19
de gener
del
2024
Actualitzat
a les
20:07h
A l'Eurocambra, a la conselleria d'Afers Exteriors, i durant els 1.221 dies a la presó hi ha una cosa que Raül Romeva (Madrid, 1971) no ha deixat de fer: escriure. A la seva motxilla ja s'hi acumulen més d'una dotzena de llibres i assajos que parlen sobre la guerra de Bòsnia, Catalunya vista des d'Europa o de la necessitat de repensar les presons. El dirigent d'ERC ha combinat la seva presència a la primera línia política amb la mirada llarga, que reivindica davant la immediatesa. És aquesta inclinació cap a la creació de pensament la que possiblement l'ha portat a ser el nou president de la Fundació Irla, nascuda el 1997 per recuperar la memòria republicana i en els últims set anys presidida per Joan Manuel Tresserras.
L'exconseller, encara inhabilitat per l'1-O, deixa ara el seu càrrec a l'executiva d'ERC i enceta una etapa en la qual assegura que serà continuista amb el projecte de Tresserras. En aquesta entrevista, la primera després d'assumir la nova funció, explica quins seran els objectius de la Fundació: crear continguts simples -que no simplistes-, per acostar-los al gruix de la societat, i apropar les expectatives a la realitat. També repassa l'actualitat: assegura que la falta d'unitat no és bona pel moviment independentista, reivindica que ara Junts s'ha sumat a l'estratègia d'ERC perquè era la "viable", demana que l'amnistia no sigui un element per generar conflictes entre espais, i aposta per combatre la vinculació entre inseguretat i migració amb dades.
Comença una nova etapa com a president de la Fundació Irla. Com ha arribat fins aquí?
Convergeixen dos factors. La Fundació tenia la necessitat de fer un relleu i a mi m'apassiona tot el que té a veure amb la creació de pensament. Quan estava a la presó, tots els llibres que vaig publicar intentaven sortir de la immediatesa, aixecant la mirada per plantejar escenaris més globals i de llarg termini. Vivim en la dinàmica de la immediatesa constant, i ens costa molt construir amb una mirada més global, més holística, més universal... Tinc plena predisposició per treballar això que ens manca com a país. La Fundació és una eina extraordinària per construir país i societat, i per ajudar des del pensament a la transformació amb propostes concretes.
Què destaca del lideratge de Joan Manuel Tresserras?
Per mi ha sigut sempre un referent des del punt de vista del pensament polític i del republicanisme. Una de les grans aportacions que ha fet al país és endreçar el que entenem que hauria de ser una república catalana. Per això, destaco la seva capacitat per endreçar els debats i per fer propostes. Aterro amb voluntat continuista. S'ha fet molt bona feina i la meva intenció és continuar-la i fer-la créixer, però no cal fer cap canvi.
Quin serà el full de ruta a la nova etapa sota la seva presidència? Quins àmbits seran prioritaris?
La Fundació va néixer per treballar la memòria històrica i això continuarà al centre. És la fundació del partit més antic de Catalunya, té un fons documental extraordinari, i continua sent una de les referències que permeten entendre els últims gairebé cent anys del país. Per tant, hi ha un paper de l'entitat que és inevitable i que només el pot fer l'Irla, que és la recuperació de la memòria històrica per posar-la al servei del país i de la societat. Com a repte, la feina és que tota aquesta memòria serveixi per projectar futur. És important saber d'on venim, però sobretot per saber cap a on volem anar. Aquesta memòria ens ha de permetre fonamentar el projecte de societat que volem construir.
Per altra banda, una de les feines de la Fundació és entendre el principi democràtic com un valor de construcció de societats. Des del punt de vista social vivim moments de canvis importants, no només des del punt de vista del creixement de les desigualtats, sinó que també té a veure amb la necessitat de crear societats cohesionades. El paper de la Fundació és entendre aquest principi democràtic des d'aquesta vinculació amb les desigualtats. I hi ha revolucions que són fonamentals, com la feminista i la transició ecològica, i que ens obliguen a pensar i construir argumentaris. Aquest és el sentit d'un espai de pensament. Ara bé, permeti'm un apunt, no m'agrada parlar de fulls de ruta.
Per què?
Jo soc més partidari de parlar de GPS. El full de ruta ens empresona i condiciona. Quan les coses no passen com creus que havien de passar, hi ha un risc de frustració. És molt més important saber on vols anar, tenir clar quin és el teu GPS en un terreny inexplorat. I això pren més sentit en el moment que estem vivint, una fase política que no està cartografiada i que no té un manual d'instruccions, i que és un procés d'aprenentatge constant. Em preocupa molt la frustració, perquè no deixa de ser la constatació que les expectatives són unes quan la realitat és una altra. En la mesura que ajustes les expectatives a la realitat, la frustració és molt més manejable. Com a espai de pensament, hem d'acostar les expectatives a la realitat sense renunciar a l'objectiu, que és la república catalana.
Què pot fer la fundació d'un partit per participar de la conversa pública i generar complicitats?
És important saber generar continguts, però també convertir-los en missatges que puguin ser comprensibles i assumibles i, per tant, compartits per gran part de la societat. El gran risc que tenim en molts d'espais de pensament és que els continguts es queden en aquests espais. I, en canvi, hi ha un altre fenomen que m'esfereeix, que és el simplisme comunicatiu. És molt important apostar per la simplicitat sense acabar en el simplisme. Quan caus en el simplisme alimentes mitges veritats, mentides, i això és el terreny abonat del que coneixem com el populisme i l'extrema dreta. Em plantejo com a repte produir materials simples.
L'extrema dreta i els populismes són els guanyadors a les xarxes socials. Les esquerres han d'entrar en aquest joc?
Històricament sempre ens hem excusat dient que la dreta ho té tot molt més fàcil perquè fa titulars simples i l'esquerra matisa. I és veritat que les esquerres tenim tendència a l'argument i a matisar, però de vegades també tenim una certa tendència a complicar el llenguatge fins a un punt que fa que la gent no ens entengui, i d'això també n'hem de fer autocrítica. És a dir, al final no hem de confondre simplicitat amb simplisme, però tampoc hem de confondre complexitat amb incomprensió. Si ens perdem en debats de consum intern, perdem la connexió amb la societat.
Parlant de respostes. S'ha posat al centre del debat el traspàs de competències en migració, i la discussió ha acabat derivant en episodis de xenofòbia. Com han de respondre les esquerres?
La creació d'estigmes basats en mentides s'ha de combatre i la manera de fer-ho és amb dades. És objectivament mentida que la inseguretat està vinculada a la immigració. És mentida numèricament i estadísticament. I cal combatre-ho perquè és fals, perquè vulnerabilitza col·lectius de manera injustificada, i perquè dificulta el que ha de ser el principi fonamental de creació de societat, que és entendre que la comunitat la formen totes les persones que hi viuen, indiferentment d'on han nascut i de quina llengua parlen.
Dit això, s'ha d'entendre que les societats són cada vegada més diverses, plurals i dinàmiques, i que necessiten mecanismes de gestió que permetin no només la convivència, sinó directament la creació de comunitats cada vegada més plurals. Parlar de la necessitat de gestionar els moviments migratoris em sembla indiscutible. Jo no és que vulgui les competències dels moviments migratoris, és que vull totes les competències, també aquesta. Ara, per fer què? Si jo tingués les competències sobre aquest fet, el primer que faria avui seria tancar el centre d'internament d'estrangers (CIE), per què suposa una flagrant vulneració dels drets fonamentals.
ERC va obtenir un mal resultat a les municipals i també a les espanyoles, malgrat que fins ara, a Madrid, feia sola el que ara també fa Junts. Per què l'electorat no els ho ha valorat? Què han fet malament?
Si Junts ha acabat fent el que feia ERC, potser qui ho feia malament era Junts. ERC té molt clar on som, on volem anar i com anar-hi. És el partit que històricament té més autoritat moral per parlar d'independentisme. No oblidem que és el primer partit que posa el tema sobre la taula, que treballa i ha picat molta pedra per poder fer aquest plantejament. Però els resultats bons o dolents depenen de factors molt diversos i aquí no m'hi toca entrar. Ara bé, pots estar-hi més o menys d'acord, però que algú m'expliqui quina alternativa hi ha a la nostra via? Fins on jo sé, la prova que no existeix una alternativa més ràpida, fàcil i indolora, és que tots aquells que deien que era possible fer-ho més ràpid, han acabat assumint el plantejament d'ERC. En qualsevol cas, benvingudes totes aquelles veus que fins ara eren escèptiques amb l'amnistia i s'hi han sumat.
Però per què creu que l'electorat els ha castigat?
No vull jutjar l'electorat. No és un subjecte. Cadascú vota en funció de les seves circumstàncies. A partir d'aquí, si tu estàs convençut que el teu projecte és sòlid, el que has de fer és defensar-lo. Si la gent el vota, fantàstic. I si no el vota, doncs vol dir que o t'has d'explicar millor, o has de tenir més paciència. I sobretot tenir coherència, perquè la coherència es premia més tard o més d'hora. Des de la Fundació podem contribuir a aquesta coherència perquè arribi més enllà d'ERC i sigui cada vegada més compartida en la societat.
ERC és un partit amb molts ex. Ha incorporat sectors del catalanisme de tradició federal, però en els darrers temps se n'ha allunyat l'independentisme que es presenta com a més dur o unilateral. A què ho atribueix?
Ningú s'acosta ni s'allunya de res. ERC té un projecte divers, plural, amb orígens molt diversos. I hi ha molta gent que porta tota la vida picant pedra en solitari a favor d'això. També hi ha molta gent independentista i que no és d'ERC, però en una societat plural i democràtica això no és problema.
El 2010 ERC tenia 10.000 militants i poc poder institucional, gairebé cap. Ara té grup a Madrid, tot el Govern i governa les 4 diputacions amb uns 8.000 militants. Hi ha risc de ser un partit de càrrecs?
Que ERC té avui molta responsabilitat institucional és evident. En gran part això es deu al fet que hi ha hagut qui ha abandonat les seves funcions a nivell institucional. Junts compartia aquesta responsabilitat i va decidir abandonar-la. I ERC ha hagut d'assumir una càrrega institucional que, proporcionalment pel pes parlamentari que té, no li tocava. Però ho ha assumit i això s'ha de posar en valor. Això demostra la vocació de treballar. Però les dues potes són necessàries. Esquerra és un partit de lluita, de carrer, d'organitzacions, d'entitats, i que practica la doble militància, tant al partit com als entorns socials. Això no s'ha de perdre, però també hem de reivindicar que no ens hem atemorit a les institucions.
El seu nou càrrec coincideix amb la tramitació de l'amnistia, que tindrà efectes directes sobre la seva inhabilitació. L'independentisme, però, no l'ha aconseguit de manera conjunta. Li sap greu?
L'amnistia és massa important com per a jugar-hi, no és un caprici i mereix que tots en parlem d'una manera responsable. No pot ser un factor per generar conflicte entre espais. Per mi, la unitat d'acció és necessària en la mesura en què l'objectiu és molt important. Hauria volgut que hi hagués més unitat? Sí, és clar. I de fet, s'han plantejat molts escenaris en què això podia ser. El que jo demano és que quan es parli de manca d'unitat, s'expliqui bé qui fa què, perquè no és un problema de l'independentisme, sinó per l'independentisme. Aquí hi ha responsabilitats molt diferents. Benvinguts siguin tots aquells actors que durant molt de temps han negat la possibilitat de treballar per l'amnistia i que ara estan remant a favor de l'amnistia. Benvinguts. N'hi ha alguns que portem batallant per l'amnistia des de fa molt de temps en solitari.
Si finalment l'amnistia li esborra la inhabilitació, estaria disposat a tornar a la política institucional?
L'amnistia ha de permetre crear les condicions perquè tothom pugui fer allò que vulgui. La decisió del que faci és personal de cadascú. Jo el que vull és poder decidir si faig o no faig una cosa, i el dia que pugui decidir-ho, decidiré. Ja tinc bastanta experiència, porto sis anys entre la presó i la inhabilitació com per no caure en determinades especulacions, que entenc que és normal que es facin des dels mitjans, però que crec que confonen la gent.
Precisament per no confondre a la gent li preguntem. També perquè fins i tot havia sonat el seu nom com a fitxatge per l'Ajuntament de Barcelona ara que Ernest Maragall ha plegat.
El soroll és soroll. I jo no em manifesto sobre el soroll perquè distorsiona la realitat. Estic inhabilitat, és un escenari que no em plantejo i si algun dia s'ha de plantejar, ja el plantejarem.
Les cares del 2017 tenen encara molt pes a Junts i a ERC. Cal pensar a regenerar lideratges?
Regenerar no vol dir executar a ningú. Es pot regenerar sense que enviem a ningú a la paperera. Es pot regenerar compartint lideratges, canviant de funcions, fent coses noves o diferents. Tenim un capital acumulat en molts espais de gent que ha fet moltes coses, que ha pagat un preu personal molt gran per fer el que se li ha demanat, i no ens convé com a país prescindir-ne. La regeneració vol dir ampliar els lideratges i multiplicar-los, però no eliminar-los. Si la pregunta fos si calen nous lideratges, la resposta seria indiscutiblement sí. Sempre. En tots els moviments socials, polítics i intel·lectuals. Però si la pregunta és si cal que els antics lideratges desapareguin, el que hem de fer és reinventar espais i trobar noves maneres d'aprofitar aquest capital. Guanyarem quan siguem molts més, no quan siguem molts menys.
Aquest dissabte ERC tancarà files amb Aragonès perquè torni a ser candidat a les eleccions. Per què s’ha decidit fer aquest moviment ara?
Es pot anunciar quan a tothom li sembla que ho ha d'anunciar. Es fa ara perquè s'ha decidit ara.
S'han volgut esvair els dubtes sobre una possible candidatura d'Oriol Junqueras?
No hi havia dubtes. Oriol Junqueras no pot ser candidat a res. Està inhabilitat i continua sent una peça fonamental, però no pot ser candidat. Una altra cosa és que hi hagi especulacions. Per què es fa ara? Perquè l'excés de soroll no ajuda a ningú, i menys quan és un soroll que s'utilitza per perjudicar el projecte. Si el partit ho té clar i el candidat, el president Aragonès té voluntat, doncs es diu i ja està. Fins ara no tocava perquè el president s'havia de dedicar a la governabilitat, però ara ens estem acostant a les noves eleccions.
L'exconseller, encara inhabilitat per l'1-O, deixa ara el seu càrrec a l'executiva d'ERC i enceta una etapa en la qual assegura que serà continuista amb el projecte de Tresserras. En aquesta entrevista, la primera després d'assumir la nova funció, explica quins seran els objectius de la Fundació: crear continguts simples -que no simplistes-, per acostar-los al gruix de la societat, i apropar les expectatives a la realitat. També repassa l'actualitat: assegura que la falta d'unitat no és bona pel moviment independentista, reivindica que ara Junts s'ha sumat a l'estratègia d'ERC perquè era la "viable", demana que l'amnistia no sigui un element per generar conflictes entre espais, i aposta per combatre la vinculació entre inseguretat i migració amb dades.
Comença una nova etapa com a president de la Fundació Irla. Com ha arribat fins aquí?
Convergeixen dos factors. La Fundació tenia la necessitat de fer un relleu i a mi m'apassiona tot el que té a veure amb la creació de pensament. Quan estava a la presó, tots els llibres que vaig publicar intentaven sortir de la immediatesa, aixecant la mirada per plantejar escenaris més globals i de llarg termini. Vivim en la dinàmica de la immediatesa constant, i ens costa molt construir amb una mirada més global, més holística, més universal... Tinc plena predisposició per treballar això que ens manca com a país. La Fundació és una eina extraordinària per construir país i societat, i per ajudar des del pensament a la transformació amb propostes concretes.
Què destaca del lideratge de Joan Manuel Tresserras?
Per mi ha sigut sempre un referent des del punt de vista del pensament polític i del republicanisme. Una de les grans aportacions que ha fet al país és endreçar el que entenem que hauria de ser una república catalana. Per això, destaco la seva capacitat per endreçar els debats i per fer propostes. Aterro amb voluntat continuista. S'ha fet molt bona feina i la meva intenció és continuar-la i fer-la créixer, però no cal fer cap canvi.
Quin serà el full de ruta a la nova etapa sota la seva presidència? Quins àmbits seran prioritaris?
La Fundació va néixer per treballar la memòria històrica i això continuarà al centre. És la fundació del partit més antic de Catalunya, té un fons documental extraordinari, i continua sent una de les referències que permeten entendre els últims gairebé cent anys del país. Per tant, hi ha un paper de l'entitat que és inevitable i que només el pot fer l'Irla, que és la recuperació de la memòria històrica per posar-la al servei del país i de la societat. Com a repte, la feina és que tota aquesta memòria serveixi per projectar futur. És important saber d'on venim, però sobretot per saber cap a on volem anar. Aquesta memòria ens ha de permetre fonamentar el projecte de societat que volem construir.
"Aterro amb voluntat continuista. Joan Manuel Tresserras ha fet molt bona feina i la meva intenció és continuar-la i fer-la créixer"
Per altra banda, una de les feines de la Fundació és entendre el principi democràtic com un valor de construcció de societats. Des del punt de vista social vivim moments de canvis importants, no només des del punt de vista del creixement de les desigualtats, sinó que també té a veure amb la necessitat de crear societats cohesionades. El paper de la Fundació és entendre aquest principi democràtic des d'aquesta vinculació amb les desigualtats. I hi ha revolucions que són fonamentals, com la feminista i la transició ecològica, i que ens obliguen a pensar i construir argumentaris. Aquest és el sentit d'un espai de pensament. Ara bé, permeti'm un apunt, no m'agrada parlar de fulls de ruta.
Raül Romeva, durant l'entrevista amb Nació Foto: Frederic Esteve
Per què?
Jo soc més partidari de parlar de GPS. El full de ruta ens empresona i condiciona. Quan les coses no passen com creus que havien de passar, hi ha un risc de frustració. És molt més important saber on vols anar, tenir clar quin és el teu GPS en un terreny inexplorat. I això pren més sentit en el moment que estem vivint, una fase política que no està cartografiada i que no té un manual d'instruccions, i que és un procés d'aprenentatge constant. Em preocupa molt la frustració, perquè no deixa de ser la constatació que les expectatives són unes quan la realitat és una altra. En la mesura que ajustes les expectatives a la realitat, la frustració és molt més manejable. Com a espai de pensament, hem d'acostar les expectatives a la realitat sense renunciar a l'objectiu, que és la república catalana.
"Com a espai de pensament, hem d'acostar les expectatives a la realitat sense renunciar a l'objectiu, que és la república catalana
Què pot fer la fundació d'un partit per participar de la conversa pública i generar complicitats?
És important saber generar continguts, però també convertir-los en missatges que puguin ser comprensibles i assumibles i, per tant, compartits per gran part de la societat. El gran risc que tenim en molts d'espais de pensament és que els continguts es queden en aquests espais. I, en canvi, hi ha un altre fenomen que m'esfereeix, que és el simplisme comunicatiu. És molt important apostar per la simplicitat sense acabar en el simplisme. Quan caus en el simplisme alimentes mitges veritats, mentides, i això és el terreny abonat del que coneixem com el populisme i l'extrema dreta. Em plantejo com a repte produir materials simples.
L'extrema dreta i els populismes són els guanyadors a les xarxes socials. Les esquerres han d'entrar en aquest joc?
Històricament sempre ens hem excusat dient que la dreta ho té tot molt més fàcil perquè fa titulars simples i l'esquerra matisa. I és veritat que les esquerres tenim tendència a l'argument i a matisar, però de vegades també tenim una certa tendència a complicar el llenguatge fins a un punt que fa que la gent no ens entengui, i d'això també n'hem de fer autocrítica. És a dir, al final no hem de confondre simplicitat amb simplisme, però tampoc hem de confondre complexitat amb incomprensió. Si ens perdem en debats de consum intern, perdem la connexió amb la societat.
"Les esquerres tenim una certa tendència a complicar el llenguatge fins a un punt que fa que la gent no ens entengui, i d'això també n'hem de fer autocrítica"
Parlant de respostes. S'ha posat al centre del debat el traspàs de competències en migració, i la discussió ha acabat derivant en episodis de xenofòbia. Com han de respondre les esquerres?
La creació d'estigmes basats en mentides s'ha de combatre i la manera de fer-ho és amb dades. És objectivament mentida que la inseguretat està vinculada a la immigració. És mentida numèricament i estadísticament. I cal combatre-ho perquè és fals, perquè vulnerabilitza col·lectius de manera injustificada, i perquè dificulta el que ha de ser el principi fonamental de creació de societat, que és entendre que la comunitat la formen totes les persones que hi viuen, indiferentment d'on han nascut i de quina llengua parlen.
"Si tingués les competències sobre migració, el primer que faria seria tancar el CIE"
Dit això, s'ha d'entendre que les societats són cada vegada més diverses, plurals i dinàmiques, i que necessiten mecanismes de gestió que permetin no només la convivència, sinó directament la creació de comunitats cada vegada més plurals. Parlar de la necessitat de gestionar els moviments migratoris em sembla indiscutible. Jo no és que vulgui les competències dels moviments migratoris, és que vull totes les competències, també aquesta. Ara, per fer què? Si jo tingués les competències sobre aquest fet, el primer que faria avui seria tancar el centre d'internament d'estrangers (CIE), per què suposa una flagrant vulneració dels drets fonamentals.
Romeva va ser conseller d'Exteriors durant l'1-O. Foto: Frederic Esteve
ERC va obtenir un mal resultat a les municipals i també a les espanyoles, malgrat que fins ara, a Madrid, feia sola el que ara també fa Junts. Per què l'electorat no els ho ha valorat? Què han fet malament?
Si Junts ha acabat fent el que feia ERC, potser qui ho feia malament era Junts. ERC té molt clar on som, on volem anar i com anar-hi. És el partit que històricament té més autoritat moral per parlar d'independentisme. No oblidem que és el primer partit que posa el tema sobre la taula, que treballa i ha picat molta pedra per poder fer aquest plantejament. Però els resultats bons o dolents depenen de factors molt diversos i aquí no m'hi toca entrar. Ara bé, pots estar-hi més o menys d'acord, però que algú m'expliqui quina alternativa hi ha a la nostra via? Fins on jo sé, la prova que no existeix una alternativa més ràpida, fàcil i indolora, és que tots aquells que deien que era possible fer-ho més ràpid, han acabat assumint el plantejament d'ERC. En qualsevol cas, benvingudes totes aquelles veus que fins ara eren escèptiques amb l'amnistia i s'hi han sumat.
"ERC és el partit amb més autoritat moral per parlar d'independentisme"
Però per què creu que l'electorat els ha castigat?
No vull jutjar l'electorat. No és un subjecte. Cadascú vota en funció de les seves circumstàncies. A partir d'aquí, si tu estàs convençut que el teu projecte és sòlid, el que has de fer és defensar-lo. Si la gent el vota, fantàstic. I si no el vota, doncs vol dir que o t'has d'explicar millor, o has de tenir més paciència. I sobretot tenir coherència, perquè la coherència es premia més tard o més d'hora. Des de la Fundació podem contribuir a aquesta coherència perquè arribi més enllà d'ERC i sigui cada vegada més compartida en la societat.
ERC és un partit amb molts ex. Ha incorporat sectors del catalanisme de tradició federal, però en els darrers temps se n'ha allunyat l'independentisme que es presenta com a més dur o unilateral. A què ho atribueix?
Ningú s'acosta ni s'allunya de res. ERC té un projecte divers, plural, amb orígens molt diversos. I hi ha molta gent que porta tota la vida picant pedra en solitari a favor d'això. També hi ha molta gent independentista i que no és d'ERC, però en una societat plural i democràtica això no és problema.
El 2010 ERC tenia 10.000 militants i poc poder institucional, gairebé cap. Ara té grup a Madrid, tot el Govern i governa les 4 diputacions amb uns 8.000 militants. Hi ha risc de ser un partit de càrrecs?
Que ERC té avui molta responsabilitat institucional és evident. En gran part això es deu al fet que hi ha hagut qui ha abandonat les seves funcions a nivell institucional. Junts compartia aquesta responsabilitat i va decidir abandonar-la. I ERC ha hagut d'assumir una càrrega institucional que, proporcionalment pel pes parlamentari que té, no li tocava. Però ho ha assumit i això s'ha de posar en valor. Això demostra la vocació de treballar. Però les dues potes són necessàries. Esquerra és un partit de lluita, de carrer, d'organitzacions, d'entitats, i que practica la doble militància, tant al partit com als entorns socials. Això no s'ha de perdre, però també hem de reivindicar que no ens hem atemorit a les institucions.
Romeva defensa el paper d'ERC en l'amnistia. Foto: Frederic Esteve
El seu nou càrrec coincideix amb la tramitació de l'amnistia, que tindrà efectes directes sobre la seva inhabilitació. L'independentisme, però, no l'ha aconseguit de manera conjunta. Li sap greu?
L'amnistia és massa important com per a jugar-hi, no és un caprici i mereix que tots en parlem d'una manera responsable. No pot ser un factor per generar conflicte entre espais. Per mi, la unitat d'acció és necessària en la mesura en què l'objectiu és molt important. Hauria volgut que hi hagués més unitat? Sí, és clar. I de fet, s'han plantejat molts escenaris en què això podia ser. El que jo demano és que quan es parli de manca d'unitat, s'expliqui bé qui fa què, perquè no és un problema de l'independentisme, sinó per l'independentisme. Aquí hi ha responsabilitats molt diferents. Benvinguts siguin tots aquells actors que durant molt de temps han negat la possibilitat de treballar per l'amnistia i que ara estan remant a favor de l'amnistia. Benvinguts. N'hi ha alguns que portem batallant per l'amnistia des de fa molt de temps en solitari.
Si finalment l'amnistia li esborra la inhabilitació, estaria disposat a tornar a la política institucional?
L'amnistia ha de permetre crear les condicions perquè tothom pugui fer allò que vulgui. La decisió del que faci és personal de cadascú. Jo el que vull és poder decidir si faig o no faig una cosa, i el dia que pugui decidir-ho, decidiré. Ja tinc bastanta experiència, porto sis anys entre la presó i la inhabilitació com per no caure en determinades especulacions, que entenc que és normal que es facin des dels mitjans, però que crec que confonen la gent.
Precisament per no confondre a la gent li preguntem. També perquè fins i tot havia sonat el seu nom com a fitxatge per l'Ajuntament de Barcelona ara que Ernest Maragall ha plegat.
El soroll és soroll. I jo no em manifesto sobre el soroll perquè distorsiona la realitat. Estic inhabilitat, és un escenari que no em plantejo i si algun dia s'ha de plantejar, ja el plantejarem.
Les cares del 2017 tenen encara molt pes a Junts i a ERC. Cal pensar a regenerar lideratges?
Regenerar no vol dir executar a ningú. Es pot regenerar sense que enviem a ningú a la paperera. Es pot regenerar compartint lideratges, canviant de funcions, fent coses noves o diferents. Tenim un capital acumulat en molts espais de gent que ha fet moltes coses, que ha pagat un preu personal molt gran per fer el que se li ha demanat, i no ens convé com a país prescindir-ne. La regeneració vol dir ampliar els lideratges i multiplicar-los, però no eliminar-los. Si la pregunta fos si calen nous lideratges, la resposta seria indiscutiblement sí. Sempre. En tots els moviments socials, polítics i intel·lectuals. Però si la pregunta és si cal que els antics lideratges desapareguin, el que hem de fer és reinventar espais i trobar noves maneres d'aprofitar aquest capital. Guanyarem quan siguem molts més, no quan siguem molts menys.
Romeva assenyala que no hi havia dubtes sobre la candidatura d'Aragonès. Foto: Frederic Esteve
Aquest dissabte ERC tancarà files amb Aragonès perquè torni a ser candidat a les eleccions. Per què s’ha decidit fer aquest moviment ara?
Es pot anunciar quan a tothom li sembla que ho ha d'anunciar. Es fa ara perquè s'ha decidit ara.
S'han volgut esvair els dubtes sobre una possible candidatura d'Oriol Junqueras?
No hi havia dubtes. Oriol Junqueras no pot ser candidat a res. Està inhabilitat i continua sent una peça fonamental, però no pot ser candidat. Una altra cosa és que hi hagi especulacions. Per què es fa ara? Perquè l'excés de soroll no ajuda a ningú, i menys quan és un soroll que s'utilitza per perjudicar el projecte. Si el partit ho té clar i el candidat, el president Aragonès té voluntat, doncs es diu i ja està. Fins ara no tocava perquè el president s'havia de dedicar a la governabilitat, però ara ens estem acostant a les noves eleccions.