Intrahistòria d'un anunci: cap a l'enèsim duel Puigdemont-Junqueras

• El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
• Puigdemont podrà ser candidat i tornar per al ple d'investidura?
• Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
• Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament

Poc abans de Nadal, un grup d'alts dirigents de Junts feia aquesta confessió: "Ell ja sap que ho volem". A què es referien? A la petició que havien fet -de manera informal- a Carles Puigdemontperquè encapçalés la llista a les eleccions catalanes. No tenien data, però la proximitat -i el debat soterrat sobre qui havia de liderar la candidatura en cas que l'expresident ho descartés- obligaven a tenir traçat un pla. Un pla que, com remarcava a mitjans de febrer una veu amb molta ascendència dins de Junts consultada per Nació, ja no descartava un retorn aliè a una detenció. "Si cal, ho farà", ressaltava aquest dirigent. La convocatòria anticipada de Pere Aragonès ha acabat d'atorgar elements de plausabilitat a un anunci fet dijous des d'Elna que sacseja la precampanya i fa aparèixer Puigdemont com a competidor real aquest 12-M.

En quin moment l'expresident comença a explorar seriosament el retorn, per una banda, i la candidatura a la Generalitat, per una altra? Segons diverses fonts consultades, durant el tram final de l'amnistia -entre que Junts tomba la primera versió i es negocia el segon dictamen, amb un grau de protecció més elevat davant les causes per terrorisme i alta traïció-, Puigdemont ja encarrega explorar "de manera política i jurídica" com hauria de ser una tornada a Catalunya. S'hi posa una data aproximada: la tardor, previsiblement l'octubre. Com que ha de ser un retorn "polític", des del seu entorn es dona per fet que es tracta d'un pas que ha de fer com a "president", allunyat de les sigles de partit. Fins i tot es valora si cal un gest conjunt entre ell i Marta Rovira, secretària general d'ERC, que també és a l'exili i està acusada de terrorisme.

Aquest component de col·laboració amb els republicans, socis però rivals durant tots els moments àlgids del procés i també en la fase de lluita contra la repressió, entra sovint en col·lisió amb l'ambient de pugna entre les dues formacions. De fet, a Junts no amaguen que la candidatura de Puigdemont no deixa de ser un duel en diferit amb Oriol Junqueras, que no es pot presentar perquè encara està inhabilitat per l'1-O. Que l'expresident guarda factures al calaix contra ERC no és cap novetat: en la presentació de l'acord amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchezels va retreure haver pactat amb ell "a canvi de res" -una dinàmica, va dir, que aniria a la "paperera de la història", i dijous a Elna va parlar de "mediocritat" i "sectarisme".

Això contrasta, en tot cas, amb els intents que, a rebuf de la possibilitat de retorn de Puigdemont -condicionat, en certa manera com el 2017, a poder ser investit després de les eleccions-, es van posar en marxa fa unes setmanes. La taula de partits i entitats va quedar en punt mort l'octubre del 2021, quan no es va aconseguir un acord estratègic coincidint amb la concessió dels indults. Uns mesos abans, al juliol i també a Elna, Òmnium va promoure un acte que va suposar la retrobada pública de tots els protagonistes de l'1-O. La concessió de les mesures de gràcia no va servir per refer ponts, i aquesta campanya tot indica que tampoc.

Serà una campanya en què Puigdemont tindrà tot el protagonisme per part de Junts. Els dirigents del partit, només conèixer l'avançament electoral, ja van donar per fet que seria el candidat, perquè es donaven les condicions -l'amnistia atorga un horitzó legal diferent al de fa uns anys- i perquè així no s'obria el meló del pla B, sempre sotmès als equilibris interns. Mentrestant, l'expresident meditava què fer: tenia decidit ser candidat a Europa i reeditar la immunitat, i de passada calibrar si fer el pas al Parlament en cas que l'amnistia arribés a bon port. Amb l'assessorament àulic de Gonzalo Boye, però, es va passar ràpid a l'altre escenari previst després del 12-M: jugar-s'ho tot a la carta de la Generalitat i deixar Brussel·les.

Brussel·les, per cert, ha estat un nexe d'unió entre Puigdemont i Junqueras. Tots dos van ser candidats a Europa el 2019, amb l'expresident com a vencedor, però mai van coincidir a l'Eurocambra. Un recurs del líder d'ERC per protestar contra el veto a recollir l'acta obtinguda a les urnes va ser el que va permetre al cap de files de Junts ser membre de ple dret del parlament comunitari. Tot això va passar uns dies abans d'un congrés d'ERC, a finals del 2019, i Puigdemont va donar instruccions clares: calia entrar acreditat a l'Eurocambra abans del conclave republicà. Boye i el seu equip s'hi van posar, i la fotografia es va aconseguir.

Cinc anys després, l'expresident s'avança -perquè així ho estableix el marc legal i perquè ERC va decidir a finals de l'any passat confirmar la candidatura d'Aragonès per evitar debats lesius en públic- a Junqueras en aquest duel en diferit que torna a ser el 12-M. Després de les eleccions, en funció dels resultats, és altament probable que hagin de posar-se en contacte. A les files republicanes dubten que, en cas de quedar per sobre de Junts, rebin el suport dels exsocis. Les enquestes tornen a dibuixar un escenari en què cap dels principals partits de l'independentisme podrà agafar la bandera de l'hegemonia. L'enèsim duel entre Puigdemont i Junqueras evoca el 2017 i certifica fins a quin punt com, fins i tot amb l'amnistia, la distància persisteix.