Els frankfurts bons de Terrassa


per Cesk Freixas , 4 de gener de 2012 a les 10:09 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de gener de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Masia Freixa, edifici modernista construït el 1896. Foto: Adrià Costa.

“Però quan l'àngel o la musa m'inspira, soc l'alè d'un exèrcit diví”. És el vers que més li agrada i pertany als Mishima, aquella banda de la Barcelona urbana que acaba d'editar un disc en directe gravat al Palau de la Música. En Lluís, a més de ser-ne seguidor, n'és el seu tècnic de llums. Viu a Terrassa. Assegura que és “la Manchester del Vallès” i penso que no s'equivoca gaire. Si algú de vosaltres l'ha viscut amb una mica d'intensitat, ja haurà comprovat amb les seves pròpies orelles que la ciutat allotja una llista pràcticament inacabable de formacions musicals. Ah, potser els de Sabadell no hi estaran d'acord. Però, per si les mosques, un altre dia ja contrastarem aquesta informació.


Ell és el cantant i guitarrista d'Estúpida Erikah, una formació musical egarenca que s'ha donat a conèixer amb peces tan originals com “Iturralde González”, inclosa al seu primer disc Decorant exteriors, decorant interiors (Temps Record, 2010). L'últim videoclip és espectacular, com el títol de la cançó que dibuixa: 'Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques'. És obra de l'il·lustrador Conrad Roset, paisà del nostre protagonista: jutgeu-ho vosaltres mateixos.



La cosa torna a començar amb la lletra te. I hi conserva la doble erra. Aquest cop, però, també hi afegim una doble essa. De Tarragona a Terrassa. En Lluís Bòria ens ha convidat a una de les ciutats més denses del país. I ens rep fent-nos les primeres pinzellades de la seva vida laboral. “Sóc tècnic de llums. Treballo en concerts, teatres, auditoris... La meva feina és preparar la il·luminació dels espectacles artístics i culturals”. I, a banda dels Mishima, amb qui més has treballat? “Doncs amb grups com Manel, Feliu Ventura i Antònia Font, per exemple”. I què, trobes que s'hi viu bé, a Terrassa? “Sí, molt bé. Visc al barri de Can Palet, i la veritat és que és una zona tranquil·la, situada cap al sud-est”. Excel·lent; ja et coneixem un trosset més. Deixem enrere el rectangle de zona blava on he aparcat el cotxe i caminem cap al centre. Parlem, Lluís, parlem.

Com que quasi bé totes les ciutats tenen ciutats properes amb qui comparteixen rivalitat, cosa que trobo absurda però que els amos de Nació Digital insisteixen que remarqui (és irònic, eh? No us ho prengueu amb seriositat, tot això), li trec el tema de Sabadell. Ai, ai, ai. És tòpic i ja ho vam veure amb en Toni Soler en aquella TV3 de fa uns anys, però aquí ho tens, Lluís: esteu picats o què? “Jo no tinc la sensació de rivalitat, per a res del món. Potser hi ha gent que ho viu d'una altra manera, no sabria dir-t'ho. Però crec que la relació entre les dues ciutats és molt normal”. A mi també m'ho sembla, però algun dia algú de Sabadell ens en dirà la seva opinió. Que sempre sabeu quedar bé, els egarencs. Eh, punyeteros?


“En molts aspectes, Terrassa segueix sent un poble. Però Barcelona es troba a una distància que, amb cotxe, pots fer amb només vint minuts. Està canviant mica en mica”. Suposo que et refereixes al tracte entre les persones, i al ritme que imposa la ciutat. 200.000 habitants són molts, però encara hi deu haver llocs de calma, no? “Sí, i tant! Mira, podries anar a La Picoteca, que és un lloc fantàstic per sopar”. D'acord, d'acord. Ja ho tinc apuntat. I per acabar bé i amb entusiasme, després què faig? “Després pots anar a fer una copeta al Velcro, un club on hi punxen molt bona música”. Per investigar una mica més, li pregunto a quins carrers acostuma a anar a passejar. I em sembla que no ens entenem, perquè em contesta: “No tinc cotxe, així que camino sempre”. I deixa anar una riallada. Se m'encomana. I tots dos acabem rient. És una estona de confusió. En vindrà una altra, ja ho notareu.

Parlem de la Festa Major i de tots els nous espais culturals que hi ha a la ciutat. Em comenta la importància d'haver aconseguit una Casa de la Música (espai dedicat a la formació, creació i difusió musical, aquí en trobareu més informació), i que Terrassa sigui una de les places castelleres més importants, tot i que en un acte de sinceritat em remarca que “la veritat és que no segueixo gaire el món casteller”. No passa res, Lluís. Sempre hi ets a temps, no pateixis.

Més tard arriba un moment força surrealista. Sempre he pensat que Terrassa, que és una ciutat amb història, de les que més, deu tenir menú propi pel que fa a gastronomia. En una altra acció recolzada en la transparència, i contra tot pronòstic, en Lluís Bòria, cantant dels Estúpida Erikah, em deixa clar que el menjar típic del seu lloc d'origen no és ni la cuina de la caça i els bolets, ni el típic pastís conegut amb el nom de Palaudina (no sabeu què és? Llegint això podreu dir: ara ja sí!). No, en Lluís ho té clar. “El frankfurt. Tenim molts bars i frankfurts, a Terrassa. És típic”. A mi em cau una gota de suor freda. I ell arrenca a riure. Un altre cop. Ja hi som; me l'ha tornat a colar. I riem fort, com les princeses alegres, que és el títol d'una cançó, una de les que més s'estima.

Li volia preguntar si coneixia alguna beguda autòctona, però abans que em respongui que ho és el gintònic o les Herbes de Montserrat, m'ho quedo per a mi. No em vull arriscar, Lluís. Ja m'entens, oi? També em diu que és culer i que ell només se sap l'himne del seu club. No et saps l'himne del Terrassa, aleshores? “Uuufff... No! Sóc culer!”. He he.

És hora de marxar. Ho fem amb la poesia de Bob Dylan i la literatura de Mark Oliver Everett. Diu que l'últim llibre que ha llegit és Things the grandchildren should know. Another year és la darrera pel·lícula que ha vist. “Toco la guitarra perquè m'agrada. Per a mi, les cançons són vida”. No podem acabar d'una manera més clara i precisa. En Lluís no parla gaire, i ho diu tot amb un somriure elegant, que destapa darrere de la cortina de cabells que li flanqueja la cara. Avui ens ha demostrat que es pot ser elegant sense voler aparentar res més que aquesta senzillesa que pregona. Que la música crea vida, i que ell, amb Estúpida Erikah, des de Terrassa, ens en regala molta.

Torre de nou amb folre i manilles dels Minyons de Terrassa. Foto: ACN

Vista aèria de Terrassa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació