La paradoxa del PP català: sense candidat i amb expectatives disparades

• El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
• Puigdemont podrà ser candidat i tornar per al ple d'investidura?
• Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
• Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament

L'hermetisme i la incertesa s'han instal·lat en el PP de Catalunya mentre s'espera la decisió d'Alberto Núñez Feijóo sobre el nom del candidat per al 12-M. Com ha explicat Nació, el nom del president dels populars catalans, Alejandro Fernández, que aspira a cap de cartell, troba resistències a Génova, que avalua la situació que es pot generar en cas que opti per una altra opció. Els populars catalans estan neguitosos aquests dies mentre les expectatives electorals són molt bones per al partit, avui amb només 3 diputats al Parlament. Segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), passaria de 9 a 13 escons. Segons el sondeig Ipsos per a La Vanguardia, saltaria fins al 15 diputats. El sostre de la formació el va obtenir Alícia Sánchez Camacho amb 19 representants al Parlament l'any 2010.

Fins ara, la raó esgrimida per Génova per ajornar la decisió sobre la candidatura era la negociació amb Ciutadans de cara a un possible acord. L'entesa es buscava per a les eleccions europees, però la convocatòria dels comicis al Parlament va forçar que també s'obrís la porta a un pacte de cara al 12-M. Una possibilitat que ja va generar irritació al PP català. Descartada aquesta via i trencades les converses PP-Cs, aquest dilluns el portaveu Borja Sémper ha mostrat un altre argument i ha afirmat que "el raonable és conèixer l'opinió dels qui estan en el territori". Descarten Alejandro Fernández? Sémper ha dit que el partit "no descarta" el líder català, però que aquests dies esperen rebre "bones opinions sobre molta gent". 

Les paraules de Sémper han estat d'una ironia segurament involuntària quan s'ha referit a la seva condició de polític que ve de la "perifèria" -és basc- per explicar que el criteri dels quadres que són al territori ha de ser tingut en compte. En realitat, la decisió final sobre el cap de cartell l'adoptarà Génova pràcticament en exclusiva. Així ha estat sempre en el PP català. Ja fa setmanes que de la direcció estatal es fan contactes a nombrosos quadres de la formació, de regidors a presidents d'agrupació local i figures de pes. Segons expliquen càrrecs del PP, més que conèixer què opina la "perifèria", al nucli dur de Feijóo es vol calcular bé quin seria l'efecte d'un cop intern per descavalcar Fernández. 

Calculant la correlació de forces

El ventall dels dirigents amb una relació distant amb l'actual líder parlamentari és ampli. Això passa especialment en la direcció del PP a Barcelona, que presideix l'alcalde de Castelldefels, Manuel Reyes, en bona sintonia amb Dolors Montserrat. Tots dos van participar en una calçotada a Sant Sadurní d'Anoia dissabte passat. El poder municipal del partit té, a banda de Reyes, dues places fortes: la Badalona de Xavier García Albiol, alcalde amb majoria absoluta, i el regidor Daniel Sirera a Barcelona (4 regidors al ple). Cap d'ells pot ser considerat alejandrí. 

En canvi, Génova també ha constatat la popularitat de Fernández entre les bases. I cal apuntar una dada que pot ser important: precisament la migradesa institucional del partit fa que hi hagi pocs militants en càrrecs remunerats i molts militants de base se senten més a prop del discurs dur contra l'independentisme del diputat tarragoní. En tot cas, segons expliquen càrrecs consultats per Génova, s'ha constatat que l'actual dirigent disposa de suports amplis entre els afiliats.

Els precedents històrics

La llarga història del PP a Catalunya ho és també de les imposicions de la línia estratègica des de Madrid. Si en els primers anys de la històrica AP van ser persones properes a Manuel Fraga les qui van dirigir el partit, finalment va ser Jorge Fernández Díaz qui va assumir el lideratge quan el de Fraga declinava. José María Aznar el va foragitar el 1991 per situar Aleix Vidal-Quadras al comandament. Calia aleshores un discurs de confrontació amb el pujolisme. Fernández Díaz sortia d'una operació delicada, però Aznar no va dubtar. Després, quan l'aritmètica electoral va fer inevitable el Pacte del Majestic, el 1996, qui va fer nosa va ser Vidal-Quadras. 

El fernandisme va tornar. Després, Génova va voler assajar un "gir catalanista" i va designar Josep Piqué, que va xocar amb la realitat del PP local. El 2007, sentint-se desautoritzat, l'exministre va renunciar. I així fins avui. Ara, la direcció estatal observa amb optimisme les enquestes. Això pot ser una temptació a l'hora de decidir prescindir d'un dirigent que sempre ha estat vist amb reticències al nucli dur de la direcció. Poden creure també que el factor Puigdemont pugui generar una reacció negativa de sectors de l'espanyolisme que atregui cap al PP exvotants de Ciutadans que van anar al PSC en les darreres eleccions.

Coneixedors dels interiors del partit expliquen que Fernández presenta dos inconvenients per a Feijóo: hi ha discrepat en públic després de l'aproximació a Junts entorn l'intent d'investidura i, precisament de cara a un futur en què calgui plantejar un acostament al partit de Carles Puigdemont, a Génova volen un dirigent a Catalunya que no sigui díscol. L'actual president del PP català, a banda, va rebutjar anar a les llistes del Congrés a les eleccions del juliol passat.

En aquests moments, l'escenari està molt obert. I si, en efecte, Feijóo "no descarta" encara Fernández, el cert és que el cúmul de senyals poc amistoses envers el president dels populars catalans farà difícil recuperar la confiança encara que aquest fos finalment el designat. Potser la Setmana Santa, en un partit que té l'humanisme cristià en els seus referents, els donarà moments de reflexió serena. El que és segur és que entre la creu i la (possible) resurrecció, als populars catalans ningú els estalviarà una setmana de passió.