La sastressa de Camps

El camí de Lola Johnson, de presentar l'oratge la delegació regional de TVE a consellera i portaveu del govern valencià

per Víctor Maceda/El Temps, 3 de juliol de 2011 a les 11:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de juliol de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Lola Johnson prometent el càrrec sota la mirada de Francisco Camps. Foto: El Temps

Com ha arribat a consellera i portaveu del govern valencià algú que ara fa quinze anys presentava l’oratge a la desconnexió territorial de TVE? L’evolució professional de Lola Johnson, llicenciada en dret però lligada al periodisme, ha estat tan veloç i pròxima al poder que ha derivat en un càrrec polític de volada. Ho expliquem a continuació.


Potser veia venir que el 2011 li depararia molts grans moments, però no que seria l’any més important de la seua vida. Dolores Johnson Sastre, de mare valenciana i pare africà, nascuda el 1969 al cap i casal, és la nova consellera de Cultura, Turisme i Esports, a més de portaveu del govern de Francisco Camps. I per si no n’hi havia prou, la seua filla Sofía també se sent una reina: enguany és la fallera major infantil de la comissió Nord – Dr. Zamenhoff, la mateixa a què ella encara pertany i de què fou fallera major a l’exercici 1992-1993. El seu cadafal del 93 duia com a lema “La televisió”. Tot un presagi.

Aquell 1993 va llicenciar-se en dret per la Universitat de València, però a Lola Johnson –com sempre ha estat coneguda– li agradaven molt més els platós que no els tribunals. L’estiu següent, el del 1994, va superar un càsting de l’espai En primera persona, de Canal 9, que va presentar, de manera fugaç, amb Àngel Martínez. Fou el bateig davant les càmeres d’una persona de profundes conviccions religioses, que sempre se senyava abans de començar el programa.

Amb aquella experiència minsa però gratificant, el 1996 Johnson va provar sort a Televisió Espanyola (TVE), on van seleccionar-la per a presentar el temps a Aitana, la desconnexió informativa valenciana. “Mauricio Mendez, que va dirigir el centre territorial durant l’època de govern socialista, tingué clar que ella havia de ser l’escollida”, comenta un ex-treballador de l’ens estatal que encara es plany pel fet que allò va provocar l’eixida de Rosa Balaguer, “una presentadora de trajectòria brillant però que aleshores tenia una comissió de servei”.

L’aterratge de Johnson als estudis del carrer del Gas Lebón va ser, ara sí, l’inici d’una carrera imparable. De fet, a TVE va passar d’explicar les borrasques i els anticiclons a narrar en directe tot de festes valencianes: els moros i cristians, les fogueres i, és clar, les falles. La seua popularitat no feia sinó créixer, motiu pel qual José Llorca –director del centre territorial en accedir el PP a la Moncloa que ja ho havia estat al final del franquisme i a la transició, entre els anys 1974 i 1983– va decidir de situar-la un estiu al capdavant de l’informatiu territorial, el lloc més cobejat de la redacció. La prova va reeixir i Johnson va erigir-se en la cara més reconeguda d’Aitana.


“Era correcta en la relació personal, presentava bé i es notava que era valencianoparlant, el parlava amb claredat”, recorda un ex-company. “Curiosament, però, d’anglès no en sabia gens”, diu, i afegeix: “No acostumava a significar-se gens, políticament, però el seu conservadorisme era patent; al funeral de la mare d’un company va quedar clar que es tractava d’algú molt creient... Potser no ho és tant com Camps, però ho és molt.”
Una ex-companya també consultada per EL TEMPS l’evoca “espectacularment guapa, però no gaire accessible, marcava bastant les distàncies, sobretot amb els homes; pel que fa a l’àmbit professional, sabia moure-s’hi molt bé, parlava un valencià perfecte i sempre va demostrar ambició”.

“Molt simpàtica i de tracte personal afectuós”, confirma un ex-treballador de la casa, que fa saber que “el 1996 signà un contracte artístic que li van renovar diverses vegades, encara que les seues funcions excedien la merament artístiques”. Canvis en el procés de contractació, però, “van impedir-li de consolidar la plaça, cosa que sí que van aconseguir molts dels qui hi havien entrat abans”.

Si l’any 1996 el PP havia arribat a la Moncloa, des del 1995 que ja ocupava el palau de la Generalitat Valenciana. Eduardo Zaplana va adonar-se de seguida del còctel tan suggeridor –jove, bella, valencianoparlant i negra– que representava Lola Johnson. “Ell, que fou el primer polític modern de debò”, observa aquest ex-treballador de TVE, “va veure-hi una icona, i no anava errat; serà una grandíssima portaveu del Consell, per bé que el vestit de consellera li para ample... O no, si tenim en compte qui ha presidit les diputacions de Castelló i de València, o fins i tot els predecessors a Cultura”.

Cap a Alacant

El 2002, Zaplana la va reclutar per al seu projecte d’estructuració d’un grup mediàtic de capital privat que li fora tan servil com, de feia set anys, ho era Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). Johnson fou designada directora de Canal 37, una televisió local d’Alacant adscrita a Tabarka Media, l’aglutinadora del conglomerat multimèdia.
Les connexions entre aquest hòlding i l’empresa semipública Aguas de Valencia van aixecar polseguera: Zaplana va aprofitar la concessió del servei hídric per a obligar l’empresa a donar suport a un grup de comunicació mitjançant el qual també aspirava a controlar El Periódico de Alicante –ja extint– i el gratuït Minidiario –el primer gratuït a València, també desaparegut–, a més de tot de televisions municipals. Zaplana va viatjar unes quantes vegades a París per a reunir-se amb Martin Bouygues, propietari de la francesa Bouygues, que aleshores posseïa el 31% d’Aguas de Valencia.

Lola Johnson va estar-se a Alacant vora dos anys. Tenia fil directe amb Alicia de Miguel, que era portaveu del Consell i fidelíssima a Zaplana. Fou, de fet, la primera tasca que Johnson va ocupar a mig camí entre el periodisme i la política. Els anys del PP al poder reforçaren tant aquesta simbiosi que al capdavall es fusionaren en una única cosa.
Algú que va conèixer-la a l’Alacantí en remarca l’“afabilitat” i que fou una directora “correcta”. Valora el tarannà “dialogant” i que es relacionara amb els treballadors “de manera normal, independentment de la ideologia”. Va deixar-hi un bon record, una sensació recíproca: d’aleshores ençà, Johnson desfila cada any amb les seues filles l’ofrena a la verge del Remei que té lloc a Fogueres.

L’únic inconvenient del seu pas per Alacant fou la gelosia que va despertar en Genoveva Reig, l’ullet dret de Zaplana en temes de comunicació. Vea Reig havia estat directora general de Mitjans i sots-directora del gabinet de Presidència, i dirigia Canal 9 quan Johnson hi va accedir per a quedar-s’hi. Sabia que era avalada per Zaplana, i va boicotar tot allò que feia de manera indissimulada. “Ni cas, no li feu ni cas”, deia als treballadors de la televisió. “Li va fer mobbing, directament”, evoca algú que va presenciar-hi episodis galdosos.

Un relleu invers

El drama de Reig encara fou més gran, perquè, després d’una cohabitació curta, els seus camins van entravessar-se per sempre més. Més d’un any després de ser proclamat president, Camps va prendre les regnes d’un ens en què Zaplana –primer com a ministre i a continuació com a portaveu del PP al Congrés– encara apareixia als informatius molt més que no ell. Camps va arribar a demanar ajuda –plorant– al periodista Julián Lago, un dels que Zaplana havia contractat a colp de talonari perquè el promocionara a Madrid, la seua meta.

El darrer trimestre del 2004, per fi, Camps va designar director general de RTVV Pedro García –cap de gabinet amb Zaplana convertit al campisme–, i va situar com a responsable de Canal 9 José Llorca, i com a directora de Punt 2, el segon canal televisiu, Lola Johnson. L’entrada de Llorca per Reig va implicar la recol·locació d’aquesta a Canal 37, de què seria consellera delegada. Johnson havia passat d’intimar amb De Miguel a intimar amb Camps i Esteban González Pons. Aquest, portaveu alhora que conseller de Relacions Institucionals i Comunicació –Paula Sánchez de León era la secretària autonòmica de Comunicació–, no s’havia estat de dir que “tan bon punt ens resulte possible, col·locarem la nostra a la televisió”. “La nostra” no era sinó Johnson, que, com Camps, Pons i Sánchez de León, s’havia llicenciat en dret per la UV als inicis dels 90.

Encontres

Per a matar el cuquet professional, Johnson va compatibilitzar la direcció de Punt 2 –reducte de bons productes dit Guantánamo a l’argot de RTVV, perquè s’hi destinaven els periodistes no afins– amb la presentació d’ Encontres , programa cultural hereu de Colp d’ull que dirigia i copresentava Ricardo Bellveser, escriptor, professor i membre del Consell Valencià de Cultura molt ben relacionat amb la dreta autòctona.

Fou Bellveser, precisament, qui va introduir-la als cenacles culturals. Ara la presentació d’un llibre, ara uns canapès, ara una exposició, ara el lliurament dels premis de la institució Alfons el Magnànim que ell també presideix, Johnson omplia així les hores que li deixava la direcció del segon canal de RTVV, en què va tenir la idea de dotar de vida Babalà , el dibuix –amb forma de gos– més representatiu de la cadena. Una direcció menor, la de Punt 2, que més endavant es fondria en una de sola amb la de Canal 9.
Els convidats il·lustres del programa sopaven al menjador del director general de l’ens amb Bellveser i Johnson, que a l’antena es limitaven a llegir el guió i a fer les preguntes que els havien preparat. “La que podia resultar una mica incòmoda al discurs oficial, no la feia”, destaca un treballador de la casa que hi va participar. “Era una molt bona presentadora, però no estalviava comentaris homòfobs, si calia: l’he sentida fer comentaris contraris als matrimonis entre homosexuals davant gent que ella no coneixia”, comenta un altre, que tampoc no la va percebre especialment propera: “No era accessible ni es relacionava amb la resta de l’equip. Era una persona més aviat dura, i com a consellera serà un perill.”

Els més de vuitanta Encontres que va presentar Johnson van llegar dos moments si més no curiosos. Poc abans dels comicis valencians del 27 de maig del 2007, hi va haver un cas de censura: Nacho Magro, un dels quatre convidats per a parlar del festival de grafits Poliniza, duia una samarreta dissenyada per Lina Vila amb la inscripció “Detergente ‘Carmen Alcaldesa’” i l’afegit “Lo va a lavar todo”, referent a la candidatura d’Alborch a l’alcaldia de València. Aquella nit no es va emetre el programa en qüestió, sinó un de repetit. Fins passades les eleccions no veié la llum. En una altra ocasió, Bellveser va vetar la presència dels escriptors en català Francesc Bayarri i Esperança Camps, perquè els considerava “de segona fila”, i va bescanviar-los in extremis per uns altres escriptors valencians –però en castellà– Jenaro Talens i Jaime Siles, aquests sí –segons Bellveser–, de “primer nivell”.

Habemus papam

Com a directora de Punt 2, el 8 i 9 de juliol del 2006 també va presentar la programació especial de RTVV amb motiu de la visita del papa a València, en què van acompanyar-la, al plató central, tant Lluís Motes –cap d’informatius– com Alfredo Urdaci, el rostre més visible dels informatius de TVE durant el mandat de José María Aznar. Fou “una missa de 26 hores”, segons que van resumir-la els sindicats de Canal 9, que totalitzaren el temps d’emissió en directe. El Notícies 9 del migdia del 9 de juliol no va incloure cap més notícia, com tampoc les protestes per la visita de Benet XVI. Temps a venir se sabé que la trama Gürtel s’havia embutxacat comissions milionàries, cosa impensable aquells dies de devoció cristiana.

Johnson semblava Edmund Hillary escalant l’Everest. Assistia a tot d’actes públics en què coincidia amb Camps, va teixir una bona relació amb ell i amb la seua dona i cada volta veia el cim més a prop. Cada cap d’any entrevistava el president de manera amable, per comptes que aquest llegira un missatge institucional, com era el costum.

En caure Llorca i abans de dirigir Televisió Valenciana (TVV) –càrrec que del 2007 al 2009 exercí el gallec Anxo Quintanilla i que ja incloïa la gestió dels dos primers canals–, a la tardor del 2007 va desplaçar de la direcció d’informatius Motes, que rivalitzava amb Johnson pel cor de Camps. El cap del Consell, però, va voler que fora ella qui guiara la comunicació governamental a través dels informatius de Canal 9.

Els dos anys que va dirigir la informació de TVV, “sabies que hi era, però semblava invisible”. Ho diu un redactor de la casa que “sempre trobava buit el seu despatx”. L’esclat de Gürtel va coincidir amb aquella època, i, a conseqüència d’això, Johnson va patrocinar l’ocultació de dades i la manipulació més descarada, si mai se’n donava cap: així, suborn va convertir-se en cohecho . Camps sempre hi eixia envoltat de gent amb les mans adolorides de tant aplaudir-lo.

No era el cim, era un graó

El novembre del 2009 Johnson va ascendir a la direcció de TVV, doncs. Va delegar els informatius a Maite Fernández – fins aleshores, la seua escudera a l’hora de controlar cada fotograma– i va fomentar la producció àudio-visual valenciana, per bé que el doblatge va caure en un pou sense fons. A un preu més baix del que es pagava abans, això sí, Johnson va encarregar diversos programes i sèries a empreses casolanes. “Fou la primera vegada que vam tenir una relació directa i fluida amb Canal 9”, reconeix un productor que, amb tot, es plany pels deutes que hi ha acumulat l’ens. Fet i fet, les productores valencianes s’han trobat obligades a rebutjar ofertes de Canal 9 perquè no podien sufragar-ne les despeses. N’hi ha que els deuen 45 programes de 52, de fa més de dos anys.

Fonts de la plantilla apunten que cap detall no restava al marge de Johnson. Un programa sobre bodes que tot just ara és en procés d’enregistrament per part la productora Endora va ser comminat a no incloure casaments civils, de gais o lesbianes ni tampoc de parelles amb algun dels membres divorciat. Arran de la dificultat de fer quadrar el cercle, la productora ha rebut el vist-i-plau per a ampliar-hi el ventall de participants. Una sèrie ja en emissió, Senyor reto [sic], és promocionada de manera solemne: “Una sèrie com Déu mana”, diu la falca.

Johnson abandona la direcció de Canal 9 amb un 5,6% d’audiència, la tercera part del 17% de què presumia l’ens el 2004, i amb episodis foscos que no ha estat capaç d’esclarir. La telemarató Gent per Gent –en col·laboració amb la Generalitat– va recaptar a la primera edició, el 2008, poc més de 400.000 euros, lluny dels set milions i escaig de la de TV3 d’aquell any. El 2010, ni tan sols es va fer pública la dada final, encara que Compromís fins i tot va demanar-ho en una pregunta parlamentària. Per a acabar-ho d’adobar, el sumari Gürtel va revelar que el Bigotes havia facturat més de 20.000 euros l’any 2008 en concepte de l’organització de la telemarató solidària.

Però, sobretot, Johnson abandona la televisió sense haver comparegut mai davant el consell d’administració de RTVV, malgrat les reiterades demandes d’alguns membres, que no capien actituds com la de vetar Escola Valenciana fins i tot el dia que l’entitat va lliurar a Canal 9 un premi per l’espai Babalà, guardó que no va cobrir o recollir ningú, ni el gos.
Tot plegat és poca cosa, si ho comparem amb el cas Sanz, que involucra l’ex-secretari general de RTVV durant el seu pas per l’ens. Ara fa un any Johnson va haver de declarar als jutjats de Paterna (Horta) en el decurs de la instrucció d’un procés que investiga els presumptes abusos sexuals comesos per Sanz a vuit periodistes entre el 2007 i el 2010, tres de les quals van denunciar després d’haver comunicat a Johnson què passava i d’haver-li mostrat un vídeo amb càmera oculta, sense que ella hi fera res. Es pensava que les afectades sovintejaven el despatx de Sanz per a “negociacions sindicals”, va dir Johnson a la jutgessa. El cas és que, segons que va admetre, fins i tot ella va rebre “insinuacions” de part de Sanz, que anomenava la directora de Canal 9 Gasela, Negra i Sissoko, en referència a l’ex-jugador del València d’aquesta raça.

Sanz, que amenaçava de fer fora les periodistes si no accedien a tenir relacions sexuals amb ell o entre elles i a enviar-li imatges nues a través del telèfon mòbil, els deia coses com ara “sóc Déu” o frases fetes del tipus “p aso de buey, ojo de lince, diente de lobo y cara de bobo ”, tal com recull el sumari.

Visca la festa!

Res no va evitar que Lola Johnson visquera les falles del 2010 amb la intensitat de sempre. Va desfilar dues vegades seguides per l’ofrena a fi que –a la segona, sí– els realitzadors captaren la seua imatge, i l’entrevistaren tot seguit de manera festívola, és clar:

―Presentadora (P): Bona nit.
―Lola Johnson (LJ): Bona nit, companys, bona nit. Enhorabona, enhorabona... Salutacions a tots, de veres que feu un treball, com sempre, meravellós.
―P: La veritat és que estem encantats. És un luxe estar en eixa plaça, com segur que ha estat un luxe passejar per ací i donar el teu ram de flors a la Mare de Déu.
―LJ: És un luxe. Jo crec que cada any és el millor regal que et dóna la vida. Un any més estàs ací, amb la família... Cada any, algú més: un nebot, un fill...
―P: És una alegria.
―LJ: És una alegria, és una alegria, de veres que sí. Açò és un regal, és un regal, dóna molt de gust.
―P: Tu portes molts anys ja, fent eixa ofrena?
―LJ: Jo porte moltíssims anys ja. Farà vint anys que vaig ser fallera major, i ja era fallera molts anys... Porte molts anys, i tots els anys que puga... Jo ja he dit que, mentre puga, l’ofrena; encara que només siga l’ofrena, mentre puga... Tinc ofrena encara per anys.
―P: I sempre, any rere any, et continues emocionant, continues amb el cuquet a la panxa?
―LJ: Sí. Jo crec que cada vegada més. Conforme et fas més major... Recorde quan érem xicotets, que l’ofrena era un acte espectacular. Quan entraves ací era molt sobrecogedor, però ara, conforme passen els anys, ja vinc amb les meues filles, amb els meus nebots... Passen els anys i tens tantes coses per què donar gràcies que cada any és més emocionant. Crec que un poc és allò que sentim tots. Va passant la vida i tu vas passant cada any per esta plaça amb més vida, tens més coses per què donar les gràcies.
―P: Sí que és de veres. Com també que molta gent, a través nostre, a través de Canal 9, sent aquesta emoció de poder compartir aquest moment vostre, el de totes les falleres que desfileu per aquesta plaça i doneu el vostre ram.
―LJ: Sempre dic que Canal 9 ho fa perquè és la seua obligació, però ho fa amb devoció. Tots els professionals que cada any participen en el desplegament tècnic i humà que suposa l’ofrena de flors... És devoció. Va més enllà de l’obligació, és la nostra devoció. Però també quan estem en Alacant. Jo crec que aquesta comunitat és una comunitat molt festera. Entre tots els festers, realment, hi ha molta germanor, i jo crec que la nostra devoció es trasllada a la societat: aquest és el paper de Televisió Valenciana i ací estem, any rere any... I ací estarem, perquè tenim Canal 9 per anys!
―P: Sí, ojalá que sí. Nosaltres estarem ací, al peu del canó, tots els anys que faça falta, i encantats!
―LJ: Encantats, sí senyor! Encantats, encantats, sí senyor.
―P: Moltes gràcies, Lola.
―LJ: Gràcies a vosaltres.
―P: A disfrutar de les falles.
―LJ: Sí senyor, moltes gràcies.
―P: Gràcies.

Johnson, que l’any anterior també havia estat entrevistada en directe –amb les dues filles al costat– fou la mantenidora de la fallera major infantil de València del 2007, va formar part del jurat que va escollir la cort d’honor de la fallera major d’aquell any i fins i tot va fer el pregó de les falles d’Elda el 2008.

Ara Camps li ha demanat de “vendre la Comunitat Valenciana”, i ella –a qui potser ha traït el subconscient– li ha respost que ser consellera és “un regal”. Un regal encara més gran que ofrenar el ram a la Mare de Déu.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació