El perquè de fer-se mossèn: «Jesús nostre senyor és pel que et lleves cada matí»

“Ningú neix volent ser mossèn, però sents alguna cosa a dins teu molt gran que et dona la capacitat i les forces de deixar tot el que vols estudiar, i anar-te'n a una casa on es formen els futurs mossens, vivint d’una determinada manera i que esculls lliurement”, apunta mossèn Àlex Serra. Va néixer a Sabadell fa 29 anys i és el vicari del monestir de Sant Cugat, adscrit a la diòcesi de Terrassa. Recorda així el seu punt d’inflexió en unes convivències: “Ho vaig sentir molt fort i, després, vaig estar molts mesos pensant i reflexionant abans d’entrar al seminari”.

D’una forma similar ho va viure el seminarista Javi Bausili (Igualada, 25 anys), que s’està preparant per ser mossèn i fa el curs de pastoral a la parròquia de mossèn Àlex: “Entre primer i segon de batxillerat, en un pelegrinatge vaig sentir el mateix sentiment d'una cosa molt gran”. En el seu cas, van ser dos anys de donar-hi voltes, volia acabar els estudis i, de fet, va començar a estudiar farmàcia a la universitat: “L'estiu de primer a segon curs, veia que tot apuntava cap allà, cada moment que pregava pensava a ser mossèn i arriba un moment en què fas el pas i et decideixes”. El que l'aturava era la por a prendre una decisió i a deixar coses enrere.
 
Tots dos, que provenen de famílies nombroses i creients -amb cinc i set germans, dues d’elles monges, respectivament- apunten que al principi, no volien que se sabés, perquè feia “vergonya” anar “a contracorrent”, però coincideixen que en general les reaccions del seu entorn van ser bones. “Normalment, quan la gent no ho entén, et diuen; 'bé, si et fa feliç ja veuràs', però vius moltes situacions”, diu mossèn Àlex, que en recorda una en què li van respondre que era “com un gerro d’aigua freda”, o una altra anècdota divertida quan li van arribar a fer una aposta i li van donar sis mesos al seminari. “Han passat 10 anys i mira, el que ha guanyat l'aposta soc jo”, exclama somrient.
  

El moment d’ingrés al seminari

“En entrar al seminari sents una pau molt gran, et sents cridat a fer una cosa i al final ho fas”, recorda en Javi. Mossèn Àlex ho va viure amb entusiasme: “Tens ganes de començar la vida que portes dins”. Però també amb molt de respecte, pensant si seria el seu camí, si feia bé. En aquest moment és habitual fer-se preguntes, però les ganes els podien: “Entres al seminari i t'ensenyen a viure d'una manera que al món no s'ensenya, per això fa por”. 

”La formació més gran que s’obté en viure al seminari és viure en comunitat”

“La formació i l’aprenentatge més gran que s'obté en viure al seminari és la de viure en comunitat”, expliquen. La formació completa, però, consta de dos anys de filosofia i tres de teologia, després d’un primer any introductori on es tanquen portes que puguin estar mig obertes. Cinc anys en total i un sisè, on fan el curs de pastoral i quan són enviats a una parròquia, com és el cas d'en Javi. El que es demana per accedir-hi és haver finalitzat els estudis de teologia i estar en un seminari en procés de formació per esdevenir sacerdot diocesà, o bé estar en alguna congregació.

Al seminari, seran avaluats de quatre factors primordials, per una banda, la part intel·lectual, com són humanament i com tracten als altres; pel vessant pastoral, com es desviuen o com fan les catequesis i, el més important, per la part espiritual, que implica veure com resen i la relació amb Déu. Unes pràctiques que no s'avaluen amb notes, sinó amb la mateixa convivència, ja que implica les 24 hores del dia, els set dies de la setmana.
 

Com és viu en comunitat?

“Estar tot el dia amb aquelles persones és com estar amb el teu cap tot el dia”, detallen els dos joves somrient. A una comunitat es poden trobar el rector de la parròquia, el vicari que n’és la mà dreta i un -o més- seminaristes com és el cas d’en Javi, on cadascú té la seva funció. “Quan s'entén aquesta funció com a servei i no com a dictadura o empresa, la convivència és una bassa d'oli”, apunta el mossèn. Però el que marca les jornades, són els moments de pregària.

El primer acte comunitari és a les set del matí i dura 40 minuts. Després esmorzen i van a Barcelona, a la Facultat de Teologia, fins al migdia. Una vegada acaben, tornen al seminari i fan una altra pregària abans de dinar, més breu, de cinc a deu minuts. Dinen i a la tarda disposen d'un temps lliure que cadascú s'administra per fer esport, estudiar, treballar, o per preparar coses de la parròquia. Al vespre fan missa i, en acabar, sopen, preguen de nou i, pels voltants de les deu i fins a l’endemà que es desperten de nou, se’ls convida al moment del silenci.

Aquest moment és un temps de recolliment i de respectar el silenci de la casa. Mossèn Àlex recorda quan algun dia es posava a parlar amb algú i va rebre una crida d'atenció del superior: “Al món sempre pots fer el que vols quan vols, però aquí estàs subjecte a viure d'una determinada manera”. Ambdós, mossèn Àlex i el seminarista Javi, coincideixen a dir que viure en comunitat implica compartir el dia amb persones que han decidit fer el mateix camí, i que te les ha acostat el senyor perquè hi convisquis: “Encara que no t'agradin, les has d'estimar”. I com s’aconsegueix estimar algú que no t’agrada? "Estimant els seus defectes", responen. "Estima als enemics, diu el senyor, busca les maneres i esforça't", un fet que aconsegueixen gràcies al mateix senyor, segons expliquen, que els ajuda transformant-los amb les pregàries.
 
Coneixedors del seu entorn, saben que el camí que han escollit és poc habitual avui dia, on són pocs els joves que opten per la pràctica i la dedicació absoluta en la fe cristiana. El sacerdot Josep Maria Turull (Parets del Vallès, 1966), és el coordinador del curs de pastoral de la Facultat de Teologia de Catalunya i el rector de la Sagrada Família, i apunta que enguany són 11 els alumnes inscrits: "L'any passat en teníem dos, i fa tres anys, sis". Unes xifres que han anat variant, però que en general tenen una tendència a la baixa que els preocupa. El nostre país ha perdut 550 capellans en deu anys. Ara n'hi ha 1.170. Tampoc hi ajuda el fet que aquest és un curs que exclou les dones. "De moment, els sacerdots són homes", recorda.

El paper de la dona a l’església

Preguntats per les diferències que marca l’església amb les responsabilitats entre ambdós sexes i que sempre ha generat polèmica, mossèn Àlex ho té clar: "Ens trobem davant d'una església de 2.000 anys que no és seva, i ara arriba una societat que tot ho equipara. Homes i dones, tot és igual i la paraula que utilitzem és servir". Qui es pensi que ell té un càrrec superior per ser mossèn, va molt equivocat, diu, sinó que la seva funció és servir igual que la d'una monja. El mossèn considera que amb els criteris d’avui dia és complicat entendre-ho, i que l’església apel·la a la tradició.

"Jesús és una de les persones més revolucionàries de la seva època"

"Igual que jo no em puc fer monja de cap ordre, cadascú ha de servir al seu lloc", expliquen. Però que les tradicions hagin marcat una línia, no significa que aquesta sigui inamovible, no? "Tu no ets amo de canviar les tradicions i l'església, el Papa, no ho pot canviar". No ho pot fer, expliquen, perquè és quelcom que directament va fer i decidir Jesús, "una de les persones més revolucionàries de la seva època". Ara, consideren que es viu "en uns criteris concrets que van molt forts", i l'església el que ha fet sempre és esperar per veure com avancen les societats, expliquen.
 

El sentit de la vocació cristiana

Per alguns, inexistent, per d’altres, un acompanyament i, per uns quants, un motiu per despertar-se cada dia, com el cas de mossèn Turull, que en veure el bé que Déu fa a la vida de les persones, és el que per ell li fa trobar el sentit a la vocació que desenvolupa. Pel seminarista Javi, el sentit de la seva vocació es troba en tot el que fa: "No treballem unes hores al dia; tota la vida passa per ser mossèn amb tot el que fas, les decisions que prens i el motiu pel qual et lleves cada matí és per Jesús nostre senyor". Un fet que comparteix mossèn Àlex, que diu que poder-s’hi dedicar el fa feliç. "Pots estar malament, però veuràs que la gent et necessita, i no venen per tu, sinó a buscar a Déu", un fet que els complau molt, sobretot en veure com la gent creix amb la fe.
 
Per contra, el més costós de l’ofici és el mateix fet de donar-se al cent per cent, que és molt gratificant, però a la vegada, complicat. "Donar-se de veritat implica donar-se sempre, no només quan et ve de gust", apunta en Javi, que recorda que no sempre és fàcil. Pel mossèn Àlex, el més difícil d’afrontar és quan et tracten malament. "Quan amb tota la bondat intentes transmetre un missatge i et tracten així... A Jesús li va passar, i una cosa és que et parlin malament i l'altre, que et tractin malament". Mossèn Turull, en canvi, el que troba més costós de la seva vocació és quan entre col·laboradors directes hi ha enfrontaments.

"Practicar el celibat és una forma de posar de manifest que no en som esclaus"

Una altra de les dificultats que per a molts podria suposar la seva vocació, seria el fet de viure encastedat o la pràctica del celibat, que significa abstenir-se de tota activitat sexual. “És una dimensió molt important de la vida humana, però practicant-la és una forma de posar de manifest que no en som esclaus”, apunta mossèn Turull, que considera que qui té un objectiu clar a la vida, tot ho orienta cap aquí. El mossèn ho compara amb altres oficis com el d’investigadors o d’altres professionals molt entregats a la feina, que al final "també s’han quedat solters perquè s’hi entreguen tant, que no necessiten aquesta dimensió".

En la mateixa línia ho veu mossèn Àlex, que considera que la importància que se li atribueix avui dia és tan gran, que “sembla com impossible", però no ho és. "Veure que se li ensenyi a la gent anar donant la intimitat més gran que tens no és normal, és quelcom que crea ferides molt grans. Qui la cuida, després en donar-la en un entorn sa i segur és molt més gratificant", afegeix. El seminarista també ho té clar: "Si no es viu en aquesta donació, no té sentit". D’aquí, que el camí que han escollit inclogui tots els aspectes de les seves vides, consideren, quan confessen que de vegades pot costar, però que Jesús ho va viure així, sense crear una família biològica, que és el que els els convida l’Església catòlica en aquests moments a viure com ell. 

Casos d’abusos sexuals a l’església

Una condició, la de la castedat i la de celibat, que molts relacionen amb els abusos sexuals a l’església. Un informe recent del Defensor del poble situava en més de 400.000 casos de víctimes d'abusos sexuals dins la institució, que la mateixa església negava. La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va encarregar un segon informe al despatx Cremades & Calvo-Sotelo que ha recollit més de 2.000 víctimes i 1.383 casos denunciats, tot i assumir que el nombre real és molt superior. Els bisbes posen en dubte l’informe -pel qual han pagat més d’1 milió d’euros-, i rebaixen els casos a 800 i en consideren provats 200.

Vicenç Lozano (Vic, 1956) és periodista especialitzat en el Vaticà i, durant 35 anys, ha estat corresponsal de TV3 a Roma. "L'informe del Defensor del poble va rebre una resposta sui géneris per part de l'església catòlica espanyola, que va manifestar el seu rebuig a aquest tipus d'investigació i, sobretot, a l'extrapolació que significa que hi ha més de 400.000 casos a Espanya", remarca. Un fet que està ratificat per les víctimes, que manifesten repetidament i des de fa anys que hi ha més de mig milió de casos d'abusos sexuals per part de sacerdots a l'església catòlica espanyola, apunta l’autor d’'Intrigues i poder al Vaticà i Vaticangate (Edicions Pòrtic i Roca Editorial).

Després d'aquesta resposta, relata l’expert, es va produir un fet cabdal que va ser la intervenció del Papa Francesc vers la Conferència Episcopal Espanyola, on van rebre indicacions per canviar el seu discurs i per acceptar com han fet els bisbes francesos amb els seus 300.000 casos estudiats per una comissió independent. De la mateixa forma, explica Lozano, "l'església espanyola ha acabat acceptant que fins i tot ha de compensar d'alguna manera a les víctimes pagant el que calgui i compensant moralment els danys causats".
 
Unes xifres alarmants que mossèn Turull situa entorn dels 500 casos. "Que es faci una comissió per l'1'6% de casos, segons l'enquesta famosa, i del 98'4% no se’n faci res, penses, home, plantegem-nos-ho!", exclama sorprès. D’altra banda, mossèn Àlex i el seminarista Javi en fan una autocrítica més profunda, i confirmen que aquesta és una realitat que ha passat, que no els toca directament, i que "ho han de gestionar els de més amunt, perquè és deplorable". Segons el seminarista, aquesta és una taca que ha afectat la imatge de l’església i que li genera un rebuig molt gran que viuen amb dolor, "però quan es viu des de dins, no és l'església qui ha fet això, sinó gent dins l'església". Mossèn Àlex reconeix que quan van sortir a la llum els casos ell es trobava al seminari i va ser dur: "Et veuran i pensaran això", admet.

"Els abusos han passat, no et toquen i els han de gestionar uns altres, que són els que estan servint a dalt, però són deplorables"

Lozano mostra una escletxa optimista davant un un càncer que es descobreix a l'època de Joan Pau II i l'encobriment a sacerdots pederastes durant el pontificat del també conservador Benet XVI. Veu certa llum amb el mandat del Papa Francesc, el primer que posa el fil a l'agulla per posar-hi remei. “El Papa actual és el primer que ha convocat una cimera sobre els abusos al Vaticà, on es van poder escoltar víctimes, ha creat una comissió i està fent passos per la investigació”.
  

Pèrdua i crisi de fe cristiana

Avui dia, és complicat trobar a joves amb vocació sacerdotal. La societat avança a un altre ritme i ells, els que s’hi dediquen, en són conscients. Quan surten al carrer, les mirades són de sorpresa. Altres factors que associen el desinterès en la vocació és la disminució de la natalitat i el nombre cada vegada més reduït de famílies cristianes. "És maco ser mossèn, però hi ha part de sacrifici real que va en contra del que es viu avui en dia", conclou mossèn Àlex. Una realitat que topa amb alguns dels valors fonamentats en la tradició, com s’ha vist amb l'alarma creada per labenedicció que permet ara el Vaticà entre parelles homosexuals, això sí, sempre que no s’imiti el ritu del matrimoni entre un home i una dona. 
 
Lozano atribueix la manca de vocacions a un problema que no és únic i exclusiu de Catalunya, sinó que està estès a tot el continent. "Els sacerdots que arriben de totes aquestes zones i també a Catalunya són sacerdots provinents fonamentalment de països asiàtics, però sobretot africans, que han estudiat en seminaris que pertanyen fonamentalment a organitzacions ultraconservadores catòliques de l'Opus Dei o dels legionaris de crist". Alguns dels que tenen la vocació a l’Àfrica i a l’Àsia busquen fugir de la situació de pobresa i de marginació, i entren al seminari per buscar un futur laboral a l’església catòlica, afegeix. "D'això n'és conscient la mateixa església, que sap que passa a totes les societats laiques i que preocupa al Papa Francesc, que no deixa de predicar per construir una nova església reformada, més petita però més autèntica i seguidora dels principis de l'evangeli", detalla.
 
Bona part d’aquest sector ultraconservador de l’església, confessa Lozano, està en guerra contra el Papa Francesc, nomenat ara farà 11 anys: "Només cal veure les furibundes reaccions que ha tingut un dels últims acords que ha pres amb les parelles homosexuals, que pretén acollir milions de catòlics homosexuals que han abandonat l'Església catòlica". El Papa Francesc intenta acollir en lloc de condemnar, relata l’expert, com han fet els seus dos últims pontificats conservadors de Joan Pau II i de Benet XVI. Veurem quin futur li espera a l’església catòlica, on la tradició condiciona. Les societats avancen per aconseguir igualar i equiparar drets fonamentals, i alguns joves s'ho miren des de la fermesa de les conviccions a uns seminaris gairebé buits.