de penats amb condemna definitiva, uns 1800 interns. Reconeix que és l'excepció. La seva implicació amb els interns és tanta que el 2009 va decidir crear, amb l'ajuda d'altres entitats, un pis d'acollida. D'aquesta manera es va convertir en l'únic capellà secular dels Bisbats catalans que viu permanentment amb gent de la presó. Comparteix pis de 225 metres quadrats amb set persones que estan o han estat al centre penitenciari i ho viu i ho sent d'una forma natural.


El 19 de desembre van celebrar el tercer aniversari de l'obertura del pis i no nega que se sent molt feliç de la feina que està fent. És més, confessa que "no canviaria el món de la presó pel món de la parròquia". diu que és un home de poques paraules, però es fa escoltar. Joan d'Arquer va ser a Terrassa per oferir una xerrada organitzada per l'Associació ACTES sobre la vida a dins i fora de la presó.

Què fa un capellà predicant en un món de pecadors?
Una religiosa em va demanar fer de 'germà gran' d'un noi que no tenia ningú. Va ser quan vaig entrar a Quatre Camins. El primer cop no n'estava convençut, però al segon ho vaig tenir clar: aquell era el meu món. Déu és molt misericordiós i m'estimo molt Dom Bosco, el fundador dels Salesians, que deia que primer hem de fer bones persones i després, si podem, ja farem bons cristians.

I quina és la seva funció?


La més sabuda és fer la missa de diumenge. Però l'altre és escoltar. Els presos saben que el capellà no menteix; i això és molt valorat perquè la presó és el món de la mentida, fins i tot institucionalitzada. L'únic que pretenc és ajudar-los, fins i tot davant del director de la presó. El capellà és un intermediari o home de confiança; ha de guardar molts secrets.

Mentida institucionalitzada?
El pres no sols ha de mentir a dins sinó que també ho ha de fer quan surt a fora si vol trobar feina. Per tant, segueix sent un món molt tabú malgrat algunes sèries i reportatges que s'han fet.

Ha canviat molt des que vostè va entrar-hi fins ara?


Els professionals diuen que la mitjana d'edat està pujant. El que em sembla a mi és que cada vegada hi ha gent més jove. El legislador és cada cop més punitiu i això fa que molts entrin a la presó quan abans no ho feien. Però les parets tenen el mateix color i els interns tenen les mateixes angoixes, esperances i desesperacions.

És més fàcil ser creient a dins o a fora de la presó?
Sí que hi ha gent que quan entra a la presó recupera la fe, però no hi ha un retrat robot del pres en relació a la religió. El tant per cent de qui va a missa a la presó és similar al de la població que hi va a fora, és a dir, un 3-4%.

Per què un pis d'acollida?
L'ajuda a un pres no s'ha d'acabar dins de la presó sinó que ha de continuar fora. Només acollim aquells que volem tirar endavant i que no tinguin ningú a fora. El desembre de 2009 vam acollir la primera persona, després vam haver de fer-la fora perquè es va desviar. Però des d'aleshores hem acollit unes 25 persones, de les quals el 60% ho han aconseguit.

I quina és la funció del capellà?
Visc amb ells, el que implica fer-los costat i ajudar-los en el que els cal per refer la seva vida fora de la presó. Sempre miro de tenir a dins del pis un noi acollit de confiança, així em permet ser a un altre lloc i no tenir una revolució dins del pis o que me l'estiguin cremant. S'hi poden estar des de 48 hores a 2 anys, que és el màxim que hem tingut fins ara.

Per què és tan important la creació del pis d'acollida?
És el trampolí per saltar a la societat. A la casa tractem quatre aspectes bàsics: tractar de viure com una família, que es relacionin amb persones socialment normalitzades, ajudar-los a gestionar els diners, i ajudar-los a trobar feina.

Amb la crisi, la inserció laboral serà complicada...
Per això s'ha creat l'empresa d'inserció laboral Camins. Serveis de Restauració E.I. Quan tinguem els diners la posarem en marxa. Esperem poder fer-ho aviat

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació