Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR


De duros a quatre peles a «corralito»

per Gemma Aguilera/Barcelona, 2 d'abril de 2012 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 d'abril de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Protesta i manifestació a Barcelona dels clients "preferents" de les entitats.

De concedir hipoteques astronòmiques que incloïen un crèdit per al cotxe a mileuristes a oferir, a la desesperada, interessos altíssims als clients que posessin els seus estalvis en productes financers que els lliguessin de mans i peus amb l’entitat. En només dos anys, entre el 2007 i el 2009, les caixes i bancs de l’estat espanyol van passar dels grans brolls a la més absoluta sequera de liquiditat. En aquest context, van prendre força de nou les participacions preferents, un producte que ja s’havia comercialitzat a finals dels anys noranta i que les entitats havien deixat de col·locar massivament en els darrers anys, donats els elevats interessos que tenien associats.


Però el 2009, quan alguns bancs europeus havien fet fallida i s’injectava liquiditat a les entitats perquè resistissin, les preferents van revifar. Era una via ràpida per a recapitalitzar-se sense recórrer a l’ajuda pública, sobretot per a les caixes, que en no ser una S.A, no podien posar a la venda accions cotitzades. Així, els bancs i caixes, tret de les entitats més menudes, van posar en marxa campanyes molt agressives per col·locar aquest producte als seus clients, uns 300.000 a Catalunya, bona part dels quals jubilats segons l’Associació d’Usuaris de Bancs i Caixes (Adicae), que ha presentat denúncies contra 52 entitats per estafa.   

El ganxo, un interès desorbitat el primer any, que podia arribar al 8%, i els propers anys la rendibilitat s’establia en funció diverses variables, la més punyent, la fluctuació dels tipus d’interès i l’euríbor. La participació preferent és un paquet de valors emesos per una societat que no confereixen participació en el seu capital ni dret de vot, i no tenen venciment, és a dir, que el client no recupera íntegrament els diners mai, si bé té la possibilitat d’ordenar la venda de les participacions en el mercat secundari, i si algú compra, en pagarà el preu que desitgi. La mitjana de les operacions se situa en el 50% del valor que havia pagar el client. El risc, doncs, altíssim, i pot comportar la pèrdua del capital invertit.

A més a més, el Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya no cobreix ni un sol cèntim en cas que l’entitat emissora es declari en pèrdues o els seus nivells de solvència no siguin suficients. I en les pèrdues és on s’escuden entitats com Unnim, que ha anunciat la suspensió de l'abonament d'interessos d'una emissió de participacions preferents i tres d'obligacions subordinades, el pagament de les quals estava condicionat a l'existència de benefici “suficient”, segons que s’especificava en el contracte que havien signat els clients. CatalunyaCaixa també deixarà de pagar els interessos que abonava per les seves participacions preferents, així com per les obligacions subordinades perpètues, perquè aquests pagaments estan condicionats a l'existència de beneficis. No els pagarà per “facilitar la integració en una altra entitat”.

Qui s’arrisca, pisca?


Molts inversors tenien un perfil conservador i pensaven que estaven contractant un producte similar a un dipòsit, és a dir, que esperaven que el banc els retornés la inversió uns anys després. Però l’entitat no té per què retornar el capital inicial si no vol.  Els riscos, doncs, són molt elevats, perquè en no tenir venciment, el títol està exposat a fortes variacions davant la fluctuació dels tipus d’interès, està condicionat a què la societat obtingui beneficis, i si es deteriora la solvència de l’emissor, patirà una pèrdua de valor molt superior a la d’un bo normal.

El professor de Teoria Econòmica de la UB Salvador Torra lamenta que molts clients contractin productes “sense saber què estan contractant, no hi ha nivell cultural financer i la gent no s’assessora prou abans de signar”. Torra recorda que la informació sobre què és exactament una participació preferent es troba al web de la Comissió Nacional del Mercat de Valors i del Banc d’Espanya, i es pregunta si el client no trobava estrany que se li oferís un interès tan elevat: “Les preferents oferien un interès fix el primer any molt per sobre dels interessos que estava pagant el mercat per als dipòsits clàssics, que estaven sobre el 3%. Si un altre producte ofereix, d’entrada, un 6% o un 7%, el més normal és pensar que hi ha un risc elevat, perquè  ningú no dóna duros a quatre pessetes. I a més a més, queda ben clar que aquest producte no està garantit pel Banc d’Espanya en cas de fallida de l’entitat. Certament, hi havia molts elements de risc a valorar, sempre que el client s’informés i hagués estat informat correctament”.

Un altre ‘corralito’

Quan el cicle econòmic acompanyava, els beneficis de les entitats creixien i els requisits de capital eren més baixos. Però des del 2009 que pinten bastos, i a partir de l’any 2013 la normativa europea no autoritzarà les preferents com un instrument de còmput de capital dels bancs. Per això corren a desfer-se’n, perquè ja no els serà útil i sí molt car, i ofereixen als clients productes que sí compten per a capitalitzar-se, com els bons o les accions. En el cas de les entitats en pèrdues, simplement deixen de pagar amb el contracte a la mà.

La Caixa ha aconseguit que el 99% dels seus clients afectats acceptin la proposta de bescanvi de l’entitat, però fins que ha assolit aquest consens, ha estat en el centre de la polèmica, perquè de totes les entitats implicades, és la que menys disponibilitat de diners per al client oferia. El 30% del capital es recupera en forma d’accions, la meitat al juny de 2012 i l’altra el juny de 2013, i el 70% restant es converteix en obligacions a deu anys, és a dir, que per a recuperar el capital total sense perdre diners, el client ha d’esperar fins a l’any 2022. Si no vol esperar, ha de vendre al mercat secundari, amb el risc de perdre fins a un 60% del capital. El Banc Sabadell i el Santander són les entitats que han ofert una sortida més satisfactòria als clients, però moltes altres entitats, sobretot caixes, han acabat aplicant la mateixa solució que La Caixa, congelant a 10 anys bona part del capital. Al carrer, continuen les protestes de molts clients, que se senten estafats i denuncien que han estat víctimes d’un ‘corralito’. Atenent a l’edat de molts afectats, és possible que alguns hagin mort en el termini de deu anys i no puguin gaudir dels seus estalvis.

Defensa legal

Però no tot està perdut. La justícia pot acabar donant la raó als clients que puguin demostrar que l’entitat no els va dir tota la veritat. Juan Ignacio Navas, del despatx d’advocats especialitzat en dret bancari Navas & Cusí, explica que  “si el procés informatiu verbal per part de l’entitat financera que comercialitzava el producte no va ser correcte, es pot reclamar i denunciar l’entitat per infracció de la llei de transparència de la CNMV, que vincula a l'entitat financera i els seus empleats, i exigeix a aquestes entitats de crèdit complir el seu encàrrec d'administrar els valors confiats amb diligència i transparència”. Aquest despatx ha aconseguit resolucions positives per invalidar el ‘corralito’ en què a hores d’ara encara hi ha atrapats gairebé 12.000 milions d’euros.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació