El Carmel: tranquil·litat i motius per escriure


per Cesk Freixas , 18 de gener de 2012 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de gener de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Els búnquers del Carmel. Foto: Wikipèdia

Entrem de ple a la capital. Barcelona, amiga de l'aparença i de les fotografies de postal, també amaga altres petites Barcelones. Sovint les desconeixem, i ens les oblidem, potser no d'una manera volguda, en les nostres converses. Hi ha carrers, barris i districtes. I avui, obviant els carrers, anirem baixant, com si vinguéssim del cel, enfocant cap al districte d'Horta-Guinardó i apuntant l'objectiu damunt del barri del Carmel.


Que qui hi ha? En Jordi Montañez, que ha crescut en aquesta part alçada de Barcelona. “Jo sóc mestre, però ara per ara em dedico, o ho intento, a la música”. En Jordi és cantautor. Acaba de publicar el seu primer disc Dolça victòria (Temps Record, 2011) i és una d'aquelles persones que, com la gran majoria, ha de fer malabarismes per arribar a final de mes. “A més a més, treballo de monitor en el lleure en menjadors escolars o casals, per a poder-ho complementar amb la feina de músic”.

Més enllà, però, hi ha un origen clar, oi? “La meva mare va arribar de molt petita a Barcelona. Venia de Seròs, tot i que, de família, és andalusa”. Com la majoria de persones migrades que va arribar a la ciutat a mitjans del segle XX, es van instal·lar en aquests barris que, hereus del barraquisme, a dia d'avui formen una mateixa unitat demogràfica. “Van ser construïts massivament per acollir la immigració sense cap mena de control urbanístic. I, mentrestant, els alcaldes franquistes es lucraven amb les comissions de les constructores”. Tot i que en Jordi ja fa un any que es va “exiliar” a Gràcia, diu que s'hi passa sovint, a veure els pares, o a buscar la calma d'aquest asfalt. “Quan necessito desconnectar o reflexionar alguna cosa, m'agrada passar-m'hi tardes senceres”.


El Carmel queda lluny del centre. Amb transport públic, poden passar 30 minuts abans no s'arriba a la plaça de Catalunya. O a l'Estació de Sants. Si fa o no fa, el mateix que es tarda en arribar a Cerdanyola del Vallès, Montgat, Viladecans o Molins de Rei. “Sí, els busos i els metros són necessaris. Però les cames també!”. Diu que la freqüència de pas o les males connexions fan que, molts cops, surti més a compte anar caminant cap a una parada que potser no queda especialment a prop. “Vaig arribar a tenir una moto, perquè realment invertia massa temps al dia en desplaçaments”. Deus tenir unes cames ben preparades, company.

Penses que és un barri aïllat? “Encara avui dia, tot i les remodelacions, conserva aquesta fama”. En Jordi em parla de degradació i marginació, dos conceptes que, per a res del món, apareixen a les guies turístiques. “A ningú no se li ha perdut res, al Carmel”. És ben cert que el metro hi ha tret el cap fa quatre dies, i que la situació geogràfica hi complica l'accés, però segurament l'encant del desordre estructural i l'espontaneïtat a l'hora de la planificació també hi aporta elements positius, no? “El Carmel vindria a ser com un poble gran. No tens la sensació d'estar vivint a Barcelona: aquí hi ha molta tranquil·litat”.


Lamenta que no hi hagi oferta cultural. I que, per no tenir, no hi hagi ni parcs, “exceptuant les petites places de ciment amb bancs que, des de les Olimpíades, es van començar a posar”. Jordi, guardem la crítica a les butxaques i porta'm a passejar per alguns dels espais més emblemàtics. Què, cap on anem? “Als antiaeris, els coneguts búnquers del Carmel. Un refugi antiaeri de la Guerra Civil espanyola. És un lloc des d'on hi ha una panoràmica preciosa de Barcelona. A més, té un alt component històric, que l'impregna d'emotivitat”. Impactant, ja ho crec. I, ara que baixem, podem anar a menjar alguna cosa, per aquí? “Sí, i tant. Però abans també podríem passejar pel carrer Dante, que vindria ser l'eix comercial”. Aquí m'ensenya les botigues de barri, les de tota la vida, i m'explica que aquest és l'eix que, per naturalesa, es converteix en la zona de passeig.

Ara sí, Jordi: tenim gana. Què em recomanes? “La sopa de galets que fa la meva àvia”. I riu. Un altre que m'ha tornat a colar un gol. No passa res, començo a acostumar-m'hi. Com que les festes nadalenques ja han passat i no vull molestar a la teva família, hauríem de pensar una alternativa, eh? “Aquí només trobaràs restaurants de barri, frankfurts i coses semblants”. Doncs mira, l'altre dia, que parlàvem de Terrassa, en Lluís Bòria dels Estúpida Erikah me'ls recomanava, els frankfurts. Saps què? Ja em va bé. Tampoc no et diré que em recomanis una beguda, perquè no em vull arriscar. Tu demana el que vulguis, ja ho saps.

El Carmel, ha servit d'inspiració al poeta David Castillo i a l'escriptor Juan Marsé. En surten bones idees, d'aquí, Jordi? “Aquests carrers, que conviden a la frustració i al tedi, també poden ser el punt de partida de grans poemes, cançons i novel·les”. Bukowski ho deixava clar: quan tens coses a dir i necessitat de dir-les, les diràs igual si les escrius en una platja a Hawaii o si les escrius al mig de l'infern. Tota la resta són excuses per a no escriure.

He de reconèixer que la visita a un dels barris amb més estigmes i prejudicis de Barcelona m'ha agradat. Molt. Les pujades i les baixades el conformen damunt d'una zona irregular i impredictible, amb carrers d'un sol sentit i homes i dones que surten de casa amb els gossos lligats. Hi ha una paraula que pugui definir aquest barri? “Realitat”. Ho trobo molt encertat, perquè el Carmel existeix i també és Barcelona, malgrat que alguns ho obviïn. “Cal que obrim els ulls a aquests suburbis: hi són”. Em fa la sensació que tota l'estona en Jordi està reivindicant. I em penso que ja començo a entendre per què. “La cançó 'Calle Melancolía', de Joaquín Sabina, també explica molt bé el sentiment que tenim les persones que vivim en aquest indret”.

Hem d'acabar, Jordi. Farem una cosa, en forma de preguntes i respostes, com una llista final. Et sembla bé?. Vinga, som-hi:

- Què llegeixes, ara?

- He vist el futur en 4D de David Caño, i Llibertat per a la democràcia , articles de Fèlix Cucurull. També m'estic rellegint la biografia de Silvio Rodríguez Memoria trobada de una revolución .

- Quina és l'última pel·lícula que has vist?
- Les veus del Pamano . Molt tràgica i emotiva.

- A qui has fet l'últim petó?
- (Riu) És una pregunta complicada de respondre. Hi ha petons que es fan amb amor i d'altres que es fan amb amor i passió alhora. En els dos casos, et puc assegurar que són persones ben especials per a mi.

- La millor cançó és aquella que...
- ...em posa els pèls de punta, i la lletra podria passar com a un poema. Per mi una cançó ha de ser un poema musicat. Sinó, no cal fer lletra, no? Fes música instrumental!

La música és...
- ...un llenguatge amb una força i un poder excepcionals. Malauradament, no en som prou conscients.

- De quin color és El Carmel?
- De color gris.

Diuen que els dolços poden fer passar un mal gust de boca, però que hem de vigilar-ne la quantitat, per tot allò de les càries i la higiene dental. El Carmel no és dolç ni és dolent per a la salut, però enganxa i té mancances, com una bona cosa. I com una mala cosa. En Jordi ens n'ha parlat amb amor i amb passió, conscient d'aquesta distància, física i psicològica, instruïda en la filosofia de l'urbanisme capitalista, basat en el creixement il·limitat. És criticable i té encant. Una controvèrsia que se'ns presenta en forma de barri i que, encara que sembli forçat, hauria de servir per convidar-vos a visitar-lo. Val la pena, us ho asseguro.

Barri del Carmel. Foto: Wikipèdia

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació