El primer Barça guanyador de la història, el del Dream Team, va funcionar sota la batuta de Johan Cruyff, qui tenia com a mà dreta inseparable a Carles Rexach (Barcelona, 1947). L'anomenat "noi de Pedralbes" ha viscut alguns dels moments més brillants del club des del terreny de joc, la banqueta i els despatxos. La seva longeva carrera al Barça -va entrar-hi a 12 anys i ha ocupat diverses posicions fins al 2020 que va decidir plegar- el converteix en una de les veus que més coneix el que es cuina dins el club.
Rexach rep a Nació ben a prop de casa, al Reial Club Tennis Barcelona, on explica que després de l'entrevista jugarà un partit amb un amic. En la conversa defensa la continuïtat de Xavi a la banqueta blaugrana, argumenta que és "absurd" qüestionar la capacitat futbolística de l'encara entrenador, i recepta "paciència i temps" per superar l'esvoranc que travessa el club. "No es pot posar el pes de guanyar la Champions sobre la Masia", diu Rexach, que també demana temps per les noves promeses que sorgeixen del futbol formatiu blaugrana.
Carles Rexach és el cinquè protagonista de "El Barça, al divan", una sèrie d'entrevistes de Nació a veus autoritzades del barcelonisme per entendre què ha passat en els últims anys al club i quin és el camí que li espera en el futur.
Xavi ha estat un entrenador cruyffista?
Ara tothom parla de l'ADN, però a vegades es confon. L'ADN és simplement que a can Barça ens agrada jugar bé a futbol i tractar bé la pilota. A partir d'aquí Cruyff, Guardiola o Xavi tenen propostes que són diferents. Dir que una cosa ha de ser de certa manera és molt fàcil, però depèn dels jugadors que es tenen en cada moment. Això és el que la gent ha d'entendre quan es parla d'estil de joc.
Què li ha fallat al tècnic?
Abans de tot crec que va ser molt valent de venir, quan les coses no funcionaven i econòmicament la situació no era bona. Però Messi i companyia han marxat i això vol dir que l'equip ha canviat pràcticament un 100%. Aglutinar gent que arriba de diversos llocs és molt complicat, perquè cadascú ha rebut idees diferents de les d'aquí. En aquest context en què s'ha acabat un cicle d'èxit, el gran objectiu era fer una transició sense que es notés, però això és molt fàcil dir i molt complicat de fer. Ara, també s'ha sigut molt injust amb Xavi. Si diu una cosa, que per què ho diu, si diu una altra, que per què canvia. Arriba un punt que és impossible.
Xavi diu que l'exigència d'entrenar o jugar al Barça és més gran que en qualsevol club del món. Hi està d'acord?
Totalment. Aquí han vingut els millors jugadors del món i alguns d'ells han marxat la temporada següent. Hi ha molta pressió i només val guanyar, guanyar i guanyar, i si guanyes avui, ja és història perquè demà tornes a jugar. I no només això. Perquè també es demana jugar bé i fer-ho bonic. Tot plegat és complicat de gestionar tant per a l'entrenador com per als jugadors.
Però, si el Barça històricament no és un club guanyador, per què existeix tal pressió?
Precisament per això. Perquè al Barça li ha faltat continuïtat. Si es mira la història, el club ha estat capaç de guanyar moltes Copes del Rei per ser una competició relativament curta. I per guanyar una Lliga necessites regularitat, tranquil·litat i pau. I això al Barça és molt difícil d'aconseguir, perquè hi ha factors extraesportius, de mocions de censura al segrest del Quini- que sempre influeixen i que en altres equips no passa. I també que el Barça quan va fora també té més exigència. A qualsevol estadi d'Espanya, si el Madrid guanya al local ja li està bé. Però contra el Barça sempre.
"L'exigència constant al Barça és impossible de suportar"
També és cert que abans era molt més difícil guanyar. Ens havien pres Lligues de totes les maneres i als camps ens les havien fet de tots colors. El Madrid sempre ha estat el més beneficiat, però ara les coses s'han equiparat. Si algú toca la pilota amb les mans es veu, i si no es revisa. El Barça va ser molt perjudicat i no només contra el Madrid, sinó també en partits intranscendents. Per això sempre patim més en competicions llargues, perquè sempre es produeixen daltabaixos.
Vostè les ha viscut de molts colors al Barça. Quan es guanya tot és més fàcil, però com gestiona un entrenador les frustracions?
En una situació com aquesta no es tracta tant de motivar els jugadors, com de dir: "ei, que no passa res, que acabarem guanyant perquè som superiors". Cal reduir la tensió, perquè si a un jugador tensat li exigeixes encara més, arriba contracturat al camp i res funciona. I si es perd, no passa res. Un entrenador ha de saber abaixar el llistó i sobretot admetre la culpabilitat d'una derrota i no passar el mort als jugadors.
Carles Rexach defensa la continuïtat de Xavi al Barça Foto: Frederic Esteve
Això és el que buscava Xavi amb l'anunci del seu adeu.
Sí, i ho fa perquè també coneix el Barça des de ben petit. Està acostumat al fet que només val a guanyar, i el dia que es perd és un daltabaix. Aquesta pressió forma part de l'entrenament que es rep a la Masia, perquè vas pujant amb l'obligació de vèncer. L'exigència constant s'acaba convertint en un fet impossible de suportar.
"Ha quedat la imatge que Cruyff i jo vam acabar malament, però no és veritat"
I com gestiona un president aquest període de frustracions?
El president ha de donar llibertat i no pressionar l'entrenador. És un missatge que ha d'anar de dalt cap a baix, perquè a la vida tot s'encomana. Si el president té por o és pessimista, això acaba afectant a tot el club. Per això, sempre cal transmetre la sensació de domini de la situació.
L'entorn mediàtic del Barça ha parlat sempre del distanciament entre figures. Xavi i Guardiola. Guardiola i Tito. Vostè i Cruyff. Què en pensa de tot allò?
En el nostre cas es va parlar i tot va quedar arreglat. Mai hem tingut cap problema. Jo vaig plegar amb ell i uns anys després vaig ser entrenador perquè em van demanar que classifiqués el Barça per Europa. I ho vam aconseguir. Hi va haver un interès a dir que li havia fet una jugada al Cruyff i que ell estava molt enfadat, però realment quedàvem i continuàvem parlant de futbol. Generalment, mai he tingut problemes amb ningú perquè no condueix a res. El Cruyff mai em va tirar res a la cara, però sempre s'ha quedat la mala imatge que vam patir un distanciament. Si ell estigués aquí corroboraria que no va passar res dolent. En general, al Barça i diria que és una cosa com a catalans, ens costa posar-nos d'acord i fem que tot acabi malament i que la gent surti descontenta. I a sobre ho recordem cada dos per tres.
Precisament el Barça ha cremat dues llegendes en pocs anys, Xavi i Koeman.
Bé, és que el Koeman arriba aquí i guanya una Copa del Rei, i al carrer. El Xavi passa una etapa difícil, però acaba guanyant la Lliga. Com pot ser que siguin tan qüestionats? Al final es crea un mal ambient que fa que dues vaques sagrades de can Barça es posin en dubtes. I no pot ser. Que Xavi o Koeman siguin futbolísticament qüestionats és absurd. I això que s'assemblen com un ou a una castanya. De cap de les maneres pot ser que dues llegendes hagin hagut de marxar d'aquesta manera. Ara, d'aquí a final de temporada poden passar moltes coses. Al Rinus Michels el van fer fora i al cap de dos anys tornava a estar aquí. El Van Gaal va marxar, tornar i tornar a marxar.
Creu que Xavi encara pot quedar-se?
Sí, sincerament penso que no hi ha millor candidat per a la banqueta del Barça. M'agradaria que continués perquè seria senyal que hem guanyat algun títol, però també perquè la pitjor part de tot ja ha passat i a partir d'ara només es pot anar cap amunt. Cal pensar que aquí va venir un gran jugador i entrenador com Quique Setién, que oferia un futbol del perfil Barça, i no va tenir temps. Ernesto Valverde va ser acomiadat anant primer a la Lliga. El que vull dir és que les presses no són bones conselleres.
"Que Xavi o Koeman siguin futbolísticament qüestionats és absurd"
Amb això tinc una opinió molt clara. No pot ser que cada temporada s'acomiadin entre vuit i deu entrenadors. A mitja temporada se li ha de dir si ho ha fet bé o malament, i si segueix, que no se'l pugui fer fora fins a l'any que ve. Seria un descans per al club, per a l'entrenador i per als jugadors, perquè donaria estabilitat a tothom. El que passa ara és inaguantable, perquè sembla que el tècnic sempre està a la corda fluixa i a punt d'anar-se'n al carrer. Tot el que sigui suavitzar la crispació que es genera al futbol, seria positiu.
Carles Rexach demana paciència davant l'exigència constant a can Barça Foto: Frederic Esteve
Això que proposa recorda al que es fa a Anglaterra. Però és que fins i tot el Madrid va renovar Ancelotti després d'un any en blanc.
Efectivament. Per posar un exemple que ara sona, Jürgen Klopp ha estat nou anys al Liverpool, no ha guanyat moltíssims títols i allà el tenen com a un déu. I la gent, en les enquestes que es fan als diaris, diu que volen fitxar-lo. El que no contemplen és que si Klopp no guanya cap títol en tres anys, al Barça ja l'haurien fet fora. Aquí el concepte és molt diferent, perquè és un examen constant i diari. Al final l'única alternativa sembla que és tancar-se a casa perquè no t'atabalin més.
Parlàvem abans d'ADN. El mètode està caducat, com sembla que pensa Deco?
Cal ser una mica grandet o una mica vell per conèixer l'evolució del futbol i fer aquestes valoracions. No es tracta de voler fer una cosa o una altra, sinó que a partir dels jugadors que es tenen s'ha d'anar variant. Nosaltres vam jugar d'una manera amb el Laudrup, i quan va venir el Romario tenia unes altres característiques i vam adaptar-nos. Però és que passa durant els partits. Si surts amb tres defenses i no et va bé, t'has de moure i posar-ne quatre. Al final, la tàctica és buscar la manera d'emprenyar el contrari i entendre què és el que li va malament.
"No es pot posar en la Masia el pes de guanyar una Champions"
Els mètodes van evolucionant. Ara està tornant el futbol de la pressió alta i fins fa uns anys era important controlar la zona. Anem cap a un futbol on un rival tècnicament inferior pot plantar cara perquè tot és molt més trencat, amb més trompades i menys continuïtat. Deco considera que els jugadors als quals els falta un pèl de físic poden patir més, però en el futbol s'ha de tenir el que juga fi i el que no és tan fi. Necessites varietat i no cromos repetits.
El que sí que ha d'incorporar aquest model és la Masia.
Sense cap mena de dubte. Tots els jugadors que en surten tenen un nivell espectacular, però el que cal sobretot és que es quedin aquí. Per exemple, si a mi em donessin la banqueta del Barça no hauria deixat de cap de les maneres que Ansu Fati anés a jugar fora. Se li va posar una pressió molt gran a sobre donant-li el 10 de Messi i va tenir mala fortuna amb la lesió. Però és que no podem anar tan de pressa a dir que aquest jugador o l'altre seran els millors.
Recordo per exemple quan vam veure el Guardiola. Un dia l'enviàvem al B, l'altra tornava al primer equip. El mateix amb el Sergi Barjuan. Un partit al filial, l'altre a la Champions. El jugador que ve de la Masia i fa els primers passos a l'alt nivell ha d'acostumar-se a aquestes circumstàncies i no se li ha de posar el pes de ser l'encarregat de guanyar una Champions. I això és el que passa ara. Hi ha una necessitat de dir "els traiem com bolets". Bé, sí, són molt bons, però hem de deixar que es formin. La Masia ha de ser la base, però no es pot utilitzar en casos d'emergència, com quan el primer equip va malament. Jo mateix vaig debutar amb 18 anys perquè l'equip no funcionava.
El Barça se'n sortirà?
Sí, perquè és indestructible. El Barça ha passat per moments molt dolents i sempre ha sobreviscut. Recordo, per exemple, que el Barça va trigar 14 anys a guanyar la primera Lliga al Camp Nou. I no és que hi hagués mals jugadors, de fet tot el contrari. Però en aquell moment era un club sense diners. I va tornar a surar, perquè res el destrueix. El que sí que cal és paciència.