Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Crònica d'un fracàs anunciat

L'independentisme perd, de moment, l'oportunitat d'esdevenir la segona força del Parlament

per Quico Sallés, 5 d'octubre de 2012 a les 01:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els participants de la cimera. Foto: Aleix Moldes

La #cimeraindepe -la trobada dels partits independentistes per articular una candidatura unitària celebrada aquest dijous- tenia aire de concert d'Any Nou: tothom ja en sap el final. De la mateixa manera que cada 1 de gener els vienesos i els turistes kitsch acaben interpretant picant de mans la Radetzky March, els independentistes a cada convocatòria electoral es posen en el fregat del mite de la llista unitària i acaben en decepció.


I aquesta vegada, tot i que algun senyal deixava albirar cert optimisme, la història no va decebre. Sense acord però amb un pacte signat per les quatre parts -ERC,SI, Rcat i DC- amb el que acordaven, com a mínim, no fer-se mal. Però l'acord signat es va convertir en paper mullat, perquè SI va trencar l'acord amb l'evident, i justificat, emprenyament de la resta de formacions que, bocabadades, escoltaven les explicacions dels solidaris, que culpaven als republicans del fiasco de la cimera.

Dues parts i una cimera

La reunió va començar amb una cordialitat mesurada. A un quart d'una del migdia seien a taula la dotzena, tres per partit, de negociadors. Per Esquerra hi assistia el nucli dur de la formació, amb Marta Rovira -l'única dona de la cimera- al capdavant; l'acompanyaven Lluís Salvadó, número tres dels republicans, i Cesk Iglesias, un home de caixa d'eines i granota blava, que tanta falta fan als partits. Per part dels solidaris, la tripleta de diputats: Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell. Per Rcat, Ignasi Planas, home de toga i d'esport gentleman -era jutge i és president de la Federació Catalana de rugbi-; David Vinyals i Xavier Serrahïma, tots de la junta directiva i homes de plena confiança de Joan Carretero. I per Democràcia Catalana, Jordi Finestres, Lluís Mosella i Cèsar Martínez Fontana.

Tots van fer bondat durant les quatre primeres hores de reunió, només interrompudes per una "aturada higiènica" i per la necessitat vital que tenen els independentistes -com tots els humans- d'hidratar-se. Les filtracions eren les justes i comunicades amb sistemes rústics allunyats de les comoditats del 2.0. Finalment, a les quatre de la tarda, tots van decidir suspendre la cimera, agafar forces i recapitular. Tots havien de reunir-se per separat, trobar-se amb les direccions i estudiar els acords i, sobretot, els desacords.


Entre els acords principals, hi havia que tots els reunits eren, en principi, independentistes. Ara bé, els desacords evidents per articular una "coalició creïble" eren profunds i molt difícils de salvar. La impossibilitat d'establir un programa conjunt, el planejament de la campanya i com vertebrar les llistes es van aixecar com a barreres infranquejables.

Les cares a l'entrada del CIEMEN, l'escenari vespertí de la reunió -catòlic, sense cobertura i neutral- delataven una tensió somorta pels ànims d'enllestir. De fet, després de la reunió del matí, alguns dels participants es mostraven sorpresos de com anaven les coses, en el sentit que podien haver anat pitjor des del minut zero. Però el miratge d'un possible acord es va esvaïr quan tot just feia mitja hora que s'havia reprès la reunió amb, ara sí filtracions, que la comèdia s'havia acabat.

Les causes

La culpa és negra i, en política, a més de negra és difusa. En el cas de la cimera les culpes es poden escatir. La preocupació de les parts era articular una coalició amb cara i ulls que no s'estimbés a les primeres de canvi. Aquesta condició obligava a un programa conjunt, una campanya conjunta, a compartir escons en una legislatura i a unes llistes compartides. Condicions que evitarien aventures com dos grups parlamentaris o disfuncionalitats com fer campanyes paral·les i per separat. Condicions que més o menys acceptaven ERC, Rcat i DC, però que no convencien SI. 

Pel que fa a les llistes, SI comptava els vots del 2010 (part alta de la forquilla) i els vots d'ERC també al 2010, per fer el càlcul de proporcions, així com el nombre de diputats assolits (4 segons els solidaris). Uns números que van sorprendre els negociadors perquè Solidaritat tornava a acceptar Joan Laporta, el proscrit, com a diputat solidari. En base a aquestes càbales, SI exigia el 2, el 4 i el 7 per Barcelona, l'1 de Girona, el 3 de Lleida i el dos de Tarragona. ERC oferia el 4 per Barcelona i el 3 per Lleida, Tarragona i Girona. Els reagrupats i laportistes s'ho miraven.

Final i repicó

Exhaurides les possibilitats, exhaurida la "ferma convicció constructiva" i amb la pressa per poder sortir al TN, la reunió es va acabar amb un pacte negre sobre blanc. La voluntat era transmetre un sincer: "No hem sabut arribar a un acord però tan amics". I així tots van firmar un paperot on atribuïen el desacord a la falta de temps i a la complexitat del procés. Republicans, reagrupats i laportistes van fer bondat i van explicar fil per randa el que deia el paper.

Però SI va sortir del guió i va acusar directament ERC de la manca d'acord perquè la seva direcció no acceptava un virtual tàndem electoral entre el president dels republicans, Oriol Junqueras, i el cap de files solidari, Alfons López Tena. Unes afirmacions que van sollevar, i de quina manera, els representants d'ERC, Rcat i DC que no entenien la reacció dels solidaris sense amagar un emprenyament que es podia escoltar de lluny.

Finalment, l'acord no va ser possible. Previsible. Però allò que podia haver estat una novetat, va acabar amb un armistici entre independentistes, va acabar trinxat per un dels firmants de la pau cinc minuts després de signar-la. La història es va repetir amb l'agror de saber que es va reobrir una ferida que per curar-se caldrà molt mala llet. No ens estranyem si en els propers dies veiem més coses. Tranquil·litat i bons aliments que si alguna cosa ha demostrat l'independentisme les darreres setmanes és que és intel·ligent. De moment, només de moment, l'independentisme directe hauria perdut l'oportunitat de ser la segona força del Parlament. Podem dir que ha estat un fracàs, però un fracàs relatiu, perquè tothom sospitava que la cimera no tindria un final feliç.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació