Els «Equilibris impossibles» de Miquel Abras

El de la Bisbal d'Empordà presenta el seu quart disc, el més optimista de tots

per Jordi Palmer, 8 d'abril de 2012 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'abril de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Imatge promocional de Miquel Abras Foto: Marta Pich

El cantant de la Bisbal d'Empordà s'ha tornat optimista i vital al seu quart disc, "Euqilibris impossibles", un treball en que dóna per tancada la seva primera "trilogia" i s'obre a ritmes estilístics fins ara inèdits en ell.

-La portada del disc és un elefant cap per avall, és talment un equilibri impossible, com el títol del disc.

-Sí, teníem clar que no volia sortir jo a la portada i vam buscar una imatge d’això mateix, d’un equilibri impossible i vam trobar que un elefant aguantat per la trompa era ben bé això.

-Quina és la principal sensació que desprèn aquest disc?

-És el més optimista que he fet, ho tenia molt clar en aquest projecte.

-Parties d’algun concepte previ?

-Tenia diferents idees al cap. Que el produís el Jaume Pla, de Mazoni, i que hi entressin vents. Volia molt de color i ritmes més jamaicans, més  reggae. També hi ha una rumba mig catalana. Volia jugar amb diferents estils i no quedar-me en el pop-rock que he fet fins ara.

-Parlaries de canvi estilístic?

-Si més no segueixo el meu estil incorporant nous ritmes, noves bases, però per la veu trencada ja se sap que sóc jo, la veu és la marca de la casa.

-Aquest és el quart disc. Amb aquesta perspectiva, que et semblen els anteriors?

-Sempre es diu que l’últim és el millor, però realment seria el cas. El primer disc sempre és un aprenentatge, i evitant els errors del primer fas el segon. Al segon vaig notar un pas endavant, i al tercer, que va ser molt més cru, potser no vaig fer el pas que havia de fer, potser era més de mala llet. Per a mi són com una trilogia, com un matrimoni, el primer quan s’enamoren, el segon quan es casen  i el tercer quan s’acaba tot.

-Ara inicies una nova trilogia?

-No, de moment hi ha aquest, després ja veurem.
 
-Quan feu la presentació?

-L’oficial serà el 20 d’abril a l’Auditori de Girona, però abans farem una preestrena al Pasternak de Vic el 13 d’abril.

-Teniu ja la gira programada?

-Ara ho estem lligant. Com que tenim tres formats, elèctric amb tota la banda, elèctric de quatre i trio acústic o elèctric, ens podem adaptar a tots els pressupostos, la qüestió és no perdre el bolo.
 
-Que et resulta més fàcil de fer, la música o la lletra?

-Ho faig tot al mateix moment, però primer he de saber de que parlo. Per exemple, a ‘La placeta’, dedicada a una placeta de la Bisbal d’Empordà, la idea inicial va ser veure una noia sud-americana que aprenia a anar en bicicleta i vaig pensar que aquella plaça n’havia vist moltes de coses i vaig decidir fer la cançó, però al final no parla de la noia ni de la bicicleta.

-I ‘El club dels carronyaires’, de què parla?

-De la teleescombraria. La lletra diu que sembla que a la gent li agradi mirar les misèries dels altres per sentir-se millor. I com la merda, la teleescombraria enganxa. I això no fa cap bé per a la cultura i la gent d’aquest país, perquè transmet que no fer res és una virtut.

-Son bons moments per ser músic?

-Sí, jo conec gent que té dos oficis, que fan de músic i d’una altra cosa, i el de músic els dóna mes. I en tot cas, jo des dels 18 volia ser músic i fins els 26 no vaig treure el primer en català, però veus que tot el que hem aconseguit ens ho hem treballat picant pedra des del principi. Nosaltres vam començar de zero i hem anat fent de mica en mica, si mai caiem la caiguda no serà tan forta perquè els fonaments estan ben fets. Quan tens un boom és més fàcil caure de cop. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació