Avui fa tres dies justos que a penes dorm. Cada nit, igual. A les quatre tocades es desperta de colp, sense saber quin dia és ni on està. Llavors, necessita un minut que dura una eternitat per a saber-se. Finalment, s’aixeca, va a la cuina i es pren un parell de somnífers amb mig got de llet freda. Amb una sola d’aquelles pastilles roges n'hi hauria prou per a tombar un cavall, però en el seu cas ben segur que no tornarà a capbussar-se en el magma espès de la son fins a les primeres clarors del dia. Així, doncs, quan això passa encara li queden dues hores bones de menjar sostre.
Avui, també, com cada dijous a les deu en punt del matí i des de fa tres anys L. es confessa al seu terapeuta. G. atén en una consulta com el puny, amb aires de local clandestí, situada en la tercera planta d’un vell edifici del barri de Patraix. El terapeuta deu tenir cent anys o potser més i és alt com un campanar i prim de fer ois. Gairebé mai no es belluga del seu racó i quan ho fa és a poc a poc com si li pesaren molt tots els ossos, com si els seus ossos foren de plom massís.
Normalment, L. comença explicant com li han anat els darrers dies. Quasi sempre ve a dir les mateixes coses: la faena li pesa, les amistats li pesen, eixir li costa, ha perdut la gana, no pot dormir, mai més dormirà com déu mana. També sol contar que ja ni quasi se’n recorda del seu exmarit tot i que de vegades encara es telefonen. Justament, dissabte passat van parlar. Va ser ell qui li va trucar per a informar-lo que C. havia faltat. Un càncer fulminant, de fetge, es veu.
Quan ja ha passat mitja hora bona i a la pràctica quasi hauria d’haver acabat la sessió és quan comença a parlar de l’incident. Llavors se li entelen els ulls, li suen les mans, es remou nerviosa en aquella incòmoda butaca: Això va ser -diu- a finals de maig. G. estava a punt d’acabar el curs. Tant jo com son pare feia mesos que la veiem un punt nerviosa, alterada. Ens trucaven sovint de l’escola per a donar-nos les queixes d’ella que sempre s’havia portat tan bé. Un diumenge, devia ser cosa de les sis de la vesprada, ens van cridar del Peset. Vam anar volant. L’havien posat a l'UCI. Estava bé, però hauria pogut quedar-se. Quan es va despertar van entrar a l’habitació un grapat de metges que ens van a informar a tots tres del resultat de les analítiques i que tractant-se d’una menor havien d’informar a la policia. La xiqueta va començar a insultar tothom a tort i a dret. Recorde que en un moment que em vaig quedar sola amb ella em va amenaçar que els seus amics m’obririen en canal com a un porc, per xerraire. Vam tornar a casa l’endemà...
El terapeuta llavors, com d’habitud, li pregunta si va odiar la seua filla en aquell moment, però L. mai no contesta i continua amb el seu relat: Jo a aquella nit l’anomene, com vostè ja sap, la nit de l’incident. Res ja no va ser igual.
L. aleshores cap cot, deixa en una cistelleta un bitllet de cinquanta i s’acomiada del terapeuta fins a la propera i el vell es queda tot sol, ocultat en la profunditat de les penombres. I L., llavors, camí de casa, rememora els dies feliços de la seua criatura menuda i, també, però, els dies sinistres. Això és, aquella habitació plena d’immundícia, de roba bruta i pudent; les nits en blanc esperant-la; les nits a les urgències de la ciutat; les baralles d’una violència inusitada; els matins inacabables de consulta a l’hospital; les reunions amb metges d’ací i d’allà... I el cel llavors li cau a sobre i la pena, també.
En arribar a casa obri una ampolla de vi i se la fot en quatre glops llargs i un sopor intens s’apodera d’ella i l’arrossega a l’abisme de la por. On serà la seua menuda? En una de tantes veu clarament que un enorme gos blanc li ha clavat els seus ullals al coll i arrossegant-la se l’ha endut pels carrerons de la ciutat vella, inerme com una nina de drap. Un altre dia veu com una gavina li arrenca un ull amb el seu bec punxegut. De vegades, la somia en un bosc humit, somrient, bellíssima sota els rajos d’argent d’una lluna de mercuri. D’altres, li sembla sentir que acaba d’entrar a casa i que ja no se’n tornarà a anar més.
Son pare un dia la va veure no fa massa robant una barra de pa en un supermercat del centre. Va intentar aturar-la per convèncer-la que calia que tornés, però no va aconseguir-ho. La va veure desmillorada, ullerosa, esquelètica. Totalment desconeguda amb aquella fila de captaire i aquells cabells atapeïts i bruts.
On serà la seua menuda? Es pregunta una i una altra vegada, insistentment, sense trobar cap resposta. I el cap se li’n va a la nit de l’incident. Aquella nit amb els metges voltant-la, informant-la afectuosament del resultat de les proves: altes dosis de cocaïna i alcohol en sang, de benzodiazepines i MDMA. -T’hauries pogut morir-. I ella que contesta de mala llet que no té por a la mort, que prefereix per damunt de tot morir, que és la seua vida, que la deixen en pau, que vol dormir.
La nit de l’incident i d’ençà aleshores tots els dies del món, dies feixucs, insuportables, dies sense sentit. Els dies triturant els records d’una infància com uns peus nus ballant sobre una superfície de vidres trencats. Els dies llargs, inacabables. Els dies plens de gossos ferotges i de gavines embogides i d’ombres de dracs projectades sobre els murs orinats de la ciutat. I els dijous, cada dijous la mateixa cançó: Perquè vostè, senyor G., ja sap que jo a aquella nit la conec com la nit de l’incident, la de l'UCI, ja sap què vull dir. Quan la meua xiqueta quasi es mor. Vostè ha de pensar que des d’aleshores mai res ha sigut igual ni ho tornarà a ser. Ben mirat, aquella nit jo vaig deixar de tenir una filla. La meua filla se la van endur les bèsties de la nit. Ja quasi ni me’n recorde de com era. El món es va acabar en aquella habitació d’hospital. Veritat que m'entén?